Quadern de Tornada XX

28/09/2020

Els límits de la saga dels Farts

Franco Ausina, JV., està malalt, no sabem de quin abast és la malaltia, però sembla que bastant greu, si ens atenem a les circumstàncies i als antecedents, a son pare, al tio Batiste, a la tia Emilia, a la mare de tots ells, la farta, la gran, l’única, la que va treure els fills endavant en moments verament difícils, la Farta, ara en majúscules, mare de Maria, Pepica, Batiste, Vicentica, Emilia, Vicent, mon pare, aquest darrer, també malalt de carcinoma que és com se solen anomenar ara els càncers genèrics d’un temps, no ara no és com abans, ara tenen nom i llinatge, i cada cosa al seu temps i cada carcinoma el seu nom, Franco Ausina està malalt, no Pepita, la seua germana, sinó JV., encara que ell s’anomena senzillament Vicent, tots dancen al voltant d’un mateix eix, que és on varen viure tan de temps, llogats, al passeig, la Farta i el seu marit el soldat, vivien de lloguer a la plaça de la bassa, dita així perquè era on havien traslladat la bassa que un temps era a la plaça de l’ajuntament, on després posaren una farola, d’això fa molts anys, molts, més enllà de la guerra civil, aproximadament pels volt dels anys en què el cinema va esdevenir parlador, més fàcil a les orelles i plaent a les mirades que així se’l podien imaginar més còmodament, ja se sap que un ull veu millor si l’orella escolta com cal, i que quan ens trobem en la circumstància de no escoltar bé forcem la vista per tal de veure millor i compensar la manca d’oïda, fa tants anys que sembla mentida que encara ens hagem de remetre més lluny per poder captar l’abast de la història que us volem contar, que no és altra que la del pare de la farta, segurament estem pels volts de la revolució russa, un poc més enrere encara, aproximadament és l’any de la gran guerra, 1914, la primera d’abast mundial de l’era moderna, on es veieren implicats els cinc continents, la Farta tenia aleshores vint anys escassos, acabada de casar havia tingut de feia poc temps la seua primera filla, Maria la Gran, mare de Joan el Fart, Nieves la Modista i Pepito, també el fart, vivien la Farta i el seu marit el Soldat al carrer Roser, carrer d’altra banda ple de farts amb el temps, com així s’esdevindrà gairebé cent anys després a París, ben pròxims els carrers des Francs Bourgeois i el des Rosiers, farcit el primer de Farts Francos, però això serà arribat el cas una altra història, la Farta vivia al carrer Roser de Tavernes de la Valldigna l’any en què va començar la Primera de les grans Guerres, tot era tèrbol i espés al poble que es va lliurar d’esquitllentes, no dels efectes de la Gran Guerra, però pot ser sí una mica més de l’angoixant presència perpètua dels frares de la Valldigna, perpètua presència que es veia reflectida sobretot en els usos i costums del món jornaler del camp, l’únic que existia de fet aleshores, petits propietaris a banda, el marge de persones que podien anar pel carrer lliures d’impostos deguts d’avantmà als senyors feudals amos de les terres era ben magre, una de les quals era la Farta, que heretava de son pare la lliure pertinença a la classe, anomenem-la treballadora, independitzada parcialment d’aquells usos i costums arrelats a la terra, la propietat de la qual queia ben a prop dels frares que encara a finals del XIX eren a la Valldigna, o de llurs senyors beneficiaris a ran de la desamortització, el cas és que el pare de la Farta no en depenia d’aquesta maror d’anades i vingudes de frares i beates sorres, de senyors i propietaris nouvinguts que solen ser els més intractables i aspres de tots, vinguts de nou, revinguts de no res en un lloc on la història no pot amagar ni un gra de la seua espessa condició, i així i tot, quan l’any de la Gran Guerra el pare de la Farta va rebre aquella telefonada semblava mentida que la seua llarga experiència d’únic enllaç tecnològic de la Valldigna amb la resta del món, n’era l’encarregat de rebre els missatges via telefònica al poble per a tots els veïns, servís per ben poc, tot i ser-ne el responsable de l’invent d’ençà dels vint-i-cinc anys, precisament quan va nàixer la seua filla, la Farta, l’any 1896, el mateix any en què Ericsson va treure al mercat el model automàtic que permetia marcar fins deu números, del zero al 9, ambdós inclosos, i així comunicar-se amb l’abonat, encara que aqueix any de gràcia pròxim a la generació del ’98 a Tavernes només existia la possibilitat de fer de receptor, seguint el model ideat per Bell l’any 1876, el pare de la Farta va nàixer cinc anys abans de l’estri que tant faria servir, un senzill receptor modificat d’aquest que enlloc de fer servir una membrana de ferro dolç adossada a un iman envoltat d’una bobina feia servir granets de carbó que facilitaven les resistència variables i augmentaven la qualitat de les transmissions, d’acord amb el model de 1878 de Hunnings, unificats des de l’any 1882.

Són uns anys de transició molt i molt estranys els que van de finals del XIX fins al primer quart del vint, anys de recerca d’absoluts, recerca que en el cas d’Europa, es manifesta malauradament en les dues grans guerres mundials, i en altres indrets en recerques tanmateix, per bé que d’altra índole, com ara la que succeeix per Alaska a la recerca de l’or, una quimera que en alguns casos es va convertir en realitat, com li passa a l’americà que viu amagat tot el temps que dura la guerra civil espanyola a la novel·la d’Atxaga, El hijo del acordeonista, no així al London escriptor, que sembla que va morir pobre després de provar sort pel nord d’Amèrica, guerres i canvis, moviments, La Farta naix en aquest context mundial, té la primera filla cap al 1914, i el darrer fill l’any 1932, son pare, Batiste Chova, el telefonista de l’ajuntament, l’hem de situar nat cap el 1870, aproximadament, l’any que mor Alejandro Dumas, autor de tantes històries, més o menys encertades, però totes d’un gran ofici, com ofici devia tenir Batiste, d’ara endavant, Jova, que és nom que indica relació directa amb la terra d’on s’és, siga per feina individual o col·lectiva, sempre relacionada amb el jornal, cosa que ens indica que el fet de convertir-se amb trenta anys en portador de les notícies externes del poble a través del telèfon, li atorgaria, si més no, basant-nos única i exclusivament en suposicions més de l’abast de la ficció que de la realitat, una certa preeminència respecte dels seus proïsmes més assequibles, tot això acceptant el fet que siga com ens hem informat cert el cas…

Què podria passar pel cap d’aquelles persones de Tavernes d’inicis del vint, tan allunyats dels conflictes mundials, de les lluites comercials de les grans potències, de les picabaralles colonialistes més enllà de les fronteres europees, dels primers crits nacionalistes de l’Europa central i sud-oriental, del desig de revenja de França per la pèrdua en la disputa Franco-Prusiana, les ganes de Rússia de sortir a la mar a través dels estrets de Dardaneus i Bòsfor, com arribaria la notícia de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo del 28 de juny de 1914 i l’esclat definitiu de les armes entre Serbis, Francesos i Russos, i Anglesos finalment, Itàlia, contra Alemanys, Austríacs, Hongaresos, i encara Bulgària, què devia arribar al poble a través de la premsa i els pocs mitjans de comunicació d’aleshores, la ràdio, alguna telefonada del governador als batlles, possiblement algú que demanaria per algú des de la llunyania més absoluta aquell estiu de 1914, precisament quan la Farta té la seua primera filla, tots viuen al carrer Roser de Tavernes, Batiste Jova, l’home de Maria la Farta, Batiste Franco, i Maria, que heretarà el sobrenom de sa mare…

Els records poden ser tan fràgils que corren el perill d’esvair-se abans d’haver arribat fins i tot a la condició de records. L’estiu del ’14 tot era encara una promesa de futur en una família que, curiosament per tractar-se d’un poble eminentment agrícola, ningú no conreava el camp, ni de jornaler ni d’amo. El pare de Maria la Farta, Batiste Jova, era telefonista de l’ajuntament, per molt estrany que aquest ofici ens resulte vist des d’aquí cent anys després, Maria Jova Palomares era una dona agosarada i increïblement avançada per al seu temps, s’havia fet fer un carret de gelatera i venia orxata i gelats artesanals pels carrers, abans d’instal·lar-se amb el seu marit a la plaça de les tomaques, prat en realitat, i després passeig, un cop el prat es trasllada passada la guerra civil més enfora dels límits centrals del poble, enfront del ‘Litri’ bar màgic en la memòria fràgil, i el seu marit, Batiste Franco Brines era moler de sempre, treballava al molí on també faria feina inicialment el seu fill gran Batiste i més tard el xicotet Vicent, moler de molí, qui controla el pas del gra per la pedra i esbrina com de fi ha d’eixir el polsim que després farem servir de base per fer pa i tantes altres menges, que de molins n’hi ha de moltes menes, fins i tot de jocs de nins així anomenats per Morella, i moltes persones de tan xerraires són així escarnides, el més important dels quals, quin dubte hi ha, de les nostres contrades és el blader o fariner, per moldre el blat i fer la farina, en el cas del freqüentat per Batiste Franco Brines, i després per Batiste Franco Jova i Vicent Franco Jova, a més a més d’aigua, que n’hi ha de sang, mogut per bèsties, de foc, moguts per vapor, de vent, que fan oli, que capolen els draps en què després es farà el paper, drapers pròpiament dits, flassaders, que batanen flassades, de sucre, d’escorça, que trossegen l’escorça per adobar pells, de més recents i nous, de café, de xocolata, i de qualsevol cosa que posem avui en dia dins d’una túrmix, hi ha qui s’ha passat mitja vida fent moldre la xufla per fer orxata a la màquina de moldre xufles òbviament, el cas de Vicent Franco Jova d’ençà que heretà el negoci familiar l’any 1950, però això ja serà una altra història, moliner, l’home de Maria la Farta, Batiste Franco Brines era l’encarregat de vetllar que la roda anés fina, que els creuers estigueren ben assegurats i ferms, que no faltaren cap ni un dels àleps, també dits alarbs, que la canal baixara ampla i neta de brossa, que sostinguda sobre el jou tinguera la inclinació ideal per fer més pressió mecànica l’aigua que colpeja sobre els alarbs, ideal precisió de la mecànica dels fluids, la més complicada de tota la dinàmica, ull al càcol, la cavitat on es mou la roda i cau l’aigua, també dit cacau o carcabà, tot un perill mortal el que suposaria una caiguda en aquest estret forat, tot això encara als afores del molí, a l’aire lliure, prop d’on menjaven pare i fill pels volts de 1942, quan de petit Vicent li duia el menjar a son pare, un cop el germà gran ja no hi fa feina al molí, s’ha emancipat i treballa per al cunyat Francesc Grau, marit d’Emília Franco Jova, a la fàbrica del gel, un món a part, immens, com immensa resultarà la memòria de tota aquesta gent si res no ho atura, aire lliure, cada dia poc en comparació amb el fum del polsim aparentment inerme i tan dolent en canvi, com es demostrarà pels efectes perniciosos posteriors en la pell de molts dels afectats, a dins hom amb prou feines s’hi veu cada cop que llança un sac, el seu contingut, a la mola, a la tremuja sostinguda per les petges, que descendent dirigeix el blat cap al canalot que la filoseta mou a discreció per impedir que cap gra faça d’embut, gra que s’engul la riscla on van les moles, un polsim ho inunda tot en cada operació que es fa sovint, tot i tractar-se de sacs de cent quilos les moles mengen molt de pressa, ansioses de gra, potser alguna altra cosa que s’escapa involuntàriament cap a les seues boques fosques, la mà del moler és innocent d’allò que penja més enllà dels límits dels sacs, arrossegat de fora, del camp, de les eres on es treballa l’arròs mi es bat en primera instància, fins i tot del carretatge que el duu de la partida als sequers, silent paisatge adolescent on tantes coses s’ajunten que serà difícil destriar-les i fer-ne cinc cèntims de correcta escriptura, el soroll de les corretges, el continu sacseig del món moliner arrecerat pel xiuxiueig de la remor de l’aigua que no cessa en el seu trànsit, aigua desviada del corrent del riu Vaca abans d’arribar a l’Assut, petita pressa que possibilita, precisament, controlar la capacitat hidràulica que utilitzarem per moure la roda del molí, on un dia i un altre els nostres protagonistes hi viuen la vida a cops d’àleps contra l’aigua, com qui palmeja la feina ben feta d’uns homes desconeguts.

Els anys en què pare i fill menut compartiren menjar a l’aguait de la roda, al tebi remoreig de l’aigua, foren els anys més feliços de la infantesa del petit Vicent, els anys en què encara escolar, cosa que gaudiria fins els catorze (1946), hi anava cada dia al molí per dur-li al pare, just ja de forces, el dinar que havia preparat la mare i que pràcticament venia a menjar-se el fill tot solet, tot i haver-ho fet ja a casa. Aquell any mateix fou el de la mort de son pare, malalt dels pulmons de tan de polsim engolit a la tremuja cada cop que abocava el sac a la rella. Els anys de la segona Guerra Mundial, curiosament, foren anys feliços pel petit, que recordava en canvi la fam passada encara que no furiosa sí present contínuament a casa de la Guerra Civil. Entre el trenta-nou i el quaranta-sis, entre els set i els catorze anys, casi cada dia feia el camí del moli, vora la carretera de Simat, paral·lel al traçat del tren de Carcaixent, en direcció a Benifairó, cara al Clot de la Font, seguint l’eix de la Vall d’est a nord, com un rellotge, feliç de trobar-se’l sempre ocupat entre eines de moler, ajupit per alguna dèria mecànica que resoldre a la part inferior del mecanisme de les moles, atent a les jàsseres, vigilant que el badil o coll-ferro no se n’isca de la mola de davall, un dia d’arròs al forn, l’altre de caldós, potser un de fesols i naps, qualque altre de sequet, sempre amb molt de pa que l’ofici de moler s’havia de notar, els temps de bonança en què l’oratge permetia el passeig tranquil, cada dia enfilava la ruta promesa, trobar-se el pare i tornar a menjar, xino-xano per la vora assolellada dels marges del riu Vaca, passeig d’acàcies, la casa on vivien de lloguer des del ’36, creuar la carretera i endinsar-se dret pel carrer molí fins les vies, deixar l’estació de fusta a dretes i continuar camí, allunyant-se cada cop més de les darreres cases del poble, el poble creixia cap a munt de la muntanya, era la seua natural condició, aferrar-se a la protecció natural de possibles aiguats, corregudes indesitjables de desconeguts, el poble creix de dalt a baix, primer al voltant d’una xicoteta ermita, de la sang, del crist patró del poble, per eixamplar-se cap a Sant Josep i Sant Pere, l’Ajuntament i finalment el Prado, límit raonable fins l’any 1900, en aqueix límit és on tenen llogada casa Batiste Franco Brines i Maria Jova Palomares, la casa té davant el Prado encara el trenta-sis i per atansar-lo cal creuar la sèquia que fita la darrera illa de cases, precisament aquesta, a l’altra banda de la qual voreja el carrer carnisseria, el carrer principal del poble, que uneix el de La Mar amb el de l’Hospital, hospital de monges allunyat discretament del centre que és la Plaça de l’Ajuntament, un passeig d’acàcies encara per fer i de moment solament Prat de les Tomaques, perquè és el lloc on s’apleguen tots els llauradors a vendre les mercaderies, hortalisses bàsicament, els mesos que fa bo, els mateixos en què ix el jove Vicent camí del molí, la cosa és que la Farta allí dóna de menjar als llauradors que així ho sol·liciten, és ja una dona avançada al seu temps que abans d’instal·lar-s’hi des del carrer Roser ja venia orxata pel Prado i altres carrers del poble, avançada i decidida a treure endavant una prole de sis fills, la major Maria el trenta-sis ja té vint anys, el menut Vicent quatre, tot un món fronterer s’obre als ulls de la família del moler que, un xic indiferent als canvis i a les contínues inventives de la dona, segueix fent bé la feina de tota la vida, no em cap cap dubte que el sobrenom de Farta li ve de la feina de l’home, segura així la veu popular que en anys de fam quina millor feina que ésser l’encarregat de l’ull de sa mola, del nadillal per on s’escorre el gra, del rompent precís i necessari perquè córrega correctament, que el molent de la de damunt i de la de baix giren fins, que la boixa no passi ànsia pel més mínim desnivell, cosa la qual faria perillar el bassi i la llengua de la part inferior, Vicent fa via i li encanta endinsar-se en aquella plàcida tranquil·litat mora del llaurador que és el terreny que el separa de son pare, i deixar per un moment la brama del Prat tan del gust de sa mare, la Farta, precisament per la feina de l’home, tan poc aficionat al trull dels negocis.