La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXI

29/10/2020

Anades…

Ens havíem quedat una mica encallats, quiets de paraula, gairebé muts, d’ençà que el ‘manolito’ ens va comunicar que deixava la casa de Mallorca perquè li havien donat una plaça a Eivissa, de docent com cal, això és, de la pública cosa, i ha hagut de passar temps i Déu i ajuda perquè aixecàrem el cap, gràcies que al mateix temps s’obria una borsa de treball, pels volts del catorze d’octubre i Gràcia s’hi apuntava, i el cinc de novembre sabíem, en la relació provisional, que havia quedat la segona per a un total de tres places i mitja (mai sabré com s’ho fan per convocar-ne mitja de plaça), i finalment el quinze, dilluns, sonava el telèfon des d’Alacant, és clar que més lluny està l’atur, i cap allà, sense presses però sense pauses, ja està instal·lada en una caseta xicoteta però nova del tot que ja em estrenat sense deixar de sumar novetats, i així el divuit el banquer em comunica que té coneixença de possibles llogaters per a la casa, el vint-i-dos es confirma, i demà vint-i-sis el trio banderilla se’n va cap a Mallorca a gestionar el lloguer per al diumenge vint-i-vuit…si Déu vol i ‘Kiko’.

I tornades.

Kiko i Déu han volgut, hem llogat la casa a una parella excel·lent, conegut de l’Alvaro del Toro de Sa Nostra de València, tots dos de València, comercial ell, funcionària de presons ella, psicòloga, sembla, la idea és quedar-se-la una llarga temporada, els ha agradat, però el futur ningú no l’ha vist, ja ens aniria bé d’estabilitzar-nos una mica en aquest sentit i oblidar-nos-en un xic de la casa pel que fa a despeses i obligacions d’anar-hi, si no podem, que aquest era el problema, enguany tots dos treballem i no ens podem permetre massa luxes de temps, els justos, ens hem de posar al dia en qüestió de deutes, i plantejar-nos d’invertir on calga, això és a la casa de València, que té falta d’uns pocs ‘mimos’, com és normal després de vuit anys sense fer-li més que quatre rentades de cara per part nostra, Nacho i Armandina, que així és com es diuen els llogaters de Mallorca, ens ho permetran que ara dediquem un temps els esforços a València, sobretot quan es deixe la despesa d’Alacant, del tot imprevista, però ben vinguda.

Clarianes.

És evident que el clam de l’escriptura que s’havia ensenyorit de mi a poc a poc deixa pas a un transcórrer les hores més fàcils en l’acte de llegir, dues accions, ja ho dèiem, que són complementàries necessàriament i que ambdues juntes constitueixen, això sí, les meues aficions més preuades, devora si es vol, d’alguna relliscada alcohòlica que de massa repetir-se darrerament porta l’empremta de convertir-se en una mena d’eslàlom d’incerta arribada i encara pitjor cloenda, s’ha de saber parar a temps si no vols que el vol d’esbarjo s’acabe convertint en una terrible topada, de vol de ‘polilla’, d’aquelles que fan història on tots els elements que t’envolten i que t’estimes de debò trontollen del soroll que aital esclafit puga provocar, les coses s’han d’agafar amb la calma escaient perquè no t’atabalen en excés, que l’escalfor de la vida s’escola fàcilment per les escletxes obertes per les presses i els estressos inútils de tan repetits, ho llegia l’altre dia, mata més el mal humor que el tabac, la desídia per viure que l’alcohol, les poques ganes de trobar-te amb el món que els cotxes, una insistència malsana en l’avorrida existència de cada dia, de cadascú al món tot solet, que tots els esports de risc que puguem imaginar, i així les coses, convindria mirar-se el món amb ulls amicals sempre, fugint d’hostilitats que fan augmentar les dosis d’adrenalina i d’ateromes a les venes, la combinació ideal per agafar mals coronaris de dubtosa solució, més aviat d’impossible predicció i d’immediata resposta fulminant, amics que el temps ja no és que s’acabe, és que se’n fuig del nostre costat indolent, amb més cara que esquena, sense cap respecte per ningú, simulant fer-ho pels més joves, però això és vana il·lusió, a tots escarneix el temps sorneguer, grans i petits, forts i febles, amics i enemics. El temps rossega vida i l’engul amb avarícia sense límits, cal anar viu i allargassar el màxim la distància que ens pose definitivament en els seus braços per sempre, són els dies gratuïts que voldríem que passaren de pressa, ràpidament, com una tempesta d’estiu, i en canvi s’ennuvolen al cap de tardor i s’estan quiets com la boira al Montcabrer, cal allunyar-se el més possible d’aqueixos dies tèrbols i, en canvi, fruir d’aquells altres on s’esfilagarsa el teixit cordial del retrobament amb les coses que estimes, dies de pluja ben tènue que et permet passejar-la i capir-la en tota la seua extensió, passeig de vida compartida, amb Boira i la dona que desitges, que vols planerament sense gaires additius, els precisos, dies màgics on és possible tot perquè tot és viu, l’aire, el polsim fet fang del terra, la verdina relliscosa convertida en fem de tan trepitjada, els sorolls esmorteïts dels cotxes que se senten pròxims en la llunyania, l’escalfor de la llar de tornada del passeig, els límits del pensament vorejant impossibles de colors de somni, arreu immensitat que t’acull, lentament t’apropes als endins propis que tenies mitjos oblidats, com el cos de pallús, insensible, com explicar el canvi de nom als ‘moleros’ de la Vall, tot el temps engolint el polsim del ‘palluc’ i ara això, vida allunyada del temps restringit, del temps…

Lectures.

Les lectures són del tot imprevistos de la vida, que t’endinsen més i més per viaranys sorprenents, això em passa en tots els casos, però de vegades ratlla l’emoció de la troballa inesperada, estranya de tan pròxima, lectures clàssiques que han passat per milions de mans, traspassades al cinema i conegudes en aquest format però verges encara escrites, per llegir, Vernes, Dumas, Salgaris, Dickens, Scotts, i un llarg etcètera incommensurable, inabastable, d’impossible catalogació, i cadascuna més especial, nova.

És evident que escriure requereix de molt de temps…

Les novetats.

Sempre hi ha novetats, cada dia n’hi ha alguna, però n’arriben d’aquelles que preferiries que s’ajornaren en el temps, no perquè tinguen particularment a veure amb tu, aquestes poden ser vertaderament agradoses o ben magres, sinó senzillament perquè com més tard arriben més temps atorguen a qui en depèn de resoldre-les, en la direcció que convinga, la causa pendent, i fer-la més favorable als propis interessos, independentment, aquí rau la gràcia, de la novetat que es vulga. Les novetats ho són, efectivament, perquè afecten els individus, les persones de carn i ossos, ens agraden o no, altrament són esdeveniments, successos sense importància, accessoris que poden anar bé o no momentàniament, per unes hores, uns dies, ara sí, ara no, ja ho veurem, ja en parlarem, què m’has dit?, un cotxe que passa, però allò que hom bateja com a novetat, què hi ha de nou?, home res de res, però quan no és així, quan algú se sent forçat a esmentar-les, les novetats, o si s’ha de defendre d’incloure’n alguna en la conversa, és que la cosa és seriosa, és que de debò n’hi ha alguna, de nova, i ja sabem que les noves no s’anuncien, simplement es deixen caure, les noves, noves, que són les bones, les noves que no ho són van sempre precedides per l’anunci de tractar-se d’una novetat i aquí cal plantar les orelles, estirar el coll, deixar ‘l’arronsero’ que tots portem a dins nostre, i que ens fa jeure tan còmodament al banc dels ‘si no fos’, i actuar en conseqüència, sense dilació, a dretes o esquerres, sempre hi ha novetats que et separen de la monòtona quotidianitat, de la precarietat en què ens convertim dia rere dia, quan no són les cames, és el coll de no dormir bé, ho són els malsons que et persegueixen per no haver actuat com calia en aquella o en aquella altra ocasió, que per tots n’hi ha, de novetats, de més grosses o més fines, de sagnants (pense en la retirada fictícia d’uns soldats dels seu fortí i la destrossa consegüent un cop a l’aire lliure a “El último mohicano”), de ferotges, de sobtades, d’esperades, de desitjades, de merescudes, d’arrelades de tan antigues, de senzilles, d’ornades, d’ornamentades, de més rocambolesques que altres, de romàniques si és vol i de barroques, d’inútils, d’importants, però totes, sense excepció, afaitadores de l’ànima de qui les rep, en el sentit figurat del terme, és clar, alguna cosa els arrabassa, i no és solament pèl, les novetats no són amigues de la indiferència i mai estan prou contentes si hom no respon com cal al seu crit d’involució, perquè això són, un punt d’incertesa, d’inflexió, una singularitat matemàtica, una batacada segur, un colp violent, en una direcció o en una altra, però sacsejat quedes, assegurat, avui n’hi havia de novetats, Zapatero declarava davant la Comissió de l’onze de març de 2004, venia a veure’m la mare d’un alumne, no dels més problemàtics, començaven les avaluacions, les dels ACIS i els Compensatòries, fa un any de la primera visita a l’Olcina, gran metge, i de l’entrada en la línia del 0-0 que tan bé vaig fer durar fins les vacances de l’estiu, relax amunt, relax avall passades aquelles dates, en fi, m’havien enviat el certificat de naixement que he sol·licitat per iniciar els tràmits de casament amb Gràcia, la dona de la meua vida, a Boira se li havia acabat el pinso i n’he comprat de nou i he saludat la veterinària, tot són novetats al món un dia qualsevol, tan plovia que he hagut d’anar a la feina en cotxe, i en canvi ara fa un dia de categoria i em dispose a fer-li a la gosseta el seu passeig tardorenc, però també han enterrat el güelo de les meues nebodes i em sap greu per elles, perquè tenien, des de sempre, encara que darrerament les relacions s’havien estirat una mica, un lloc on anar quan els pares no hi eren amb elles, i pot resultar contradictori, però és una d’aquelles novetats que serà llegida per moltes persones de forma molt diferent però sempre interessada, excepte per les meues nebodes que, senzillament, el trobaran a faltar, i jo també, indirectament, d’altra manera, segur, però conservaré íntimament aquelles espardenyes que em va regalar de llaurador, això que ell era tan orgullosament i que els ‘farts’ ni saben ni sabran, jo el primer, què vol dir. Vull afegir que no he anat a cap soterrament, m’ha bastat en recordar-lo aquí, en homenatge a les seues nétes.

Vacances de nadal.

Vacances, finalment. Hem fet el llarg passeig del primer trimestre com hem pogut, tampoc tan malament, però justs, tot un èxit si ho comparàvem amb l’any passat, un vertader desastre; enguany no ha estat així, però s’han de corregir coses per millorar resultats. No em puc queixar de determinades condicions de feina, com ara pel que fa a la llengua, sí en canvi de les eternes desigualtats que trobes entre nouvinguts i arrelats al centre, massa evidents i vergonyoses, la mateixa cançó de sempre, el mateix desnivell en graus de responsabilitat, implicació a la feina, ganes de mancomunar-se, etcètera, i jo sóc dels pitjors, no sé, no vull, no tinc cap interés ni necessitat d’embolicar-me, i tanmateix, tard o d’hora, ho hauré de fer, obligatòriament. Quina paraula més lletja.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top