La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXII (a)

12/11/2020

Enfilar el retorn.

Resulta sorprenent comprovar com passa el temps, ja fa un any que dedique una minúscula part del meu temps a escriure açò de les lletres, supose que assegurant-me que ho puc fer, com si un any no fóra temps més que suficient per saber-ho, que ets capaç de traçar-te un camí en forma de sintaxi improvisada, de genèrica fortuna, mai saps cap on anirà aquesta cosa tan estranya de la fortuna, com si un any no fóra gaire temps per esbrinar si sí o si no traçaràs el passeig amb més o menys manya o faràs el manyac desmanegadament i seràs un manyà de poca manya, gens traçut i molt poc espavilat, que un any dóna per molt si hom si posa el cap al lloc, és prest per dir-ho ja ho sé, i tanmateix ja fa un any d’ençà que vaig iniciar les provatures, en plena crisi, pràcticament acabada d’iniciar la remuntada, potser per això sembla que no faça tan de temps, pot ser aqueix el motiu de tanta sorpresa, i sorprén en tot cas, malgrat tot, comprovar com s’avança tan lentament en aquesta gramàtica personalitzada, per dins dels calaixos de la memòria, de vegades tancats, altres ostensius, gairebé sempre mitjos adormits, com la capacitat de resposta, estantissa, imagine que des que Gràcia se n’ha anada a fer feina –Déu ens escolta qualque vegada- i sóc sol a casa, tot solet amb la meua Boira immensa tot cor, no tinc temps ni d’escriure –és un dir exagerat-, poc de llegir –i ja m’acabe tota la col·lecció d’aventures d’El País- i continue queixant-me del temps que em queda per la vida, la de cada dia, la que fa i construeix la sintaxi i la gramàtica diària, la que ens ajuda necessàriament després a poder cosir amb fil de paraules, formigueig d’espurnes de sons llunyans, aquest enfilall de no se sap què tan vital pel viure, ho duc comprovant tot aquest temps que fuig com un esperitat cada cop que l’enganxe de les orelles i me l’assec damunt meu per compartir un bri de la seua força afortunada, desvergonyit cara dura que mai no ha mester d’aquestes precarietats humanes, temps i espai m’ajuden una mica amb les provatures malgrat la meua desconsideració cap a ells en no poques ocasions, temps que ara assaboresc d’altra manera és evident, no sé si per la por o la seua manca, per la soledat provisional durant la setmana que fa que amb prou feines puga fer res més que anar a poc a poc per tal d’acabar el dia, temps diferenciat del de no fa massa temps, atapeït de buits, de projectes sobredimensionats, de coses per fer, de coses amuntegades i inservibles, descol·locades i fora de la història, com aquelles joguines del Kane al castell de Xanadú, com aquelles classificacions borgianes, com els terribles successos inconnexos que han fet la història per als postmoderns, crisi de la sintaxi, i jo que tempte de fer-me la meua, trobar el camí, el meu, a dir del metge, del psiquiatre, necessària temptativa, si hom té en compte que cada dia s’està més i més sol, volgudament, durant la setmana i la resta de l’any, aquesta cosa que passa tan de pressa que el temps no s’està de dir-li, uep atura, on vas, inconscient, deixa una mica d’espai que els humans puguen tastar-te ni que siga la traça que deixe en passar tan veloç, hom s’ha d’atansar a llocs precisos per poder-li oldre el flaire que deixa en travessar l’enfilall, hom s’ha d’adreçar a determinats indrets per capir encara que de passada què és això del temps i l’espai i així poder escriure una paraula darrera l’altra i tenir la sensació d’haver capturat una xicoteta estona el valor de les variants que ens constitueixen, que ens cusen de dalt a baix, malgrat els postmoderns, malgrat els faedors de la història amb continuïtat, és en aqueixos llocs on hom té la veritable possibilitat d’escoltar encara una veu que t’indique que la cosa de cada dia, segurament, amb allò de la panxa plena honestament, és allò més important per poder-ne ser conscient del trànsit i del tràfec de temps i espai que ens fuig, de la possibilitat de fer-ne un enfilall de vida amb poques paraules i encara menys sintaxi que ens permeta, si més no, agafar el llit amb una mica de satisfacció íntima d’haver fet, avui, alguna cosa que facilite el món a tothom en el silenci del retorn.

Connexions territorials.

Ara que freqüente Alacant, ciutat, me n’adone de la immensitat del nostre territori si ho comparàvem amb la idea que hom té del llogarret on vivim, impressiona comprovar com de diferents i pròxims són pobles com Elx i Vinaròs, per exemple, quantes coses es podrien contar les persones d’Alcoi i Gandia, Castelló i Alacant, Oriola i Sant Mateu, per no parlar de la presència màgica de les illes interiors arreu, poblets petits que tenen un encant difícil d’obviar i que en canvi ningú no coneix, fins i tot de costa, Guardamar del Segura, per distingir-lo de Guardamar de la Safor (poble, aquest i els dels voltants, Miramar, Piles, Bellreguard, Alqueria de la Comtessa, que es veuen des de dalt del Moncabrer, afinant molt la vista entre la Serra d’Ador, prolongació de la del Benicadell, i la Serra de la Safor i el seu increïble circ) i Santa Pola, pel Sud, cap a l’interior, Crevillent, Novelda, Monòver, Pinoso i el seu vi del Sequé, un dels millors actualment del País, i entre el Camp de Mirra i Xixona transcorre l’autovia central que connecta Alacant amb València i aproxima pobles com Agost, Castalla, Tibi, Ibi, Biar, fabrils de mena, a les noves vies ràpides, aeroportuàries o ferroviàries, per donar eixida als productes que manufacturen en un món cada cop més globalitzat i més competitiu, més difícil, i és una llàstima que entre tantes dificultats pobles com Oriola s’hagen deixat perdre per al País, que la punta, el triangle gairebé perfecte format per Oriola, Guardamar i Pilar de la Horadada no s’haja recuperat amb polítiques ciutadanes, és una llàstima que més enllà de la línia formada per Santa Pola, Elx, Crevillent i Hondón de los Frailes tot siga territori perdut, que les Comarques del Vinalopó (Alt, Valls, Mitjà i Baix) no s’hagen reincorporat plenament a la vida política d’un País imaginari que encara està per fer, com és que Alacant s’ha convertit en uns pocs anys en el territori d’abeuratge dels ramats castellans?, quina ha estat la raó profunda d’aquest fet, la proximitat de la costa?, sembla difícil d’acceptar que el Sud ha estat el gran oblidat pels proïsmes i en canvi ho pareix d’una forma evident, Alacant i la seua àrea d’influència s’assembla molt al cas illenc, a Mallorca concretament, molt més que no pas a Eivissa, on una presència impossible de controlar de ciutadans d’arreu del món es va instal·lar des de fa molt de temps i han canviat el panorama urbà radicalment, fins al punt que els mateixos mallorquins no volen saber-ne res d’Eivissa, la golfa, doncs bé, Alacant s’assembla a Mallorca, si més no en la seua vessant dimissionària respecte dels ciutadans autòctons i l’allau massiva de noves famílies que s’incorporen a la societat rompuda un cop el fet ja s’ha consumat, la fragmentació social produïda per la no aclimatació dels propis als canvis democràtics que a altres llocs van quallant xino-xano, per la no homologació d’un imaginari que s’encontra estantís des de fa molts anys i és refractari a les noves condicions de vida, més fàcils i assequibles, en general, per tothom que arriba o que ja hi és, un imaginari que no costa de comprovar gens ni mica a poc que hom grate la superfície dels cervellets de la gent, un imaginari de fam, d’inaccessibilitat als llocs on era la feina, un imaginari de fugida cap a altres llocs per poder menjar, un imaginari de gent de muntanya molt semblant en aqueix sentit al de la gent de l’illa gran, allunyats tot dos de les poques possibilitats que oferia la vida, Alacant s’assembla molt a eixa costa de Calvià o a la del Llevant de Mallorca, l’interior de la província s’assembla molt a aqueixos poblets de l’illa que fins fa quatre dies no eren visitats ni per les mosques a l’estiu de tan poca menja que hi havia, s’assemblen tant que costa d’imaginar com han estat tan de temps ignorant-se uns als altres sent així que bona part dels habitant de la província d’Alacant són descendents del bo i millor que va venir de l’illa de Mallorca, no d’Eivissa, ara fa quatre-cents anys, són tan iguals que quan hom puja al castell de Santa Bàrbara a Alacant i veu els llums de l’illa de Tabarca s’imagina que és al cim del Malpàs a Alcúdia de Mallorca i el que veu és Ciutadella de Menorca, o senzillament que és dalt del Bèrnia i veu Eivissa, tan pròxims, tan allunyats.

L’anunci.

Han passat els nadals, que sempre resulten una mica carregats d’emocions, siga per la presència o l’absència de familiars que ja no hi són, siga per la retrobada amb persones que veus de tard en tard, pels moviments de la vida, per les anades i vingudes d’uns i altres, mai quiets, condició dels morts, uns nadals atípics a més a més per haver estat els primers en què s’ha celebrat la festa grossa de Nadal a ca nostra, a València, cosa que ens ha obligat a Gràcia, Boira i a mi, però en major mesura a Gràcia, evidentment, a enginyar-se-les molt bé perquè tot eixira bé i al punt, que els convidats estigueren contents i servits, satisfets de l’àpat i dels contextos canviants que anaven a produir-se les cinc o sis hores que anàvem a compartir, estranyament, sense discutir ni llançar-nos els trastos al cap, cosa habitual en la meua família, on no es pot dir que es funcione com es fa generalment en altres cases, i una bona part d’aquesta responsabilitat recau en l’amfitriona, si no tota, que ha de desviar l’atenció de tothom cap al menjar, fita gens fàcil d’aconseguir, tampoc, entre els comensals de la meua família, però Gràcia ho va resoldre amb escreix, amb excel·lent cum laude, si més no, una festa pels sentits digna de recordar, amb uns entrants fins i escollits ad hoc, elaborats tots pràcticament de les seues mans, d’on sobresortien els ‘blinis’, petit mosset de pasta tova coronada per formatge fresc, caviar i porradells, coneguts per la pel·lícula ‘El festí de Babett’, un cant a la modernitat, al modernisme en concret, en la forma del menjar, seguits d’una carn al forn feta de diferents carns, pastís d’aromes suaus acompanyat sàviament per unes cebes i altres hortalisses suculentes i cruixents inoblidables, sense obviar l’amanida amb salmó i canonge amb creïlles fredes a la mantega exquisides, un mos diví, que ens va servir d’excusa per passar als postres, una barreja de rebosteria típica de Tavernes i altres herbes d’Alacant dignes del paladar més exigent, regat amb vi de Mallorca i de Fontanars dels Alforins i cava català i de Bremen, una exultant combinació que em recordava els cigars encomanats per l’hoste de Davos a la muntanya màgica d’Europa, més enllà de la Regione dei Laghi, al nord de Bergamo en línia recta amb Saint Moritz, espais que em recorden viatges i estades veritablement encisadores, per les Valls de Mairata, a la zona de Cuneo, per Bologna, per Urbino, segona estada després de molts anys amb Gràcia, un viatge que va tenir un retorn directe Urbino-Girona de pànic, com aquell de París-València, també directe, de gairebé tretze hores en què reconec un excés inútil de zel pel retorn que ens va costar una xicoteta discussió de darrera hora i on quasi em quede sense benzina a les portes de València, exactament a Alboraia, un final de terror per un dia cansat, com quedes després de dedicar unes hores a la cuina i a la tasca d’amfitrió, sobretot quan no tens massa taules i tot és novetat, des de la cuina a la taula, passant per les compres d’estris necessaris i del menar adequat, suficient i escaient a la varietat de gustos que es poden presentar, en definitiva, els nadals són bàsicament una festa pels sentits, en la seva més ampla extensió que cal cuidar i conrear satisfactòriament any rere any, amb paciència per les novetats a venir, que l’esdevenidor ens reserva, unes festes del tot familiars, amb els canvis de torn, sempre difícils de mastegar, però canvis al cap i a la fi, premonició de l’any que aviat començarà, panxa preparada, dormir tranquil, conversa assaonada de bons vins i caves sense excessos, regals que fan il·lusió a tots, grans i menuts, algun capritx raonable, desplaçaments els mínims si hom pot triar, ben tapats i trobar la neu allà on qualle, nadals blancs i freds com cal devora un bon foc i desconnexió parcial de qualsevol cosa que ens recorde una o altra obligació no volguda per rància i antiga, que són dies de mirar cap endavant amb el respecte que convé tenir sempre per les coses que han passat, que ens han passat al llarg del darrer any, nadals de futur, de sort, com la data que s’enceta, 20.05.2005, el dia del nostre casament.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top