La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXII (b)

02/12/2020

La il·lusió.

El mes de gener de 1985 a Florència fotia un fred com no es recorda, va haver una onada polar per tot Europa que va arribar fins a les costes del País Valencià, i una miqueta més, molt més fred que el que faria el mes de febrer de 1993 a Bari, vuit anys més tard, que també en feia, recorde que venia de Besançon, a La Franche Comte i glaçava, tot era un blanc de neu puntejat pel vagareig dels corbs i la gosadia d’alguns esportistes estudiants de vint anys reblerts de vida, França estava trista de tan grisa, en canvi Itàlia no, ja pot fer fred, no s’imagina ningú com en feia per la plaça de la Signoria, l’estàtua d’Hèrcules, doblement petrificada, l’Arno, el riu que creua Florència, mig congelat, i això que duu aigua el riu aquest i és ample a molts indrets de la ciutat i als afores per on transcorre, però la gent pel carrer, als museus, als jardins, a les places, massa gent i tot pel fred que feia, forasters i autòctons escalfant l’ambient amb la seua presència, i no és que Florència siga la Itàlia que hom s’espera meridional i alegre, farcida de colors i olors per tot, amb la cridòria napolitana o la llum siciliana pel carrer, no, Florència s’assembla més a Milà, fora les edificacions, que no pas al sud, i els florentins són la gent més estirada que hom puga imaginar, supose que de tan tips com estan de rebre durant tot l’any milers i milers de turistes, Florència és com un museu a l’aire lliure, i aquell any l’aire era glaçat com el que deixa el pas d’un fantasma al teu darrere una nit de por interminable, Ponte Vecchio era ple de gent arremolinada i els voltants de la ciutat semblaven pistes de gel per on s’havia de caminar amb molt de compte, fins i tot la roba estesa quedava erta com un pal de bandera agitat als vents després de l’èxit de la batalla, les carreteres del nord d’Itàlia varen quedar tallades durant hores i hores i el pas de vehicles i ferrocarrils es va haver d’aturar creant l’angoixa consegüent per als passatgers i per als familiars que esperaven tenir alguna notícia fidel dels transeünts, una odissea realment, no així a Bari vuit anys més tard, fred en va fer, collons, ja ho crec, però era ja un fred més humà, alleugerit per la novetat compartida, tant per als autòctons com per als forasters allò no podia ser, i tret de qui volia i podia fer negoci amb tanta gelor, com ara la senyora de la casa on vivíem, Piscopo Anna, que ens baratava el gasoil per aire, beneits de nosaltres, i ens matava de fred, la gelor era com un motiu més de comunió entre germans meridionals, encara que n’hi havia que lluny de sentir-se afectats semblaven en la seua salsa per allò de poder dir que per una vegada havien deixat de ser ‘terroni’, italians del sud, i s’aproximaven als germans del nord, com els andalusos un temps amb els bascos o els catalans, que no badaven gens ni mica a comentar a la família com de bé es vivia explotat com un cuc de la molinà utilitzat reiteradament una vegada i una altra mentre no piquen els peixos, no la Florència de 1985 no s’assemblava gens a la Bari de 1993, tot i que feia molt de fred aquells mesos del primer semestre de l’any, segurament perquè la gent, nosaltres, no teníem tampoc res a veure un any i l’altre, vint-i-cinc i trenta-tres anys respectivament, encara que de fava n’estava més o menys igual, la companyia feia el seu paper, sense dubte, i a Gràcia la vaig conèixer a Bari, tota una vida per endavant, tot un món per descobrir, tota una aventura per recórrer, tot un cos per somniar, un temps que s’arremolina al meu cervell i que em fa pensar que tot i el temps passat ara, amb la nova aventura d’Alacant, de novençans que diuen, retorna el món de la il·lusió de compartir un esdevenidor, amb una mica més d’edat, ara ja quaranta-cinc, que fa por de dir, i què, continue prenent por per no res, continue emocionant-me de pensar en tornar-la a veure, cada divendres, a les 16.00 hores a l’estació del Nord de València, com en aquella estació de Palese-Macchie, o la de Bari, quan la xiqueta arribava o no arribava en funció de vés a saber quina raó i el meu cor explotava d’alegria si era que sí i moria de tristesa si era que no, i tant si sí com si no jo era allà glaçat de fred esperant el miracle, com cada divendres, cada setmana, ara el 2005 a València ciutat.

Contrallums.

Què es pot fer entre tanta cosa de què parlar, callar?, no, avui ha vingut a demanar una mica d’assessorament, jo crec que més aviat a enganxar-se a estudi, el meu nebot segon, fill d’un cosí germà, de JV Franco, Víctor, l’única branca mascle amb opcions de tenir fills mascles també, que perpetuen el llinatge Franco a la Valldigna, acabades les altres línies, si no és que Gràcia i jo encara en tinguem un de mascle, adoptat, i per tant, amb tots els drets legals però exòtic a la mirada dels altres familiars del poble ben autòctons, un franquet exòtic, indi, o de Madagascar, en tot cas de genètica renovada, que falta li fa, al poble dic, després de tanta barreja mal païda, pitjor gestionada i encara llançada a perdre pels mals usos d’uns i altres, tots ben propis, el cas és que ha vingut, podríem dir, el Neo de la pel·lícula, l’escollit, d’altra banda una gran persona, educada, tranquil·la, que m’ha escoltat tot el que he volgut comentar-li, amb més o menys fortuna, sense alçar la cella, com feia el seu avi, això sí, les orelles són dels farts, a contrallum m’ha recordat una imatge de petit, érem a l’orxateria, el centre del món, i en això que entra el germà de mon pare per la porta, feia la llum del migdia que projectava cap a dins del local una claror important que col·locava tot allò que se li interposava en un espai d’ombra indescriptible per com engrandia les coses, i el meu germà i jo observàvem com s’apropava mon tio xino-xano passeig avant, creuant el carrer, sense preses, aliè a l’onada de riure que l’esperava a l’ombra del local, perquè així com s’enfilava cap endins de la coveta el sol amplificava considerablement el tamany de les ja de per si consistents orelles del tio Batiste i mon pare, pobre, poc donat a riure’s dels majors, germà menut de sempre acostumat al respecte guanyat o no dels altres, tampoc no va poder-se aguantar la riallada i el tio que s’ofèn i fins i tot deixa caure que la culpa de les nostres rialles, les dels menuts de casa, Encar no era encara conscient de la capacitat humana del riure, era de mon pare, del germà petit de casa i en canvi el més ric en diferència, no per res, sinó per un fet casual, per haver estat el darrer en arribar al cap, en haver-se quedat tot solet, tots casats, i en ajudar-lo en la compra de la casa la tia Emília, el tio Paco en realitat, el seu marit i cunyat de mon pare, mon pare, sempre tan discret en les seues formes de riure, com mon tio, que aquell dia venia tot sol a veure al germà petit i es va trobar amb la carcassa de dos nins petits en plena explosió, com en un castell els intervals dels trons cada cop més ràpids, sorprès, pobre, l’home va dir la seua molt incòmode i va partir per on havia vingut, tranquil·lament, sense ganes, un poc astorat per la vergonya passada, una vergonya que era sense dubte més deguda a la manca de confiança entre germans que a la inclassificable eclosió d’un somriure, ho recordaré tota la vida, va ser un dia pletòric, un instant de compartir amb mon pare la rialla sana, tot i que després vaig detectar que tampoc no li feia cap gràcia trobar-se el seu germà anant-se’n tan capcot, altre cop les orelles a contrallum, com havia entrat, a contracor, perquè altrament no s’explica la reacció, només justificable perquè va durar un poc massa, potser, el nostre escarni, escarni de xiquet, però escarni a la fi, així avui el Víctor, amb totes les diferències del món, sabedor que Víctor sabria respondre honestament a una rialla tan franca, d’aquí li ve el nom, no a tots ens cap igual ni ens vesteix de la mateixa manera, però a Víctor el Neo sí, i espere que haja pres la decisió adequada en la seua voluntat d’apartar-se de Disvall i preparar-se oposicions, mentrestant que li isca una feina i que vaja fent, tot menys quedar-se al poble on calen noves cares i renovellar-se la sang de cada dia, que viatge, que tinga bona sort i que trobe el seu lloc en l’esfera dels Franco, i si Déu vol que aporte a la saga un descendent de sang valldignenca barrejada amb seny, ara sí.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top