Quadern de Tornada XXIII (b)

28/01/2021

Opcions de pi (continuació). [Febrer 2005]

(…) venint com ve tot de la Fàbrica del Gel, que eren els orígens i des d’on va construir-se Disvall, la Comunitat de béns, ja veurem quants en queden d’aquí poc, idò, mon tio no li va fer exactament de pare al meu cosí i ell va decidir que ja li anava bé mon pare, que al seu torn no havia tingut els fills que potser en principi ell hauria volgut, passat el temps i vistes les coses amb distància, així ha anat, un fill sense pare i un pare sense fills (amb matisos, és clar, perquè el cas del meu germà és com el del taronger bort que no se sap si va o ve i a mon pare l’ha portat sempre un poc marejat) que s’han retrobat en llurs funcions específiques, tan identificats que fins i tot el dia del soterrar uns deien que si algú havia confós JV amb mon pare a la caixa, altres que si dins la caixa no hi havia algun fart i fill de Vicent, la qual cosa em posava a mi en una posició força incòmoda, perquè era notori i evident que jo no hi era dins la caixa, ni la meua germana ni el meu germà, orgullosos tots tres de pertànyer a la saga dels farts tampoc no era per exagerar i intercanviar-se el lloc un dia tan assenyalat amb el finat, Déu meu, quantes barbaritats es veuen i es diuen en un dia tan trist i que poc respecta la gent el dolor aliè i mira de fer-se una mica millor davant del cos sense vida d’una persona realment modèlica pel que fa a gairebé tot, amb les seues particularitats, lògicament, l’home ja havia vist l’infern a ca seua, com em va reconèixer en aquell dinar de juliol de 2004 en referir-se a la casa pairal, tan llunyana que ni ha volgut ésser soterrat devora els pares i ho ha fet al nínxol de la dona, amb els sogres, de moment, és clar, si més no, segur que menys autèntics que mon tio Batiste, i també estic segur que eren molt menys divertits en un moment donat, divertits per allò del surrealisme, la cosa que defineix els farts en tota la seua extensió, a uns més que a altres (la meua cosina Maria semblava Caligari el dia dels fets dolorosos).

Censurat.

Realment va donar molt de si aquell dia, després de tants anys sense trobar-me amb els cosins germans, néts tots de la Farta, l’àvia, vaig entendre moltes coses, tantes que em costarà una mica de temps fer-me’n al cas perquè Déu n’hi do, quina fauna, i jo que tota la meua vida havia pensat que era un rar i estrany espècimen entre els farts, gairebé un ‘semoviente’, i en canvi, de les cosines de València no tinc res a dir, varen nàixer a ciutat i tot el temps han estat unes forasteres entranyables que quan arribaven al poble te les miraves amb una mica de curiositat per allò de viure-hi en un lloc tan allunyat de la naturalesa, quins carrers més bruts i quina foscor i gelor a l’ànima, però mentre elles anaven fent i fent el poble es gratava la panxa compassivament, després els primers exiliats de ciutat i del poble, totes dues dones, una, per assumptes polítics, i l’altra, per qüestions d’església, quin món, va haver d’intervenir en el primer i en el segon cas qui anys més tard seria arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, perquè després diguen que la política i l’església no van de la mà, i que ja ens va batejar al meu germà i a mi, i després aquests mateixos i la germana, que amb el temps han volat tots del poble, en el meu cas des de fa molt, com en el cas d’Encar, no tant pel que fa a Vicent, l’exiliat per voluntat, i ja en van set que no hi viuen allà on el sol es pon il·luminant el Monestir de la Valldigna, i vuit que havien quedat, menys JV, set a set, empat tècnic, de moment, i els qui han quedat són, Pepita, Isabel, Vicenta, Nieves, Joan excel·lència entre els farts, gran home i respectat, afeccionat a la cassalla, per dir-ho en termes suaus, Pepito, bevedor de segona i dedicat al ‘quinto’ tota la seua vida, i Paco que hereta el lloc de feina de JV i serà un viacrucis, que no se n’adona que a Disvall ara que només queda ell de fart i que ens la tenen jurada de fa temps li faran la pell només puguen, i jo que creia que era l’únic estrany de la colla, i mon pare, mon pare, que sempre ens havia fet creure que els cosins eren millor que la família més pròxima, que si eren molt treballadors, que si eren molt bones persones, que si això que si allò, tota la vida pegant bacs amunt i avall pensant que era un desagraït de no se sap què, quin deute familiar havia contret que no em deixava viure tranquil, la meua condició de feble, de vergonyós, de poca solta, qui s’ho tirava tot per darrere l’esquena i ara resulta que sóc algú que ha fet honestament allò que volia fer i a sobre bé, entre tanta perplexitat, perquè això és el que vaig intuir entre plors emocionals, i que Déu em perdone però és tan evident que la batalla fa temps que s’ha acabada que fa llàstima tornar-te a trobar als camps on es lliurava, en aqueixes o en altres condicions, la cosa no resultaria patètica si amb aqueixes mirades esbiaixades no estiguessen acusant-te d’haver eixit a temps del cau perquè això és el que queda a qui queda inerme a la Vall on el sol es pon pel Monestir, què podria quedar de més a qui viu en un lloc que li és del tot desconegut i a tothom que arriba de fora se’l mira amb cara d’ànec d’Islàndia, d’aquells d’on prové el nom d’edredó, cara de ploma cosins meus que si no hagués estat per JV ja faria temps que seríem poc més que remor al lloc on tothom es creu amb dret de jutjar, sobretot alguns, els més apartats, aquells capaços de dir el dia de la mort de JV que si estàs més gras o menys, què sabrà el famèlic d’estar o no gras si mai no han mirat bé i quan passaven per davant del local ple de gent a futur s’ho miraven amb cara d’espantats, o aquell poca-solta que es va atrevir a pronunciar el nom dels farts en va, un familiar polític pròxim al finat, que no se li acut altra cosa que dir que algú li havia dit que creia que el mort era un dels dos fills de Vicent el Fart, quin bèstia més desarrelat, pobre, pobre.

Reformes.

Casa està quedant bastant bé, a poc a poc, una prestatgeria darrere l’altra, pausadament però sense grans intervals d’inacció, reposant el mínim, pràcticament una per setmana, de l’obra major no m’acabe de decidir, es tractaria de tombar alguna paret de casa i això m’ho veig un cadafal, més que res per la cosa d’haver de treure la runa, que pot pesar una tona, són paraules majors i cosa de fer-ho uns professionals pactant un preu econòmic, ni que siga pel tema de deixar un espai prou gran pel dia de la boda i feina feta no porta destorb, seria agradable de veure tot l’espai d’entrada a casa obert de bat a bat, fins i tot amb el sostre antic a la vista, ara que sabem que és d’arc de rajola massissa de color groguenc, que se sustenta sobre bigues de fusta, sí seria un detall tenir-ho llest abans del vint de maig, ja veurem si és possible, ara vénen despeses extraordinàries i la cosa em fa l’efecte que s’haurà de pactar amb el banc, altrament el descobert s’allargarà potser massa, en tot cas que siguen ells els qui ho diguen, si hem de fer res al respecte (…) avui no he dormit gens bé.