Quadern de Tornada XXIII

13/01/2021

Sensacions.

No es pot dir que Febrer (2005) haja estat massa profitós des d’un punt de vista escriptural, potser el fet de fer anys sempre paralitza una mica el raonament, tant se val, la qüestió és ben bé una altra, el profit es pot mesurar d’altres maneres, ara fa un any que escric, i no puc dir que m’haja anat malament, continuen havent-hi obvietats que hom voldria superades, però això de superar res mai m’ha fet tampoc massa gràcia, senzillament ha d’eixir bé a la primera, la resta és pura obsessió, una obsessió que te el seu nom i el seu origen en una qüestió no resolta, com tantes altres qüestions a la vida, algunes de pes, d’altres la importància de les quals no rau al seu si sinó que s’escapa per viaranys sense solució, al cap i a la fi les coses de l’ànima s’han de mirar de coure, no de resoldre, i així va la cosa, esbrinant el per què encara de coses que no tenen cap relació amb un mateix, supose que més aviat s’han de relacionar amb la possible vinculació que hom tenia amb persones a qui molt de tard en tard continua veient, i aquí és on la cocció plega abans d’hora i trau cru el menjar, és una sensació, el meu passat em pesa únicament davant d’aquells que d’una manera o altra varen vesprejar les opcions que hom tenia, amb qui hom tenia posades il·lusions, segurament excedides, vist el que s’ha vist, però no es pot decidir amb qui creixes, creixes, si et deixen, vas estirant-te, ara una mica, després una mica més encara, hi ha qui és capaç de recordar-te coses que formen part d’un succés que va tenir la seua gràcia, hi ha qui en canvi t’ho recorda sabedor que fa mal, no el fet ni el succés, res no arriba a tenir de fet ni el pes del succés, passat el temps, sinó més aviat la manera de fer-ho, la manera d’obviar les coses que han estat importants per algú, i això ja ratlla amb la falta de consideració personal, és el cas de la visió que tinc jo de determinats fets i prou, a qui ningú no interessen ni a ningú poden importar, però formen part dels escrits, per això són aquí, mai m’ha agradat la manera que han tingut els familiars més pròxims d’acarar els canvis que van produint-se en la vida un poc inconnexa de qui açò escriu, no he trobat respostes, possiblement no me les podien donar, a preguntes bàsiques, tampoc la suficient calor quan l’he haguda menester, massa sovint per raons que ara no vénen al cas, he estat depenent en excés i finalment he tingut sort, així de senzill, sense gaire preparació, amb una nul·la experiència acumulada, ni pròpia ni mostrada, a la fi, m’ha anat bé, força bé, malgrat les desatencions, al meu entendre, dels més pròxims, i ja entenc que amb prou feines podien governar-se a si mateix, i encara, però hom creix quan creix, ni tan sols quan i on ho decideix, una sana llunyania de les coses que més t’han fotut és convenient, segurament també necessària, però la història em tem que es torna a repetir, és l’eterna història de la desatenció del més feble, i no sé qui em contava l’altre dia no sé quina història paral·lela que ni venia al cas ni tenia res a veure amb la realitat actual, les coses són ara mateix com són, i la història es repeteix, recorde la frase de JV referint-se al món domèstic de ca seva com d’un infern, i això és el que queda després de tot, el record que hom té, no les paraules que volen amb més o menys efectivitat disfressar-lo, gràcies a Déu no és el meu cas, ni prop fer-hi, en algunes ocasions bastava sentir-se del tot desprotegit per encetar l’ànsia que tantes vegades s’ha repetit després, en forma de somni, en forma de reacció física a una cosa que ningú t’ha mostrat com gestionar, cops de puny i prou, sí o no, sense més discussió, però a sobre de tot, el més trist ha estat comprovar com passats els anys aquells amb qui confiaves continuen tenint el fantasma de la por projectat damunt del més feble, precisament qui no sabia què collons fer amb la por del desassossec, el temor a la fosca, tantes i tantes temors acumulades al llarg dels anys, tots estan perdonats perquè finalment he anat al ginecòleg, fins i tot he anat al manescal enlloc de al metge, en determinades ocasions he acudit allà on he pogut, on he sabut, i no em penedisc, estic tranquil, al cap i a la fi, m’ha anat bé, força bé, malgrat els inferns transmesos, malgrat no haver rebut gairebé mai cap empenta decidida d’aquells a qui tant estimaves.

Opcions de pi.

És evident, no plou mai a gust de tothom, ni ix el sol i la lluna quan haurien de fer-ho, i de cop i volta mor Juan Vicente Franco Ausina, l’únic fart amb dos dits de seny al cap dels que queden a Tavernes, morí dia 20 de febrer, tres mesos abans de la data de casament 20.05.2005, l’única persona de la família de segon grau que volia convidar, vindrà el Víctor, el seu fill, que ja treballa a La Seu d’Urgell, quina llàstima, amb tanta gent que hi ha al món i haver-li de tocar a una bona persona, sobretot, però també íntegre, que deia la meua germana, amic dels seus amics i disposat sempre a ajudar la família en tot allò que fera falta, amb tan sols cinquanta-dos anys ha tingut temps de convertir-se en un personatge al poble, m’ho va confirmar la gentada que hi va anar al soterrament, multitud, i encara d’altres que s’ho miràvem des de la barrera, a mi em va recordar, i sé que a ell li agradarà la comparació, el de ma mare el sis d’octubre de 1972, clàssic, dels de tota la vida, amb corones i passejos amunt i avall del poble, condols per aquí i per allà, que si les dones vénen o no vénen al cementeri, que si la cosa s’allarga en funció d’això o d’allò altre, qui ajuda perquè el cotxe fúnebre puga passar per un carrer on han aparcat un cotxe dalt l’acera i les corones impedeixen que aquell, inflat de flors, puga continuar camí, el fart que es queixa, el major, el Joan, de tanta cosa, de tant de moviment, de tant de romanç, sempre ho fa, al de sa mare també ho va fer, em diuen, quanta gent mare de Déu Senyor, de tot, companys de feines antigues, propietaris dels bars que ell, comercial, freqüentava sovint, amb tots de bona fe, de bon rotllo, bon xicot, un poc distanciat de la dona potser l’època de la crisi dels quaranta, com a tots ens passa, a tots els qui amb normalitat fa vint-i-cinc anys als quaranta que estan amb la mateixa dona, el meu cosí germà s’estimava molt en concret la meua família, a mon pare perquè era el pare que ell hauria volgut tenir i no el tio Batiste, un poc amic del beure i no reeixit de tot plegat, senzillament per ser el major i no anar tant com el més menut, eren altres temps i l’home treballava per a altres gairebé fins al final en què va traspassar la seua part de Disvall al seu fill, el finat, l’únic comptable capaç de suportar les tensions de Disvall, perquè, és clar, ara Paco ‘Ferro’ no sé si durarà gaires mesos en el seu lloc, i que no li passe res més greu que deixar-se aqueixa posició insuportable de comptable a Disvall, perquè les coses pinten lletges, i s’ho ha agafat com a cosa personal i familiar això de seguir l’estrella marcada per JV Franco, (…)