La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXIV (a)

11/02/2021

Març (2005)

Distàncies

L’altre dia hi pujàrem Boira i jo dalt de l’Ereta, a la muntanya de Santa Bàrbara, a Alacant, hi anem poc a Alacant, els horaris no acompanyen per sovintejar l’estada i la fem escàpola de mena, dues estades aquest any 2005, tres si comptàvem la del tretze de febrer, un poc forçada per la meua situació de malalt esporàdic, s’ha de dir que té molt bona vista aquesta muntanyeta, de fàcil accés et permet de contemplar un bon tros de costa cap al cap de Santa Pola i la mateixa illa de Tabarca, l’illa plana que en dies de tempesta diries que l’aigua se l’engolirà de tan fina com resulta retallada en l’horitzó, hi anem poc a Alacant, sembla mentida però no tenim més remei, o agafar el cotxe cada dia a les set del matí i fer 180 quilòmetres, la qual cosa multiplicada per dos resulta del tot excessiva, es pot fer de tard en tard i sempre que la carretera acompanye, però sistemàticament no convé, hem pogut suportar-ho per les dates d’incorporació de Gràcia a la feina, la setmana del quinze de novembre, a un mes pràcticament de vacances de Nadal, i tragant aire entre el deu de gener i ara mateix, primera de març que ja anuncia les falles i les Pasqües que enguany s’afigen unes damunt les altres, incomprensiblement tindrem tot seguit dues festes del tot irreconciliables, la primera de caire militar i la segona cívica completament, ha estat una sort poder-ho fer així, deixant que Gràcia es concentre en els estudis i la feina i donant-li suport oral a través del telèfon, cada dia, a cada hora, desitjant-la tornar a veure el cap de setmana, esperant-la una mica morruts a l’estació del Nord de València per allò d’haver de protestar de tot i per tot, els dies es fan llargs sense ella, la setmana passa, sí, només faltaria que s’aturara a mig camí, el dijous o dimecres, no, la setmana passa, però a poc a poc, sense presses, com en una cocció lenta un menjar de festa ben regat de bon vi, mentrestant fem el que podem, Boira i jo, de fet fem una bona parella de ‘quadros’, allà on anem tothom li ha de dir alguna cosa, què hi farem nosaltres dos tots solets els dies que queden perquè Gràcia s’instal·le de bell nou a casa, ara vénen vacances i després haurem d’esperar fins el dia de la boda encara mes i mig, de vegades estic temptat de sol·licitar dies sense sou i de cop i volta em revé la realitat tota senzilla i m’explica que això no és possible, que estem en la més absoluta de les ruïnes, i ja veurem com acaba la cosa, aquests mesos que falten pel casament ens hauríem de tapar cap i tot i en canvi…hom té ganes de fer allò que tots els que es casen solen fer, que es gastar tenint-ne o no, ‘empenyar-se’ que es diu vulgarment, ni molt ni poc, el suficient per dur tota la família de cul una temporada, però això només en el cas dels novençans, a nosaltres la cosa ja ens agafa una mica de gaidó, farem una xicoteta estada a Almeria de franc, és un dir, és el resultat d’unes xerrades que varen tenir la conseqüència de convidar-nos quatre nits, de dilluns a dijous, a uns apartaments com a viatge de nuvis i després res, cap a casa, a tapar-nos cap i tot, pels estudis, per la feina, per la butxaca sobretot, que n’és de curta de vegades, també per això segurament anem poc per Alacant Boira i jo, no és excessivament car però sistematitzar-ho resultaria una sagnia impossible de suportar, ara gairebé és l’hora de fer el passeig de la vesprada i no és el millor moment per fer cabòries ruïnoses, segurament Gràcia és a Alacant a estudi, nosaltres som aquí a València, i queden manco dies perquè arribe el cap de setmana, lentament, a cocció segura i tranquil·la, farem un tomb pel pla del riu, no és ben bé el mateix que enfilar-se a dalt del Castell de Santa Bàrbara, però no es pot negar l’encant que té ésser aquí a casa, cuidar-se i tot, tenir el colesterol bé, menjar relativament sa, no perdre els papers i estar pendent de Gràcia que, allà a Alacant, ‘molta gent i poc de talant’, estudia i treballa, i d’estudi i el treball a casa a fer-se el dinar o el sopar, i mai no es queixa, silenciosa, aparentment tranqui-la, tret d’alguna espurna d’angoixa ràpidament duta al foc controlat de la llar que tots dos ens estimem, anem poc a Alacant, Boira i jo, esperem l’arribada setmanal de Gràcia sense pensar-hi massa.

La vida

Poc a poc, anem instal·lant-nos, la casa va semblant-se cada cop més a una casa en fase d’instal·lació perpètua, però ja ha sortit de la fase de dormideta total en què estava sempre presa, com en una maledicció de Tàntal, pròxima a partir però aturada a l’estació, i Boira que s’ho mira sempre de lluny quan fem moviments d’aire, perquè encara no es pot dir que fem moviments de mobles, que no en tenim, però si que movem pols, amunt i avall, llibres cap aquí, després cap allà, ara els tornem on eren, els tornem a moure un poc més a la dreta, ara aquella prestatgeria, feta per nosaltres, això sí, que duros per comprar-ne de noves no en tenim, ni tan sols de segona mà com ens venia l’amic de la llibreria ‘A peu de pàgina’ al carrer Borriana, un nom ben bonic per a una llibreria, llàstima que no hi entrara ningú ni per una espitllera, i el cas és que vàrem estar ben a punt de fer negocis amb ell, ens volíem fer socis d’un negoci del qual ens en venien les pèrdues, les restes, i Gràcia que anava donant-li idees per no fer fallida definitiva, i l’al·lot, ni per eixes, que ens ho volia cobrar tot des del primer dia, totes les despeses i totes les quantitats que mai no es recuperarien ni fent festa al local, Déu meu, quanta paciència s’ha de tenir, jo que em pensava que de beneits com jo ja no en quedaven i va i me’n trobe un a la cantonada de ca meva, disposat a recordar-me com d’autista es pot arribar a ser als vint-i-cinc anys si ho tens tot fet, o t’ho penses que és així, que mai resulta la vida com hom se la imagina, ni de bon tros, que és ben bé tot el contrari de com te la imaginaves, si és que t’has dedicat massa temps a pensar-hi, la vida hom se l’ha de fer a la seua pròpia mida però sempre tenint ben en compte el que jo mai vaig tenir present, que hi ha persones de carn i óssos que també senten més enllà dels teus nassos, una mica més enfora del teu propi melic, que el món no acaba ni comença a la porta de ta casa per molt visitada que siga aqueixa casa, ni encara que siga l’Orxateria Franco, famosa a mig món per haver guanyat de mans del dictador la ‘xufla d’or’, com en aquell conte de Jaume I, això és or xata, que de comtes n’hi ha per tot i regnar eternament és impossible, dolent per a l’ànima i pitjor encara per al cor, i ara em ve al cap allò de Paco piu de ferro, pobre, de comptable, que Déu l’agafe confessat perquè altrament malament ho tindrà per entrar al cel, un dia li trucaré, per veure com li va, bé no, segur, i també em ve al cap aquella pel·lícula ‘El hombre que quiso reinar’, amb el Conery i el Caine, genials, d’altra banda, i que ve a dir-nos que això d’ésser sempre el rei de la festa cansa i pot tornar boig, si no recordeu també el Brando de l’Apocalipsis, una altra bèstia del cel·luloide, n’hi ha a cabassos i avui en dia ja no s’arriben ni a fer grans amb nosaltres, ens passen al davant com els carros als ases en les cases mal conduïdes, la vida no pot ser mai i eternament la festa que passa per casa meua, com diu la cançó dels d’Antònia Font, hom ha de davallar de tant en tant, més que res perquè fa bé, ni els Herrera d’un temps s’ho podrien permetre això avui en dia, de no fer un tomb per la vida del carrer i embrutar-se un xic, lleugerament, ni que siga perquè no et titllen de panxacontent en aquests temps tan pornogràfics en què tot se sap, quanta gent mor de fam, quanta gent té la sida, quants fan feina per sous de misèria, no, avui en dia no queda bé passar per la festa des del balcó de ca teua o no baixar una estoneta a saludar al personal, el regne absolut ja no queda bé, ni per als mateixos destinats a ser reis un dia, no, la vida també es traslladar-se d’un lloc a un altre i deixar de ser reconegut, la vida és traslladar pols d’una cantonada a l’altra de ca teua sense que ningú et celebre la festa, la vida és perllongar l’estima de l’estimada, donar cada cop més per les persones que estimes, si n’hi ha, i que t’estimen, si en queden, i poca cosa més, viure és saber recordar les coses bones i no fer del record de les dolentes un sistemàtic augment de la fel que sempre és agra, a tots els llocs, per a tot el món, la vida és una i cal fer-se-la pròpia, sense fotre massa els altres, tampoc sense fotre’s massa pels altres, la vida són totes les coses que hom puga posar-se sota el braç i mamprendre el camí de l’aprenentatge.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top