La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXIV (b)

24/02/2021

Març (2005)

La companyia

Ja se sap, hom precisa de la companyia per definir-se com humà, i finalment Gràcia ha arribat, com sempre arriba, just a temps perquè Boira i jo no ens acabem de dedicar a fer l’animal, cosa que ja sovintegem durant la setmana, just a temps perquè la puga sentir pròxima i meua altre cop, són massa dies, diguen el que diguen, cinc dies per setmana, setmana rere setmana, mes rere mes, la companyia inclou tantes coses que és impossible enumerar-les cabalment, és l’olor, és una mirada a temps, són les discussions de cada dia, el tornar-se en tantes coses i en tantes altres en cap ni una, estic pensant amb les feines de la casa que ara estan un poc desateses, la companyia són les músiques que hom posa i les que no gosaria posar mai però que tanmateix les escolta perquè les posa l’altre, és la roba que es renta i la que queda per rentar, són els menjars compartits, el què es fa i quan es menja, si surt una mica festívol l’àpat o és de compromís de feina, rutinari, noticier, o contràriament s’improvisa alguna cosa més, no es poden enumerar totes, passa com en els sufixos de la llengua, n’hi ha tants que resulta avorrit voler explicar als alumnes què es pot fer amb ells, basta fer les coses perquè la descripció inherent ja quede inclosa, els petits detalls, aquell estri que hom te com a especial, una petitesa que algú podria passar per absoluta i completament desapercebuda es converteix en quelcom important, hom es torna més social de cop i volta en trobar-se amb la dona que estima i desitja, de vegades em sorprèn com la puc desitjar i estimar tant i són les hores d’aïllament les que et fan repensar-te una mica la condició humana, les que et reporten un xic de saviesa universal i estàndard per tornar a començar amb més força i ganes el camí iniciat, la vull, sí, i la vull cada dia més, i ara ens casem, dia 20.05.2005, a les dotze del migdia, òbviament, i segurament arribaré a estimar-la encara més, blanca la dèbil mirada i en canvi tan ferma la decisió de fer camí amb ella, fer vida, la vida que tantes vegades li he negat per imbècil, senzillament per inèrcia de tancament, per l’efecte de la mandra, i ara en canvi, segurament en un dels millors moments de la meua vida, l’esperem per tocar-la, per fer-la vestir d’una determinada manera i anar-nos-en de passeig, o quedar a casa, projectar unes diapositives en la instal·lació permanent que hom s’imagina que te i que mai acaba de posar en marxa, la condició humana precisa de la companyia, efectivament, prompte s’acaba acostumant a la soledat, aqueixa soledat que tot t’ho deixa fer tot solet, incomparablement tranquil, de la manera més lliure possible, aqueixa soledat que et permet experimentar amb noves coses, nous camins, noves cares, cossos, sensacions, perfils de nouvingut etern, aqueixa soledat que fracassa precisament en la sintaxi de la vida, si fora possible experimentar la vida i la soledat al mateix temps reconec que seria perfecte, però què poc de sentit hi ha en aquella sintaxi no contrastada, sempre idèntica a si mateix, obligada a fer sempre el mateix recorregut per explicar-se, la vida cal compartir-la, es pot fer a la feina, però convé fer-ho també en la intimitat, jo crec que sí, malgrat totes les pel·lícules que hom puga haver vist o imaginat, la mà que t’agafa un dia de malaltia real o fictícia, provocada o accidental, aqueixa mà escriu la vida compartida que fa que les coses tinguen sentit, petits detalls que fan de la vida quelcom que paga la pena de ser viscuda, altrament, l’animalada tard o d’hora es fa present d’una manera o altra, gairebé sempre recordant-te que l’eterna joventut no existeix, gràcies a Déu, la companyia és l’alè d’hom que dorm i els bàtecs del cor se’t fan teus, mentre una lleugeresa imperceptible abandona el llit a mitja nit per descórrer el vel que t’engronsa els somnis, unes mans que et desvetllen amb l’aroma de café prest, un cos que es belluga àvid de pell i carícies, la companyia són els sorolls que perceps en la llunyania de la casa, allà al fons de la cuina el goteig incessant de la dutxa que no tanca bé, la vida està feta d’àcid també, la vida ha de tacar per nassos, hom no pot aïllar-se en la soledat de la satisfacció perpètua, convé que de tant en tant arribe qui siga per recordar-te que t’has d’aixecar de la cadira, que ja n’hi ha prou d’autosatisfacció, per legítima que siga aquesta cosa, li passa com a la lleialtat, no serveix de res si no és recíproca, hom no es pot passar la vida essent lleial a si mateix, acaba convertint-se en un gran soterrament.

Les rates

Secretament estirat somnie realitats pròximes que faran de la nostra vida un llarg passeig cap a la plenitud diària, superades ja les petiteses quotidianes, d’altra banda tan estimades, tot no deixa de formar part del viure, res es pot sostreure al fet d’existir, antigament menystingut a favor de la cosa del ser, no, ara, malgrat els escolàstics encara presents al món, el respirar aire és primordial front al deixar-se assotar impunement pel primer cap de fava que es pose davant, o fer-se embrutir per les circumstàncies primeres de la biologia, sempre tan exigent, els temps de la França del XVIII han passat gràcies a Déu, el París de la Revolució simbolitza, al meu entendre, el moment àlgid de la degradació humana, concentració excessiva de persones per metre quadrat i carta blanca per fer i desfer dels encara senyors de la vida de tanta gent, era com una massacre de rates en temps de la construcció de Les Halles, també a París, però en els setanta del vint, tothom podia aixafar-ne quantes volguera pel fet d’ésser allí, fam sobre fam, i manca d’higiene, necessitats acumulades en una raresa de vida que se sotmetia al fet de ser això, una rata, l’existència de la qual no tenia la més mínima importància, recorde el passatge d’‘Història de dos ciutats’ de Dickens en què el marquès mata un xiquet arrossegat pel seu carruatge i la manera en què es deixa clar com de molest li resulta l’incident tan desagradable pel temps que li fa perdre, pura ficció infinitament més lleugera que la realitat, semblaria que en un ambient urbà aquestes realitats es fan més impactants, no és el mateix trobar-se un carrer perfectament urbanitzat, unes cases que en alguns barris del París de Sant Antoine, Sant Germain, de la Bastille, s’assemblaven molt a les actuals, amb totes les modificacions que es vulguen ja eren els ‘Hotels’ on s’amuntegaven les persones que pagaven uns lloguers desorbitats als nobles que havien fugit cap a posicions més aèries, més enllà del que seran després els grans bulevards de Haussmann del XIX, que trobar-te-les devora un riu en un espai encara per fer on no precisen ni ser apartades de la vista, ni soterrades urgentment per les possibles conseqüències sanitàries que puguen provocar, estic pensant en el film ‘Hotel Rwanda’, ficció que com sempre ens informa d’allò que els mitjans de comunicació no varen saber fer els anys de la matança de Tutsis, si més no amb la contundència en què ho fa el film, amb les corresponents responsabilitats colonialistes deixades caure senzillament amb cruesa i absoluta naturalitat damunt de l’espectador que sent una mica de repugnància d’ésser occidental, les rates sempre han estat l’objectiu d’aquells que els han negat la condició d’existir front a la fal·làcia de l’ésser, hom no podia defensar-se del fet de no poder millorar ni canviar perquè li era prohibit en aquella cosmovisió del món, forma d’entendre les coses que encara dura i dura al bell mig de l’Església, segons que sembla per les darreres declaracions dels màxims responsables d’aquesta institució en perpetu vagareig, i Déu ens agafe confessats si després del Joan Pau arriba el Ratzinger, que aquest encara ens ensorrarà més en la merda de l’ésser, amb tant que els va costar a Nietzsche i a Heidegger intentar treure’ns del pou, amb l’ajut, considerable s’ha de dir, de tota la prole de postmoderns, uns més estrictes que altres, però tots voluntariosos, la llàstima és que entre tanta gent que predica el mateix hi ha qui se n’aprofita de les aigües remogudes i tempta de pescar-hi alguna cosa que no li pertany, com era voler treure profit d’unes condicions sense fer el més mínim esforç, estic pensant en l’actual sistema educatiu, que sembla més una cursa de despropòsits que alguna cosa que recorde allò de la disciplina grega després occidentalitzada i cristianitzada potser una mica massa, però que funcionava en un context social de respecte als pilars bàsics que conformen la nostra existència, no ja d’ésser rates, sinó de viure com persones, la sanitat, l’educació, el dret al treball, a una, o dos, vivendes dignes, al poder escollir entre un raonable ventall de possibilitats, etcètera, la vida hauria de permetre’ns a tots plegats unes condicions d’existència pròpies d’humans, i ja seria ben hora que els senyors de l’Església posaren atenció a les mancances perpètues que ens comparen a les rates enlloc de fer-se creus per les coses aconseguides gràcies a la ciència i a la vida i que ens han fet humans que existeixen per alguna cosa més que deixar-se assotar pel primer desgraciat de torn.

Solitud

Resulta sorprenent de vegades com n’és de difícil aïllar-se en plena tempesta sintàctica, sortir-se’n ben parat dels enfilalls que hom s’hi para, com l’àpat precís una nit de convidats esquius, capaç de fer vertaderes preciositats gastronòmiques per evitar el parany d’allò que no t’interessa gens ni mica, la barroera versió en petit de la mediocritat, segurament la que es te com a pròpia també, però que resulta insuportable en pell aliena, mancat ja com sóc de paciència, ai, com resulta aïllar-se una vertadera passió de vegades.