La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXIV (c)

03/03/2021

Març (2005)

Alacant

Segurament les coses varen anar així: primer uns quants castellans, que sabien més que ningú i que aprofitaven millor els ensenyaments de la vida i les circumstàncies dels moments, mai favorables a l’autoctonisme d’ençà de l’entrada del foraster a casa com a senyor i guanyador d’una guerra (1714), arribaren i s’instal·laren còmodament, com per quedar-se; era evident que la llum d’Alacant (Lucentum) ja havia desbordat la imaginació de més d’un home del paleolític, però sobretot és el lloc, diríem, de confluència d’Orient amb Occident desproveïda de l’angoixa de la proximitat dels centres decisoris (no és Alacant, és evident, Constantinoble, encara que s’assemblen), un lloc ideal per pactar i decidir fronteres, de fet ho és des dels romans quan es decideix que siga Cartago el límit de la influència cartaginesa a la península ibèrica el segle IV a.C., aproximadament, ho torna a ser quan els musulmans almohades viuen ricament instal·lats al País Valencià més meridional i deixen per als almoràvits les parts més septentrionals i les illes; un lloc que convida a seure i a plantejar-se algun viatge, invitat, corprès per la llum que l’acull, la xicoteta badia compresa entre el cap de Huertas i el de Santa Pola, amb l’illa plana, Tabarca, davant, immòbil i silenciosa com només ho poden ser els llocs mariners; aqueixa llum que els mesetaris feren seua i que per tant varen furtar a algú és el tret més característic de la cantera lluminosa actualment (Benacantil, lloc de roca), i porta camí d’enlluernar a algú més, ara forasters més llunyans, magrebins, de casa, sud-americans, dels països de l’est, fonamentalment, i hem de reconèixer que els del Magrib, que no deixen de ser àrabs occidentals, no han deixat mai de constituir un pont entre un País Valencià de vegades en flames i un món pròxim i gens aliè, com és l’àrab, que no debades varen estar aquí i no han deixat d’ésser-hi, d’ençà de la caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’occident pels volts del segle VIII, altre cop lloc de frontera, terra de pactes, espai per a la confraternització i l’enteniment, també entre cristians castellans i catalans cristians fins la data de la desfeta, 1714, des d’aleshores hem estat considerats territori conquerit i més com més meridional, què lluny queden els pactes d’Alfons el Savi amb el seu sogre, els forasters ja no se sap ben bé qui són ara, si no és que comencem a recuperar la memòria i la història i posem a cadascú al seu lloc, sense ofendre ningú, però amb la consciència tranquil·la de fer allò que cal fer i que a tots convé, són de la terra els valencians que no han renegat de la seua llengua, i la resta, tots en igualtat de condicions són forasters, uns agradablement retrobats per haver compartit quatre-cents anys d’història i haver permés els anys obscurs del segle XX que trobaren a ca seua treball i progrés (Alacant-Orà); altres forasters sobrevinguts per raons econòmiques i de domini d’uns cristians sobre altres; finalment els despistats dels països de l’est, que no saben ben bé ni on són: de terra de frontera a terra de frontera.

Les Falles

S’han acabat les Falles però Boira i jo seguim impertorbables davant la perspectiva de tornar a València, cosa que no contemplem ni per una espitllera fins després de Sant Vicent Ferrer, dia quatre d’abril, dia cinc, en realitat, i dia sis esperem ja a Gràcia a ciutat fins dia deu a les nou de la nit, un mes després d’haver encetat les nostres vacances fugida de la ciutat dels petardos, i a un mes i poc de la boda, donant fe de la finalització del curs i altres herbes, si Déu vol, com hauria de voler que la instal·lació del marcapassos a mon pare dia 22 de març, dia en què la seua dona fa setanta-tres anys, siga un èxit rotund i aclaparador, que li supose un apuntalament definitiu de la seua feble salut una bona temporada, prou llarga perquè veja millorar en alguna cosa tantes coses com han anat empitjorant els darrers anys, però era de les Falles que volíem parlar, una festa que ja s’està desdibuixant i que pren dimensions gairebé tràgiques, no sé si comparables a d’altres celebracions que han acabat bastant malament, encara, però que porta camí d’apropar-s’hi, ho llegim any rere any, carrers tallats a tot, a la vida de cada dia i a les possibles urgències, pólvores en mans inexpertes i fins i tot perilloses, petits incidents que podrien haver acabat en desgràcia, massa gent amb llicència per fer i desfer al seu gust, sense limitacions visibles que posen fi a excessos més que probables, reals i de cada racó, hi ha massa falles i són massa els parèntesis que imposen a la gran majoria de ciutadans, estan convertint-se en nius de despotisme i d’exercici de poders fàctics gens recomanables per als espectadors més menuts, tampoc per als joves i grans que voldrien una festa més mesurada, a la qual comencen a batejar com a setmana gran, no sé si per buscar similituds amb d’altres festes (setmana gran de Bilbao, per exemple) o senzillament perquè així volen allunyar encara més les falles d’allò que sempre han estat i que sembla que tothom ha oblidat, una festa cívica que amb tarannà autocrític i una mica sarcàstic fa tabula rassa de tot allò que positivament o negativament ha fet part de la vida dels veïns els darrers mesos, i que amb l’entrada de la primavera és socarrat i beneït per a la memòria col·lectiva, una festa participativa on no hi havia jerarquies en excés que impediren els protagonismes de tots individualment o en grup, i en canvi ara s’han convertit en niu de casernes militaritzades on comanden els més agressius, ni tan sols els més dignificats pel grup per fer-ho, sinó els més desbaratats de tots, els veig com una mena de paramilitars al servei del poder dominant, s’han convertit en una espècie de braç armat contra discrepants del poder establert, un grup de descontrolats capaços de convertir la ciutat en poques hores en el lloc més incivil del món, quan precisament havia de ser l’espai de convivència de persones que renuncien als sorolls més estridents per entendre’s mitjançant la paraula. Any rere any, les Falles fan i desfan a la gana tot el que volen, però és ben cert que continuen sent les festes de la discòrdia, de l’eterna separació entre aquells que apel·len al rigor i els qui s’afigen a les armes. Veritablement un despropòsit que a tots ens va afectant a poc a poc, als de dins i als de fora, als primers perquè cada cop en som més els que partim si podem de la ciutat fugint com esperitats, moltíssima gent tanca els seus negocis per Falles perquè és del tot impossible fer res a dretes aqueixos dies de follia innecessària i gratuïta, i als segons perquè acabaran per no entendre què collons és el que passa en aquestes festes on tot és excés sense limitacions i poc més, cap trellat, cap seguida, res, foc fatu i soroll interminable, contaminació vital per tot arreu.

Consell

A València, uns dies d’aquestes vacances tan tranquil·les, com ho resulten de fet si no hi ha moviments, ni massa desplaçaments de casa, hem arribat ahir (27) i possiblement tornarem a Alacant per al cap de setmana i els inicis de la tornada a la feina, per, ràpidament, passar a Consell els dies 8/10 d’abril, jo, Gràcia del 6 al 10, Boira es queda amb la tia, aprofitant així la Santa Faç d’Alacant i tenir un contacte, encara que minúscul, suficient i econòmic per deixar la casa enllestida fins l’estiu i a la mira dels veïns i altres personatges que la vulguen visitar, es tractarà d’una visita llampec, d’aquestes que amb prou feines et deixen temps i esma per fer res més que mirar-t’ho tot una mica d’esquitllentes i comprovar que tot és al lloc, que res s’ha mogut gaire d’ençà de la darrera vegada, aquell cap de setmana de finals de novembre, possiblement no tornarem abans de començaments de juliol, s’han d’esgotar els dies i les hores de les oposicions de Gràcia, s’ha de definir molt clarament quin dia es ve a triar d’interí, avaluar l’opció de la comissió, això pel juny, i altres herbes que ajornaran bastant el retorn a l’illa, potser amb parèntesi i tot, ara comença la temporada dels viatges després de sis mesos de relativa calma, els temps sincopats dels desplaçaments, serà l’època dels viatges a Alacant, del petit esbarjo de la boda a Almeria, la reinstal·lació i reubicació de Gràcia a València, la cancel·lació de la casa de Consell, segurament, i el consegüent trasllat de llibres i mobles, coses i atuells més o menys necessaris i precisos, els records que encenten el camí de tornada, la immensa sensació de pertànyer a llocs diferents, tots de casa, únics i idèntics en la seua peculiar existència, la satisfacció que resulta de trobar-te reconegut en espais tan diversos per aquelles senzilles representacions simbòliques que el nostre imaginari treballa amb una mica de sentit comú que hom afegesca, són els moviments de casa pròxims, la repetició incessant de les imatges volgudes, un passeig a temps, dormir sota cels coneguts encara que no intercanviables, cada casa el seu misteri, cada lloc els seus condumios, les seues martingales cada passa, a cada espai el seu temps, imprescindible oldre l’aire de cada racó per esbrinar bé què es pot fer en cada moment, unes maneres que van modificant-se cada vegada que hom es desplaça, en aquesta ocasió serà sense Boira el viatge a Mallorca, serà una mica estrany trobar-se a casa sense ella, però sé que estarà bé perquè es queda a València amb Encar, la tia, única en alguna mesura, com únics som nosaltres tractant-se de familiars, serà un desplaçament per cloure tractes, orejar la casa i ordenar el jardí, algun comiat, ho serà sense cotxe de lloguer (pues va a ser que no), sense màquina per moure’s per l’illa, la qual cosa pot tenir la gràcia d’arribar a casa amb el tren, el fet de no poder-se despistar ni una hora fora de casa, tot el temps dedicat, la cosa de no poder anar als AMC Festival, ja ho veurem com ho podrem resoldre això, en tot cas ha de ser un viatge econòmic, Boira ho facilita, els seus bitllets costen exactament el doble que els nostres, un viatge diferent aquest, precís fer-me demà amb els bitllets, Encar m’acaba de confirmar que serà segur a València divendres vuit d’abril, a mi m’interessa volar des d’aquí, però potser torne per Alacant, i així hi tornem plegats, Gràcia i jo, dilluns l’Euromed de les 6.55 hores i a classe directament, dia de l’aniversari de Lola, quinze anys, poc temps encara per entendre tantes coses, massa temps ja per haver-se’n hagut d’ocupar de tantes altres, després li va al darrera Carla, com a la primavera l’estiu, i finalment Maria, la més menuda, qui sap si les xiquetes voldran venir aquest estiu a Mallorca a passar uns dies amb els tios i amb la tia de Boira i la cosineta, Lua.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top