La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXIX (a)

03/01/2022

Setembre (2005)

El desert

L’espai resultava calcat de “Centauros del desierto”, tot quadrava, un desert des d’on iniciar el camí del retrobament, del necessari descans de la lluita silenciosa contra quasi tot des de posicions poc menys que insalvables, un lloc ideal per iniciar també el retorn a casa, la de les obligacions tardorenques i successives, el pas per Crevillent ha estat del tot adient, senzillament era un no espai adequat per encetar-ho tot i res, aquí rau la gràcia del fet, nosaltres de visita, com sempre, observadors objectius, la cosa no deixa de ser curiosa, viatgers casolans com som ara ens llançàvem a l’infinit obert del sud del País, perquè Déu n’hi do, més enllà, o més ençà, segons per on et desplaces, vens a caure a l’abisme del desconegut, un abisme que t’encisa i et transforma, Albatera, aquell Mercadona tan ben posat, un poble de cases de nous rics, gairebé tots del món de les ‘paletes’, alguns de l’horta de secà que senyoreja en forma de conreus de magranes i de figues, inaudit aquest darrer, mai no n’havia vist un, de camp de figueres, uns lloms de muntanya seca acariciats per barrancs quartejats de ganes d’aigua, paisatge proveït segur d’animalons verinosos, una mena de ‘Ranxo Notorius’ on no aniria ni a cercar-te l’enemic més acèrrim, és el lloc des d’on els deutes són perdonats forçosament, cap caçador s’hi atreviria a endinsar-se, el valor de les coses es relativitza, s’hi fan comptes en aquests llocs, però són personals i privats, no han transcendit a l’espai públic, ni Ford ni Lang renunciarien a fer una provatura d’història, fins i tot el Wenders amic, l’europeu gairebé americanitzat, hagués pogut instal·lar aquí el seu particular París (‘París-Texas’), i de rerefons les xicotetes històries profundes de cadascú, sense cap altra remor que distorsione els pensaments amicals, les pors i els remordiments, els records d’unes vides que s’han pres un descans, possiblement definitiu, pel que fa al vagareig, ni a Boira li semblava que aquell era un lloc ideal per viure-hi, de passada s’hi pot estar, de visita, per resoldre algun compte, pot ser fins i tot escriure’n un de conte, i poc més, és cert que els dies clars no xafogosos de l’estiu llarguíssim s’hi veu Tabarca, també ho feia des del Castell de Santa Bàrbara a Alacant els mesos que hi érem, però no és gaire cosa atesos els entorn pròxims, Elx, es mereix, és veritat, una visita, i una estada si convé, però què es pot fer amb gairebé tota la resta, Novelda, encolomada, Petrer, Elda, Monòver, alguna platja assequible, mai a l’estiu evidentment, sense aigua pràcticament, l’espai contrari de soca-rel al de Consell de Mallorca que era des d’on veníem, on l’aigua de la Serra de Tramuntana no és que escassege, val a dir que les comparacions no eren el tema de l’escrit, és l’evidència que a tothom ens arriba tard o d’hora el moment de retirar-nos, on?, aquesta és la qüestió, millor com més adequat a les teues necessitats creades, veres o fictícies, tan se val, o acabes sent tu que s’emmotlla al lloc, com un gelat diluint-se, el més encertat sense dubte era el mateix fet d’haver escollit un lloc així per estar, l’elecció resultava del tot sorprenent però valenta i agosarada, pot ser una mica forçada per les circumstàncies, segur, a tots ens passa una mica això, però en aquest cas sobtava de tan exagerada i radical que era l’elecció, com ho havia estat la resta del camí dels protagonistes, d’una tendresa iniciàtica, encara costa de veure-la nítida, però tot arribarà si mantenen les distàncies amb el món des d’aquest refugi de cap de setmana, una mena de viatge a les entranyes més incontestables de cadascú, siga qui siga qui hi vaja ha de tenir clar que és com agafar-se de la mà de qualsevol d’aquells tres directors de cinema esmentats i esperar que et duguen on menys t’imagines, com les imaginacions de Hamlet, retorçudes i obsessives, constants i inacabables, eternament àcides, així el sol que es desvetllava al matí al riu-rau del llogarret, immens aclaparadorament, l’antena digital (parabòl·lica) feia la resta, des del no res més absolut per decisió pròpia, cossos que es retreuen memòries uns als altres, i d’aquí les precaucions de Boira, estaves connectat al món fugit des d’un temps passat i sostingut, com en un perfectiu somriure, observador absolut i decididament inútil del passar les coses, finalment més àgils i mòbils que un mateix.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top