Quadern de Tornada XXIX (b)

02/02/2022

Setembre 2005

Equip de feina

Són moltes les sensacions que s’acumulen en iniciar cada curs, sóc conscient de la sort d’haver obtingut plaça de funcionari, docent o no, en aquest cas tampoc no em desagrada, si teníem en compte tantes circumstàncies, bàsicament el temps lliure que t’ofereix aquesta ocupació, supose que ja n’hem parlat, però sobretot pel fet de comprovar com en poques feines com aquesta és tan explícita la provisionalitat de l’ésser humà en la terra, ningú ens espera tornar a veure de tornada de vacances, si hi apareixes bé, si no, tant se val, un altre vindrà d’onsevulla per tu, tots som possibles substituts de nosaltres mateixos, cap company espera que vingues a ocupar el lloc de devora per fer-li més planívola la seua tasca, ja ens va bé pensar que el nostre lloc de feina és aquí o allà, un cop sabem quins grups hem d’atendre, un cop els coneixem, una vegada tenim l’horari a les mans, ja es pot posar a ploure sang si vol, efectivament així és, fins i tot en cap altra feina he vist tan poca devoció pel company que es reincorpora després d’un any de baixa, ningú s’interessa més que l’estrictament decent, allò d’ús cortés, però si t’has recuperat o no, a ningú li importa un pebre, he vist arribar professors a les sessions de setembre que jo no coneixia i en interessar-me m’han dit senzillament que era de baixa el curs passat, però no li han mostrat en cap moment la més mínima acollida càlida, ni la que un gos ens faria a nosaltres en el mateix cas, un gos desconegut per suposat, no cal dir el propi, és clar, hi ha qui et veu i se sorprén de tornar-te a veure, com si el comiat del juny hagués estat la darrera vegada que l’individuo pensàs com definitiu, per no parlar dels alumnes, els quals, si no hi ets, ho celebren com festa gran, a qualsevol hora, qualsevol dia, tots els dies que dura el curs i les vacances del mig, és increïble, ningú no se n’ocupa del company que va i ve, basta que a ningú el foten afegint-li més hores, ni que siguen de guàrdia, per falta d’algú, això sí que els fa recordar-se’n del susdit, mai amb preocupació manifesta, sempre interessada per l’altre que t’ha de venir a substituir, a tu que et bombin, i tots ho fem això, val a dir que no he trobat cap excepció en el meu ram de la docència, que sembla ser l’ocupació més insolidària que mai haja vist l’humà sobre la terra, ni inventada ni res de res, potser sembla una mica fort però és així, no tenim ni ‘amo’ ni senyor, anem i venim del centre quan volem, hem d’arribar a hora a classe i tenir fets els papers que ens demanen a l’hora que ens els demanen, i prou, si hi ha un company angoixat per qualsevol motiu ja s’ho farà, ni un segon es perd en demanar el què, tot el contrari, si algú fa mala cara la gent li fuig, no se li encomane la tristor, brutal, n’he vist que han caigut de baixa i dies abans ningú no era conscient de com de mal estava, i encara després afegir, de baixa?, doncs ningú no ho hagués dit que es trobàs malament, fins i tot tornar a incorporar-te i no adonar-se’n només que l’equip directiu i algun membre del departament al qual pertanys, genial el cas dels alumnes que ni el nom recorden de qui ha partit uns dies i en tornar se’l miren com si fóra un esperitat, totes aquestes sensacions van acumulant-se al cervell els dies previs de l’inici del curs, som una casta al marge d’allò que es considera un equip de feina, un conjunt de treballadors, radicalment individualistes, jo el que més, som incapaços de mirar-nos a la cara ni de tornada de vacances, és al primer claustre quan les espases alçades esperem amatents les indicacions bàsiques i precises de l’equip directiu, les mínimes per començar a funcionar, poques, menys encara, que el bou ens espera a la plaça i ja sabem que ningú es vestirà de torero per donar-nos un cop de mà, procura controlar-ho tot d’una que hi ha anomenats companys que només esperen veure la sang per saltar al ‘ruedo’ a rematar-te, simbòlicament i tot el que vulgueu, però així és la cosa, a la mínima ocasió criticaran la feina que fas, en voltar d’esquenes t’assenyalaran per incompetent, per qualsevol cosa que els pose en boca de tots unes paraules gens agradoses amb què omplir la desgana amb què anem a fer el nostre deure, i aquí estan les juntes d’avaluació que més serveixen per insultar els alumnes i posar-nos en evidència que no pas per cap altra cosa, tot un rosari de femer ens envolta, i tanmateix hem d’acceptar que és una sort de feina, que deia l’alcoià aquell, bon xicot, professor també com jo per més senyes.