Quadern de Tornada XXV (a)

27/04/2021

Abril (2005)

Famílies

No se sap ben bé com funcionen les relacions humanes, existeix un profund desconeixement al respecte, n’estic convençut; potser s’arriba al final d’una relació sense adonar-se’n, pot passar, també, que se n’encete una de nova sense témer-s’ho, és curiós tot això, i per a un observador volgudament objectiu, cosa la qual és difícil si no impossible d’aconseguir, pareixeria que hi ha ben poca pau en aquelles, a primer cop d’ull, en general, basta comprovar-ho en un dinar qualsevol d’amics, de familiars, de companys de feina, és evident que les relacions entre humans no estan basades en la confraternitat ni en la igualtat, ni molt manco en el respecte mutu que se’ns suposa als humans per no devorar-nos mútuament, no, més aviat es basen en silencis, en els sobreentesos, en la desviació de mirades, en mirar cap a un altre lloc, etcètera, en tota una suprasintagmàtica que res te a veure amb una relació franca i oberta, franques i obertes només ho són les relacions entre xiquets i encara, o entre animals i xiquets, perquè en el moment que hi intervé un adult ja l’hem feta bona, ni banyant-te la boca alleugereixes la sequedat provocada per la cosa punxeguda que es detecta tot d’una, uns que volen impressionar sota l’excusa barroera de ser molt llestos i guapos davant de persones, de moment, més, molt més llestes i amb papers, d’altres, pobres desgraciats, que es creuen molt rics, tan rics tan rics que per no posar no posen ni els rebuts de la llum i l’aigua a nom de la dona, però s’omplen la boca de contar-nos quantes cotxeres s’han comprat ell i el germà, com de bé va l’empresa, etcètera, mentre que trobes la mirada de la dona un poc esbiaixada de tan com cerca un lloc estable on reconèixer-se, altres, en fi, profundament deprimits en comprovar com la seua filla, la flor més preuada s’està convertint als ulls de tothom en una cosa diferent, no se sap encara què, però de flor res de res, una depressió augmentada i accelerada per la manera com la parella te d’intentar una solució al conflicte i que consisteix no en temptar de distraure-la, encara que això coste uns ‘quartillos’, no, sinó que és portada mig d’engany a casa d’uns familiars on de ‘motu propio’ no hagués anat ni per equivocació, es veu tot d’una que hi ha parelles que no se separen per no perdre diners i perquè no sabrien com montar-s’ho després de trenta anys junts, encara més, n’hi ha qui davant del desastre, sabedor de la seua incompetència en matèries diverses, recursos en general, fa la broma més insensata i que menys pertocaria al cas de la reunió, sempre la mateixa i idèntica en tots els casos i que a ningú fa profit ni gràcia alguna però és el que hi ha i el que se sap fer, tampoc no es fa amb cap mala intenció, crec, i hi ha qui calla discretament per no tapolar-se una vegada o altra amb el rei del descontrol, qui està invisible fins i tot per als fills que se’l veuen, no com un jubilat, per respecte a altres, sinó com un ser minoritzat en la seua prepotència de saber més que ningú i no haver avançat gaire en res, que sobreviu gràcies a l’ajuda inestimable de la dona que consciençosament va fent, de vegades un poc en la lluna que li varen prometre i que no li varen atorgar, xino-xano, silenciosament satisfeta de retrobar-se amb tots els seus fills i els néts que mai han volgut ni d’esquitllentes tenir res a veure amb la cabanyeta que amb moltes feines es varen poder construir per desencaixar la pressió a què havia arribat la vida quotidiana i familiar amb el paro tècnic del patriarca, i encara la filla que pren aire de tota aquesta relació un poc ofegada per la que li provoca qui això escriu, segurament de tots, el més poc indicat per fixar-se objectivament amb els altres.

La vida

És un dissabte qualsevol i com cada dia de fa tot el temps del món estic despert des de fa hores, moltes hores, abans que el món es pose en marxa jo ja n’estic cansat del món de tanta estona esperant-lo com estic, i no em fa pena el fet de no dormir com m’agradaria, sense adonar-me’n del món, sinó el fet de no saber què haig de fer després amb un món que ha esdevingut vell per a mi com els records que voldries soterrats i que tanmateix t’espera perquè hi comences el dia com si fora un jorn nou on tot és possible amb tantes coses com hi ha que ja no ho seran, un dia com qualsevol altre dia amb una particularitat important, no m’hi faig cabòries de colors d’alba, ni d’excursions afegides, ni de visites o anades planificades, no, avui serà un dia en què senzillament hi seré pel mig, ja n’estic fart d’anhelar, de desitjar, de cobrir-me el cap per no trobar-me amb el pensament desviat, de desviar la mirada per evitar descobrir l’ombra imaginada, n’estic tip de no donar-me a mi mateix la possibilitat de viure obertament i sense lligams artificiosos que són nusos ben visibles a la fi de la nostra impotència, si  hom no dorm que faça alguna altra cosa, com si vol conrear univers, però mai paralitzar-se, això és com morir i la vida que he dut n’està farcida d’aqueixes olors i memòries per un malentès perpetu que s’ha deixat durar una fastigosa i inútil existència els anys en què hom ha dir a qui no sap el camí per on passar, els anys en què s’està creixent ràpidament i accelerada, amb tota la responsabilitat meua posterior per no voler créixer com l’idiota de Peter Pan i quedar lligat a la fixesa del no res, esperant no se sap què que havia de passar després del fet evident que no hi havia res per passar, que el trajecte al cementiri s’havia acabat, que mai més en series víctima d’una desgràcia, de la mateixa desgràcia, que aquesta desgràcia havia acabat perfectivament i tot d’una aquell dia, que la manera d’allargar-la ja no era compartida per ningú dels vius, els vius no comparteixen òbviament les desgràcies més enllà del temps estrictament necessari, lògicament, la resta és literatura, o hi ha vida o hom la veu passar, com en aquell passatge de Pessoa en què les veus d’unes xiques li semblen felices però res no podria afirmar del què serà d’aquestes xiques, més aviat se les imagina perdudes en el futur incommensurable, segurament massa immens per ésser comprés per qui fa del camí a l’oficina i del racó on s’escriu un lloc suficient per la confortabilitat imprecisa de la vida (…)