Quadern de Tornada XXV (b)

25/05/2021

Abril (2005)

(…) La vida

(…) la vida no passa per baix de ca nostra, te l’has de construir, i aquesta és l’essència d’entendre què és viure, cadascú se la fa i a ningú li ve regalada, si hom ho arriba a pensar deixa de viure, la vida te l’has de treballar per molt manta que sigues, altrament algú altre s’ho farà gràcies a tu, per damunt o per davall, però sabent que la part del solc que tu deixes inhàbil serà transitat per algú amb més crosses i menys ganes d’esperar, la vida també són les baixades i les pujades, i no dormir un dissabte qualsevol i estar escrivint mentre els ocellets, tan graciosos sempre, van aixecant alternativament un i després l’altre els sons de la vida, els colors del matí mai idèntics a altre dia, la vida no pot dur inscrit l’aspecte acabat del passat remot on van a concloure els desitjos, la vida també són les penes que ens toquen en el sorteig que dels significants fan cada dia els déus, vida és veure com dormen els altres i pensar que tal vegada també tu dormiràs un dia i vetllaran el teu somni, incòmode, alterat, intermitent, però somni a la fi, vida és la gespa on rebolcar-se, les pàgines que t’obrin nous horitzons, sintaxi que endreça la línia del temps, que possibilita que la direcció siga l’adequada a cada moment, en cada lloc, vida és saber-se separar a temps del refugi, ni massa d’hora, ni massa tard, i enfrontar-se als significats variants de cada hora, en les teues hores solitàries per poder assumir les compartides, vida és social i individual, prou de faldilles que ja no alimenten, vida no és desitjar l’alié impossible sinó permetre el propi en la seua justa mesura, amb les dosis assenyades, vida no és plantar-se per l’altre, plantar-se on l’altre, sinó fer-se planter on se sàpiga de debò que les coses en dependran, de la vida, de la teua vida, de la vida del proïsme que tu has decidit compartir i protegir, vida és el futur, aqueix futur tan volgut que et treu el son cada dia, des de fa massa dies, tots els dies, beneïts dies.

L’Infern

Sempre hi ha canvis en qualsevol projecte de viatge i, efectivament, en aquell que férem a Malloca a primeries d’abril també n’hi va haver, vaig volar des de València i tornarem plegats a València, qui agafà l’Euromed fou Gràcia, com sempre, tampoc no va resultar tan econòmic com jo planejava, des d’un principi els plans estaven falsejats, sí que va haver cotxe de lloguer, i sopar de benvinguda al Molí d’es Torrent, a Santa Maria, i tantes altres coses, Gràcia sí que va complir, jo em vaig dedicar a fer de ric (rac) com ja és habitual en mi, una mena de raca-raca a la catalana, fent forat, i de debò que comence a preocupar-me del fet de no saber dir prou, ja no gaste ni un duro més en res que no siga estrictament necessari, prou d’anar darrere d’uns i altres per la meua manca de voluntat de control, de fet resulta fer-ho el cos ja això d’autocontrolar-se per por de petar de glòria, panxaplena malcontent, fart decebut, resulta ja patètic tanta desgana en un sol home, amb tantes persones que hi ha pel món que agrairien millor un deu per cent del que jo tinc i que poc que me’n sé aprofitar d’una manera sana sense caure sempre en la golafreria, en el bocafarcidadebénsfinselcul, fa ganes de rebentar, qui gosa competir, ni que siga amigablement, la paga, pobre de mi, quanta insatisfacció en uns quants centímetres cúbics, ja no sé què haig de fer, a banda de comptar el que gaste de més, no faig gaire més coses, llegir cosetes de jove fora de temps (sempre va bé llegir, no?), passejar a Boira, esperar que Gràcia arribe, que passe la boda de la millor manera possible, sense faltar-li a ningú el respecte, pobre xic, enlloc d’esperar una gran festa espera no cagar-la, tan avesat com està a aquestes coses, tanta pràctica com deu tenir de no encertar en la paraula justa, el gest apropiat, el senyal menys incòmode per a tothom que estiga mirant-nos, ja no sap on anar de viatge de nuvis, cap aquí, no ara cap allà, més pendent de quedar enlluernador amb la galeria que d’anar on collons té ganes d’anar i deixar-se de conyes, entre molt i poc, com diu Gràcia, hi ha la mida, i el soca aquest de mides no en sap gens ni mica ni sembla que en vulga aprendre tota la vida fent mides d’orxata i ara li resulta impensable aplicar-se la mida a ell mateix, sí aqueix semble jo, una ombra que s’ha passat la vida tement-les i resultava que n’era una de les més pesants, sí, qualsevol dia volaré pels aires de tanta satisfacció fingida, tan senzill com resulta mirar a la cara els humans, les persones, i no fer com feia aquell portuguès de Lisboa, Pessoa de nom, un de tants, que es mirava les persones de costat, a mi em passa el mateix, i són sempre falta de recursos, mancances acumulades al deute de la vida, l’haver sempre fictici, el deute sempre tan àcid, com les ombres de cada dia, d’olor de naftalina, deutes acumulats per no haver fet els deures quan tocava, què senzill resulta l’estiu amb tot aprovat i que llarga que es fa la vida solitària envoltat de gent amb qui no saps què has de fer, recursos, treballar els recursos, la gestió dels recursos, qui els té més grans, qui més abundosos, qui menys educats, però s’han de treballar, siguen els que siguen s’han de treballar, des de sempre, de ben petit, sol·licitant l’ajuda necessària, si no la donen malament, créixer en la mesura de les coses que van envoltant-te, a temps, dins l’espai pertinent, controlar el gest, sí, que em deia aquell, però com, si mai no t’has vist al mirall de la vida, si no saps ni quin aspecte tens i representes pels demés, les dones sempre m’han fugit per cagon, com era possible, idò, fer-se amb elles, els únics éssers de la creació capaços d’ajudar-nos als altres, com avançar si resultava que ja era un cos en marxa descontrolada on el temps es ralentitza, l’espai es fa inabastable i el so esdevé mut com un món pla sense relleu ni matisos, grisor en la boca, immensament plena d’iguals desconeguts. Sempre em serà negat el tornar el temps enrere, però si fóra capaç de fer-ho amb prou feines canviaria res, si no fóra la por que he patit, àcida, plena, gloriosa i diria que inútil de tan excessiva sobre el blanc en què es projectava, un blanc desencisador després d’haver-lo reconegut com un blanc brut de mocs, de caca, de llàgrimes, de sements, de buits, d’angoixes imprecises i de somnis mai valorats en la seua justa mesura, sobretot després d’haver conegut els altres blancs, immensament més buits que els meus i molt més desagradables.