La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXV (c)

02/06/2021

Abril (2005)

La Por del xiquet

Sorprén l’escriptura de Pessoa, és l’escriptura de qui ha sofert terriblement i no ho ha articulat sinó molt després en l’escriptura tènue i fràgil d’un adolescent, quasi d’un xiquet que té por contínuament, incessantment, d’una manera incontrolada, por a les ombres de les nits, a les veus del matí, a les llums de cada dia, a les formes que voregen el quotidià de tothom, una por que no he vist sinó en casos molt precisos, en alumnes veritablement desproveïts de casa, en el sentit grec del terme, persones que han passat la nit cercant on trobar-se i que amb les primeres clarors haurien volgut estar mortes, en sorolls d’altres justificant la carència de què estaven fets, por de ser, d’apartar-se, de diferenciar-se, por d’altri, por possible entre tanta poca vergonya, una absència continuada de sintaxi en un escriptor tan sorprenent, segurament el millor que he llegit en la seua justa mesura, en la seua ajustada i genèrica qualitat d’escriure com ho feia solament ell, el millor, la millor cosa que mai han llegit els meus ulls sorpresos, i no em canse de dir que no és gens recomanable, és del tot destructiu, intolerablement destructiu, una espurna encesa en un magatzem de somnis fets de fustam, por, por, que m’acompanyes durant tota la meua vida, deixa’m si més no que acabe el que per a mi ha resultat al cap i a la fi l’única cosa entenedora, ésser un aristòcrata, sense fum, però fins al final, sense càrregues per a la persona que m’acompanya els darrers anys de la meua vida, por, vull viure intensament en la proporció en què m’has deslliurat de la vida, en la mateixa gràcia en què hi viuen els sans i estalvis de tu, por, quina preciositat desconeguda per tanta gent, ignorada per tants altres, amagada de tothom que la té, de qualssevulla persones apartada conscientment, por, por, que poques coses has resolt sinó és l’eterna derivació de la vida d’aquells que t’han tingut per companya, por blanca, por de colorins, por d’edats diferents, quantes coses t’has deixat fora del sac de la vida amb la teua insaciable i unidireccional intenció de ser protagonista, egoista por i ignorant, amb tant de joc que hauries pogut aconseguir si haguesses deixat respirar una mica els teus fidels acompanyants, por, por, les pampallugues de què et disfresses són veritables i patètiques joguines devora la vertadera i única possibilitat de tu, la creació, en el sentit d’haver de fer altres coses que t’obliguen a fugir a fugir a fugir sempre del mateix, de tu, de mi de la por de tot i a tot, al carrer, a la casa, a la cara dels altres, al dir propi i aliè, a les carícies, als jocs, a les paraules, a l’amistat, a l’amor, a tot i a tots, por incongruent, fas tanta por que apartes qualsevol possibilitat de por vera, aquesta que em sembla que sofreix Pessoa, de debò, sense càrregues, pobre, no en té, ni mare, ni pare, ni família, una por absoluta a ser, una por radical de l’ésser en la seua més essencial existència que és la del continu contacte amb això que se suposa que som tots, l’ens dels nassos i de Heidegger, quan llegesc Pessoa tot se’m fa més suportable, la por que tant m’estime es dilueix en la magnificència d’aquella por que es desvetlla en la seua escriptura, terrible, profunda, definitiva, sense apel·lacions possibles ni possibilitats de disminucions d’intensitats, no és certament aquella escriptura volgudament agradable en la forma, i tanmateix és d’una senzillesa tan grandiosa que la fa incommensurable i poc comparable a cap altra, xiquet precís que t’aixeques cada dia i cada dia esperes el desdejuni de la mà de la mare, que eres capaç d’ajornar l’absolut fins la nit en què el cosmos en la seua vagarívola persistència et farà retornar als orígens d’haver arribat enlloc, xiquet on vas de dia tot sol, què fas de nit tan sol, què esperes d’aquell que ara et parla i després emmudeix improvisadament, xiquet que vas i véns d’on ningú pot imaginar-s’ho, i ara què, quan els batecs del teu cor hagen traspassat els límits permesos a la por universal, a la por que cadascú té dret a fruir, amb tanta por com has consumit, ara què, que els batecs del teu cor et passen factura de la por acumulada en els dèficits dels àngels, por, por, àngels, què voleu provar la por, agafeu-ne una mica de la meua i ajorneu el trànsit si us plau que encara en vull disposar d’una mica més entre tanta grisor, entre tanta pau com he menystingut, entre tanta satisfacció plena com m’he trobat pels carrers de l’oblit, por, por, acull-me encara una estona, si més no per saber com llegir coses tan excel·lents, per seure una altra vesprada devora Pessoa, xiquet.

El carrer virginal

És molt de matí encara i les hores del carrer amb el so dels aucells em recorden les passades al passeig matins com el d’avui, calm, primerenc, estantís, amb el silenci interromput únicament pels treballadors de la neteja municipal, matins de satisfacció que van avançant lentament cap a al zenit del migdia, llunyà encara, llum incerta la que es desploma des del cel en aquestes hores fresquetes i noves, per encetar diria, com el cony d’una adolescent recent sortit de l’aigua d’estiu, hores salobrenques per humides amb el matís d’unes olors d’acàcia primaveral, som a l’abril mirall del darrer agost, gairebé al maig que s’enfila com una verga ben lubrificada cap al fons del cos estimat, desitjat, són les primeres hores d’un dia qualsevol, però és dissabte i és el darrer del mes, potser pertocaria anar-hi en manifestació col·lectiva, que és com dir anar-hi només un tros de mi, en dia tan assenyalat, com cada any d’ençà que som aquí, qui ho sap si hi anirem, és dissabte, fa de platja i els mugrons volen sol per jaure després devora la boca ansiosa que se’ls fotrà com si foren altra cosa, un bon cony disposat a ésser cada cop més obert penetrat amb violència i forta fregadissa, els carrers em recorden les hores del passeig, els xiuxiuejos dels xiquets que resolen de qualsevol manera totes les diferències, ahir al vespre, carreres de fins la farola impossibles d’esbrinar guanyador, terrasses d’estiu a la cantonada amatents amb els clients de sempre, pocs, disminuïts de tan insistents, gossos que cerquen marge de maniobra i saltironegen a una banda i altra del carrer, les persones que passen, en aquesta hora no hi ha ningú i és com si el carrer esperés l’arribada d’algú per sentir-se carrer, algun cotxe, alguna persiana que s’obre, alguna veu matinera que s’ha despistat i fa servir un volum que no li es propi ni a l’hora ni al lloc, sempre hi ha mercaders desplaçats del seu lloc habitual, comerciants que confonen ca seua amb el carrer, el carrer amb casa seua, els humans amb estris materials que s’utilitzen si convé, les mirades com caixes registradores, l’allau de gent que et visita cada dia les hores de feina et permeten suposar que ets el centre de l’univers, sense succeir el fet a Mallorca que és el lloc essencial del món, sent ganes de violar un xic l’entranyable i amistançat cony de la xiqueta, ara hi aniré i ho faré, suaument, sense despertar-la del tot, m’agrada que jaga sencereta una estoneta més i que continue després d’haver-me-la follada dormint un poc més innocent del que ha passat, com si fora la primera vegada, sempre ho és, i aquesta és la gràcia de tanta passió, de vegades, ho reconec, sorprenentment viva, com ho sembla cada cop més el carrer, són els primers avisos, qui ja no hi ha arribat a casa ho farà de mala manera com una rata penada fugint dels primers raigs de sol amb presses i desmesurat en relació a les dimensions i temps del carrer, li costa molt al carrer reconèixer-se cada dia, tots els dies, com si fóra també la primera vegada per ell, carrer de la infància, olors de xufla esquinçada, algun crit, alguna veu descontrolada que hi passa i fins i tot que hi entra al santuari de l’obrador, flaires de net de les mans de la mare a sobre teu, carrer on t’exposaves, on et vares exposar tantes i tantes vegades, sorolls, olors, els banys promesos del migdia infantat, les basses de l’adolescència haurien d’esperar un poc més, banys a la bassa del passeig amb la meua mare d’amfitriona cerimònia sagrada i rialles, moltes rialles, de petits, encara molt petits, mon pare encara no ens duia a nedar i ma mare ho substituïa mostrant-nos ja el camí de les basses i els horts celestials de la Vall entre els peixos rojos del passeig, amagatalls màgics la panxa de la bassa mostrava tot de forats per on vivien i anaven i sortien i creixien al·lucinats de veure que nins petits capaços d’endinsar-se en el seu territori, en la frontera, vorejats d’abelles ben vistoses i parotets de colors de faula, al carrer, al passeig, a la vida, les hores avancen i el zenit és arribat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top