La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXVI (b)

09/08/2021

Maig (2005)

Les coses

Les coses agafen formes, agafen els llocs adequats, entremig les persones, dansant i movent-se un poc com les ombres, travessant-les, espectadors observats, així les persones, de tots els actes possibles, el passeig és el que millor defineix la nostra vida, un passeig entre coses, cada cop més col·locades, amb els relleus precisos, els contrastos matisats, un moviment imperceptible el de les coses, lentament dirigit cap on pertoca indefugiblement, ràpid el de les persones, accelerat i imprecís, com el giravoltar de les molècules impossible d’un gas de temperatura elevada, de pressió insuportable, les coses ens observen tranquil·lament ajagudes als seus espais preferits, quietes de tan sorpreses com estan de trobar-se humans de pertot, la vida transcorre per viaranys immòbils entre presses i corregudes de desconeguts el flaire dels quals amb prou feines arribes a captar, fent un llarg gest per imaginar-t’ho tot congelat per un instant, les coses sorpreses dels gestos ens ajuden en aqueixos moments fent-se encara una mica més lentes amb una solidaritat estudiada que les persones desconeixen, que les persones ignoren en els moments més delicats per a les coses, les coses són engolides de vegades per la barbàrie humana tan poc sol·lícita amb el món, les coses reclamen la pau que els és robada a cada pas d’un humà, a cada ombra passejívola que s’interposa, només entre els animals i les coses és possible l’enteniment, la treva, el comiat perpetu que a tots respecta, la pau i el gest de les coses davant d’una animal viu mostra el camí a seguir que els humans sempre han menystingut i infravalorat, en canvi, aquí és on rau la vertadera vida, Boira davant la palmera d’ombra allargada, i els humans pretenent ésser part del decorat quan en realitat som expulsats, foragitats davant tanta dignitat quieta, sols ens queda el passeig, infinit, sense final possible, el moviment sense sentit en què ens hem convertit.

La dona (la meua)

Realment tinc molta sort amb la dona que m’ha tocat per viure-hi, tanta sort que espanta, impossible de cercar-ne cap altra que s’assemble ni per una espitllera, de sort i de dona, immensa, inabastable per als meus petits somnis, definitivament cabal per als meus pelegrins pensaments, una sort que no es pot traspassar, explicar, senzillament, una sort que no s’hereta, es té o no, la gaudeixes o l’has d’oblidar, una sort de dona irrepetible entre tanta deixalla com hi ha pel món, restes de naufragis ben presents, onades de mancances assotant els esculls de la memòria, incommensurables llàgrimes perdudes en els cossos que transiten a tothora regalimant rostres de perdició, abandonats els ulls en escenaris de ningú, legions de zeros acoblant-se per no quedar-se en res, la vida de cada dia ens mostra tot de neguits que no troben solució, desassossecs infinits i repetits, poc són els escollits que troben un camí mitjanament planer, ni els herois, una sort que no es pot articular i una dona que no sé per on l’haig de començar cada vegada nova com un capoll a l’alba dels meus ulls de nin, redona com les forces de l’univers, tangencialment pròxima a la vida que comparteix amb mi, sempre amb mi, per mi, la dona i la sort de trobar-me-la cada dia de la meua vida, hereva d’allò que deixe el meu cos petit, quantes vegades l’enyoraré una nit qualsevol que no hi siga amb mi, poques vegades un tempteig de goig ha sortit tan de ple com aquest que comente del lligam de la meua dona amb la meua sort de tenir-la, des de Besançon ja l’estimava per esperada, fins a Bari fou com un viatge de premonicions, des d’aleshores el vaixell ha navegat sencer i tranquil les aigües on bevem cada dia dels nostres desitjos de continuar junts, ara anellats si voleu, però junts com pocs poden dir que viatgen en aquestes sobrevingudes avingudes de malabonances, món cruel, i a mi la dona i la sort.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top