Quadern de Tornada XXVII (a)

02/09/2021

Juny (2005)

Les noces

Ja hi som, tot arriba, ja ho som, casats, final de curs, tot el goig al mateix pot, sembla mentida, fa uns mesos semblava tan lluny, ho semblava de debò, anotacions als almanacs així ho demostren, tan lluny que sembla de ficció, primer al padró, després les sol·licituds, finalment l’hora de la boda, el dia fixat de temps enrere, els convidats disposats en ordre perfecte, n’eren pocs i això ho facilitava molt, l’hora i el dia, 20.05.05, a ple migdia d’un dia calorós, prou com per assaonar els més rabiüts, no tant com per esmorteir els menys fogosos, un dia esplèndid, com cal per a una boda d’un Franco amb una Sarrión, un dia de categoria, excel·lent, llarg com totes les celebracions, suficientment llarg com perquè tots ens adonàssem de què estàvem fent allà, no tant com per fer avorrida ni la cerimònia, que va durar dos minuts i mig, ni el convit, breu en la seua expressió però convincent en la presentació, un dia i una ocasió d’una durada acceptables, fins i tot per als pixamicones, els peustorçuts, els grassamassa, els miraminoemtoques, les joves adolescents, els vells sabuts, les senyores òrfenes de senyors, les dones desconegudes d’homes, germans d’ocasió, d’altres més avesats, alguns fins i tot que oficiaven d’ésser-ho, més encara que haurien pogut arribar a fer-ho, pares i mares, àvies i absents, tots contents en la justa mesura per a l’esdeveniment, sense cap ni una concessió al drama mig melós que en aquests casos tan s’escau, res, ni un plor, fins i tot encertada la manifestació de la senyora que ens va casar i l’acompanyant, que no eren valencianoparlants però que farien l’esforç, i quin esforç que varen fer senyor meu, no va arribar ni als tres minuts d’esforços, però molt encertat perquè varen fer el ridícul més espantós i jo em vaig permetre de felicitar-les perquè després de tot, els vaig dir, no ho havien fet tan malament, i s’ho varen creure i tot, cap melodrama en l’ambient, respecte i prou, sinceres felicitacions de tothom, familiars coneguts i desconeguts, amics els mínims, una petita mostra per tastar el moment, com es prova la reacció d’un xiquet en oferir-li un tros de llimona agra, carasses d’innocència, gestos de sorpresa, alguna pregunta que reincideix i de fàcil resposta, nebots i nebodes totes i tots contents, el servei ràpid i satisfet per la seua forma un xic agosarada d’oferir-nos l’àpat, diria que excessivament professional, ho semblava, semblava que saberen que allí hi havia gent del ram antic, el de la construcció d’alguna esporàdica carícia dels sentits, poques, llunyanes, breus, com han de ser les carícies, semblava que anaven de pressa per no fer cap error, era com una sala d’una escola d’hoteleria on els alumnes s’examinen, i tot va eixir de mil meravelles, a les mil mels de romer, com calia i s’esqueia als convidats i als nuvis, tot perfecte, el menjar, el vi un xic tànnic d’entrada, saborós després i de cos adequat a les menges, les postres àvares fins i tot en tractar-se de xocolata, la decoració minimalista del local satisfeia la curiositat dels comensals, i finalment el final i el comiat, no sense passar per un regal del tot inesperat i absolutament encertat, l’únic regal desitjat casualment, tota la filmografia els arxius d’un mag del cinema, el senyor Kubrick, de part del senyor Emili, discret com l’elegància del vestir que ha sabut amb el temps controlar, un regal del tot sorpresa que va fer que la meua dona ja s’emocionés obertament i vivament, sense cap estridència, és clar, davant del present tan dolçament entregat pel senyor Emili de part del senyor Stanley, tot un detall que servia per cloure un dia que semblava llunyà, com resulta de fàcil casar-se si hom ho ha decidit, tan llunyà, ara porte orgullós l’anell que la meua dona em va regalar aquell dia que semblava eternament allunyat de les meus opcions, l’anell duu gravada una inscripció “Gràcia per a Josep 20.05.05”, senzilla, calculadament concisa, una inscripció per a l’eternitat d’un dia que semblava no arribar mai, de tan llunyà, de tan màgic, de tan senzill com va resultar assegurar-se un futur devora la dona que mai em deixarà malament, mai em deixarà sol i malalt, mai em deixarà ni llunyament ni remotament en els seus pensaments, per lluny que semble l’efímer aquell dia ho vàrem assolir.

Trobades

Casa, de bell nou, i gairebé vacances, sentides, no enyorades ni esperades com l’aigua de sequera, ara no recorde la dita de l’altre dia inventada per Gràcia, però era bona, molt simple i adient, però no la recorde, serà l’edat, segurament sí, després de revisitar les fotos de la boda i del viatge, definitivament és això, és l’edat; avui a Tavernes m’he tapolat amb Jaume Talens i l’home em parlava de la jubilació, encara prematura però aviat certa, té cinquanta anys, i a cinquanta-vuit fa comptes de començar la marxa descendent, m’ha convidat a pujar a ca seva a la platja per dinar i he declinat la invitació, és l’edat també, hom cerca la intimitat sempre, l’aïllament assegurat d’una bona estada sense sorpreses, ja no s’està per operacions improvisades, li agraïsc molt el gest, de debò era sincer, com ho ha estat la meua negativa; l’altre dia, passat ahir, despús-ahir, em vaig trobar altre cop amb l’edat de camí al riu a la recerca de Gràcia i de Boira, eren els capvespres del dissabte, una hora qualsevol, tranquil·la per prematura i encara massa jove per haver estat encetada, m’hi endinsava en una botiga d’aquestes que són franquícies de neteja de robes i altres herbes per demanar què em costaria de portar algunes peces per ser rentades i planxades, i em va agradar escoltar parlar en valencià a un xicot que ho feia pel mòbil, amb gestos ens entenguérem de seguida, calia esperar el final de la conversa a distància per poder iniciar la presencial, i tot d’una que va penjar em diu que com va això, de Tavernes, no, i jo que no el reconec, encara que per la parla i retruque que ell tampoc no és de molt lluny d’allà, de Simat em diu, sí home, tu eres de l’Orxateria, la vau vendre no, n’estava ben informat, i jo amb cara de foraster que continuava sense reconèixer-lo, l’home s’esforçava a donar-me dades, noms, va fer-me un detalladíssim informe de persones mortes per sobredosis un temps per la Vall, finalment alguns els coneixia, i finalment també vaig entendre que una de les mortes havia estat una xica xicoteta i molt boniqueta que freqüentava l’orxateria allà pels vuitanta, era la seua núvia, també havien mort alguns dels seus companys i coneguts, no les tenia totes amb mi, era dissabte, l’hora molt incerta encara, tot estava per decidir-se, i l’home aquest em parlava de morts d’un passat remot que ha quedat soterrat en la meua memòria, memòria que solament s’enceta per reivindicar el poder que aleshores tenia i que ara em defuig lentament per l’edat, però també per la manca de poder en comparació amb aquell temps, em parlava de morts a mi que demanava què em costaria de dur peces de roba per ser rentades i planxades per millorar la meua presència, la meua imatge a unes hores d’incorporar-me de nou a la feina després del viatge de nuvis les fotos del qual m’havien acabat de mostrar que efectivament era una qüestió d’edat, i l’home insistia, encara que va ser molt després, quan ja feia un passeig tranquil per Russafa amb la meua dona i la meua gosseta Boira que vaig caure de sobte i el vaig reconèixer a la porta de l’orxateria bevent discretament i silenciosa algun refresquet, amb la seua núvia petita, no eren dels de la cervesa, es veu que ja anava la cosa pel camí per on després en va tancar tot d’una, era magre, estirat, de Simat en una paraula, la noia feble com un vel dolç a la llum de la lluna, feblesa que però anava acompanyada d’una mirada segura i decidida, al·lota que el vent s’enduu, a mi m’agradava, m’agradaven quasi totes les que passaven per l’orxateria i te les imaginaves després una mica més tard follant al cotxe o a la vora de la mar, era tendra i jo un ós groller, tímida, però forta, encara la confonc en la meua memòria sense poder, s’ajuntaven amb un dels pèls pintats que es va perdre entre les ‘maricones’ del pub “Gorila”, jove tendre també, tots ho érem, uns amb més fortuna, altres amb menys, qui sap el que havien de suportar a ca seua aquestes persones, el de Simat, com tots els de Simat, semblava bona gent, un xic aristocràtic, segurament per això a mi no m’anaven bé, perquè l’únic possible sóc jo i alguns més ben triats per mi, però no un xicot qualsevol que a més a més tenia l’èxit amb les dones que jo a mi mateix em negava de tan estirat com era, de tan tímid, com l’al·lota aquesta a qui li ret aquest petit homenatge en una edat que de ben segur si encara vivia fóra capaç de trobar-me-la disposada, convertit en un ós melós.