La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXVII (b)

05/10/2021

Juny (2005)

Alemanya

Finals, finals, obligacions que davallen de to, d’intensitat, Gràcia que ja ha fet el primer examen d’oposicions, Boira que patix la calor intensament, massa i tot, enguany en farà de calent, com cada any, i nosaltres que encara no sabem quan arribarà el moment de la partida cap a les mallorques, grans i petites, mallorques de sentiment, amb parada i fonda a Bremen, el cor d’Europa, amb vol ple d’alemanys de tornada de vacances, tristos com aquells anglesos una vegada des d’Alacant a Londres, com és de dur tornar-se’n fins l’any vinent, si és que sí, que no se sap mai, tinc ganes de conèixer el nou espai vital d’Encar la ‘trota’, veurem una Alemanya nova encara que en crisi, una retrobada d’una gent amb el seu país després de quasi cinquanta anys de separació cercada i forçada, una terra reinventada d’ençà de la reunificació d’ara fa quinze anys, una centralitat de món nòrdic absolutament distint del mediterrani, amb els seus propis i dissortats Déus, uns Déus molt menys exhibicionistes que els nostres, potser més ferotges i àvids de portes endins, més austers segur, però molt poc avesats a les grans conquestes de càlides terres, si no és, com en el cas de la Mallorca actual, per retirar-se unes hores l’any i esbarjar-se el cap ple de dèries d’efectivitat comunicacional, tan gran és el seu desig de correcció, una voluntat expressada i manifestada en gairebé totes les seues obres, diria que obsessivament, d’alguna manera havien de guanyar-li la partida a la naturalesa tan bèstia que pateixen, en el cinema, en la literatura, en la música, en les ciències, els alemanys són un poble que se’n surt sempre de la mitjana, d’una mediocritat que de vegades els escup tanmateix i sempre que han volgut donar lliçons d’estar-hi al món, com passa pertot, el millor poble és aquell que es deixa emmirallar i mai aquell que es pretén mirall, sorprén el segle vint d’aquest poble, les vegades que han assolit l’infern i el cel, de quina manera ho han fet, absolutament, sense escletxes, i això esgota, esgota el més valent dels guerrers, ja siga de pretensions exquisides, o més populars, entre “La muntanya màgica” i “El tambor de llanda”, una d’abans de la crisi de Weimar, l’altra deu anys després de l’expiació, hi ha la distància que separa un món amb totes les possibilitats obertes i la consciència d’haver-les perdudes, sense que això vulga dir que la consciència de pèrdua no haja aportat res a l’haver d’aquest poble, ans al contrari, actualment, i amb total senzillesa, és difícil trobar ningú més sol·lícit davant d’un àpat estrany, d’una beguda d’altre lloc, una pintura o una pel·lícula d’enllà les fronteres pròpies, amb la seguretat que els elogis no són falsificats, han tornat a la realitat d’on provenien amb l’obra del polonès Gunter Grass, lluny de les finíssimes condicions de Davos, i el temps ha permés que cinquanta anys més tard la màquina central d’Europa estiga en condicions d’aportar noves propostes, possiblement més agosarades que les dels altres socis, a la comunitat dels vint-i-cinc, un somni que si es fa realitat ajuntarà en un mateix sac a Zeus i Thor, la saviesa i la sensualitat devora l’exhibició interna de mesura que els víkings sempre han demostrat tenir malgrat els còmics, un espai, l’actual Europa inimaginable fa tan sols vint anys, impossible fa quinze, i complicat ara, però real, les visites s’hauran d’anar compartint, i ja és ben hora que ens deixem algun ‘euret’ per casa dels veïns, amistosament, sense complexos, amb o sense el coneixement de llur llengua, ja s’arribarà a una entesa gestual si cal, Europa s’ho mereix, l’oportunitat de trobar al mateix lloc una diversitat de la que tant parlem i que no practiquem gaire.

Lliçó d’economia política

Aviat partirem a Mallorca i farem una estada més o menys llarga a Bremen, la ciutat Estat d’Alemanya, de les poques zones on encara governa el partit dels socialdemòcrates de Gerhard Schröder (SPD), però enguany hi ha eleccions avançades a la tardor i potser arribaran a la cancelleria de Berlín els democristians d’Angela Merkel (CDU, Unió Cristiano Demòcrata), la dona de ferro actual, més pròxima, segur, als plantejaments del radical George Bush, potser les coses a Europa tornaran a ralentitzar-se una mica, fins i tot encara trobarem al Zapatero aliant-se amb Blair, si no per a la guerra, almenys per a una economia que aposte decididament per la investigació i el desenvolupament, front a les tesis més sedentàries dels francesos en favor d’una agricultura que produeix el 3% del PIB i s’endu el 35% de les ajudes comunitàries, potser és arribada l’hora de declarar obertament que les patates i les tomaques les podem importar a bon preu del sud d’Africa o d’Oceania, enlloc de perdre diners conreant-les en llocs on el sòl costa massa car i ho encareix tot de retruc, això sí, mantenint com a paisatge tot allò que fins ara era producció agrícola cara de mantenir i d’exportar, bé estaria que la llet els europeus la pagaren a bon preu, es faça on es faça, i que les taronges ajuden a millorar la qualitat dels sucs sense encarir-los, mentre els camps es dediquen a conservar-los com a jardins del món, fermar fort els constructors depredadors que encara volen imposar-nos més ciment, tancar-los a la presó si cal, i deixar de confondre que conrear la terra i nacionalisme són una mateixa cosa, com sembla que encara passa per les mallorques on el Morro, secretari general del PSM durant més de dèsset anys, pagés de pro, de qui va partir l’invent del suc mallorquí de taronja precisament que va provocar la fallida de la cooperativa que va caure en la jugada, s’està rumiant de fer una escissió del petit PSM per anar-se’n definitivament a la ‘merda’, això sí, reivindicant la seua defensa de la terra llaurant-la enlloc de compartint-la, cosa que fan els ciutadans, i no els pagesots, un cop més ens ve a la memòria què era l’Alemanya de començaments de segle, la rural, què era Mallorca, i on han arribat un i altre espais del món, sense voler comparar res, però perquè un poble avance calen alguna cosa més que patates, i això els pagesots afermats en l’immobilisme no ho entenen ni perdent totes les eleccions del món, ni traient-los de les secretaries generals dels partits, serà curiós comprovar en què acaba tot això del PSM, tant de temps augurant-ho com estic, i de retop comprovar què passarà pel setembre a la màquina d’Europa, què en pensen els companys de feina d’Encar del possible canvi que s’apropa, si afectarà molt o poc o gens al creixement de Mallorca del turisme alemany, a les compres de béns immobles i al consum en general, perquè és clar, a l’illa ja van dient que la mà d’obra immigrada la necessiten per poder sobreviure, ara bé aqueixa mà d’obra es dirigeix bàsicament cap a al sector terciari, la indústria turística i si els alemanys decideixen disminuir les seues eixides perquè els pugen com s’anuncia l’impost genèric de l’IVA, o senzillament canvien per un lloc d’esbarjo menys car que el que ofereix l’illa de la calma, és de preveure que el sentiment xenòfob revife en la línia d’Antònia Munar i aquí s’hi poden afegir sense cap mena de problema els del PSM més cabrots, com ara la secció del Morro, la qual cosa pot provocar altre cop el retorn del control del nacionalisme illenc en mans d’un pagesot, i altre cop a començar, sense avançar gens ni mica, cosa que implicaria la aliança amb ERC i deixar-se de collonades de frares i beates sorres adobats de pagesia malaltissa, i aquí li hem de donar la raó al Fuster dels anys seixanta al País Valencià, quan deia que la cosa no passava per protegir el ‘territori’ sinó per canviar-ne les mentalitats que s’arrelaven a passats mítics de bata llarga i massa patata, entre resos i més resos de sota la taula de ‘camilla’, com dessota les faldes de l’àvia d’Òscar del llibret del Gunter.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top