La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXVIII (a)

02/11/2021

Vacances 2005

Tradició o modernitat

Enguany, paraula que els meus alumnes no sabem ben bé què significa, no comencem els escrits a juliol a l’ordinador, no sé encara què va poder passar l’any passat, que jo creia que els escrits de vacances incloïen juliol i agost, que era el temps que recordava “de vacances” a Mallorca, és igual, no m’agraden, cada cop menys, els punts i seguit, així que comencem allò que naturalment podem anomenar els escrits “de vacances 2005”, on si no?, és clar, a Consell de Mallorca de bell nou, amb noves perspectives i amb millors il·lusions, quines, pot preguntar o demanar el lector, segons com siga de suspicaç o de foraster, en funció d’on siga escrit o llegit aquest paperum, si és que algun dia és llegit per quelcom, tant se val, n’estem ben segurs que són escrits a Mallorca, encara que puguen ser llegits enlloc, d’aquí parteix el món i fins aquí tornem, com no podia ser altrament, la gent va i ve, com la fe de Sant Vicent, però no es deté, qui mai ens podrà demanar què collons ‘feim’ aquí si és aquí on vull que la meua nissaga faça forat, un forat ben prudent, lluny de tranquil·litzants o herbes adormidores, ben allunyada també de posicions, com ho diríem, a mig camí entre una educació molt de ciutat, i no és el cas de la meua dona Gràcia, que sent-ho, sap estar on calga i amb qui calga, o una altra tan pagesota de tan poc ambiciosa, perquè en realitat aquesta és la diferència entre un món que va, amb tots els seus entrebancs i problemes normals –i no és l’educació la frontera- i un altre món on encara és possible aturar-ho tot per un fet extern, em fa l’efecte que els pagesots, pobres xicots, continuen sent els desgraciats de la pel·lícula, hereus de moros esclaus i poc després cristianitzats, i en canvi, tens la resta del món, des de comerciants, industrials, gent que no espera que el miracle de la terra es produïsca i que per tant, van fent el seu camí, poc o més ràpid, però cada cop més independent de l’immediat, sempre tan irreverent, vull dir que hi ha qui es llança i s’estavella i hi ha qui, poruc, tasta i tasta sense acabar-se de llançar i finalment l’empoma, miconetes de menjuvines que van fent el seu caminoi, arrapa d’ací, arrapa d’allà, tots arrapant, no és cap regal la vida, i encara que ho pretengues tampoc no resulta gens ni mica fàcil desfer-te’n de la tradició, qualsevulla, ara bé, allò que resulta insuportable és pretendre ésser allò que hom no és per part de qui ni ho pot somniar, que no calen només llibre, ni educació, potser sí aquesta darrera cosa resulta insubstituïble l’educació, però n’hi ha molt poca gent capaç de saber estar-hi i l’illa pot resultar absolutament salutífera o mortíferament definitiva, segons com es mire, la naturalesa, l’evolució, té el seu camí, i no em sembla gratuït que hi haja perspectives que resulten retrògrades o inassolibles per descompensades, com ara, no és possible pretendre que un ‘marrano’ entre al món del comerç si resulta que li és aliè històricament i repugnant als seus sentits, però encara esdevé més impressionant comprovar com el ‘marrano’ pretén igualar-se al botiguer ara que la terra es ven a preu d’or, i res no tinc a dir, però déu n’hi do, tants anys el ‘marrano’ fent de ‘cotxino’ resulta poc satisfactori acceptar la igualtat i prou, si més no que s’ho guanyen, d’altra banda, diria que l’abundància dels ‘marranos’ en el camp és tan aclaparadora que encara que alguns hagen pogut optar per fer més en rams nouvinguts, permet establir aquesta correspondència: els moros esclaus i els cristians que són la mateixa cosa, esdevenen propietaris o llauradors a jornal, en un context d’esclavatge poc o gens dissimulat, mentre que aquell que sent ‘marrano’, o no, va optar per independitzar-se més o menys de l’opció ‘cristiana’ de fidelitat i obediència sempre al poder cada cop més verticalista i centralista, aquells, deia, varen poder encetar el camí, siga de la ciutat i l’anonimat, siga el camí dels negocis al marge, o aprofitant-se’n del senyor que fora, també del pagesot estantís, i pogueren escapolir-se’n.

Nounat no nat

Vacances estantisses, res no es mou, arribaven que no i finalment estan passant, com en els rellotges de sorra, on és del tot impossible distingir un gra de l’altre, bessons que s’escolen pel coll de vidre, fill que no hauré i m’has dat onze dies de ficció paternal, passa i deixa jaure la mare, dissol-te al seu si i converteix-te en fet consumat d’onsevulla que t’anirem a cercar, no has de passar ànsia, que diuen per aquí, vacances d’estiu i sensacions noves, incomprensiblement familiars, en família, tu també hi ets, en som ja quatre a la colla i el germà que et resseguirà, bessons que s’escolen pel col de vidre, on serem sense vós, què faran els altres nins que ara us comparteixen aliens a la vostra partida, no és permés d’obtenir informació del seu avenir, com tampoc no ho és d’oferir-ne del nostre, del vostre, ha de ser així i vindrà el dia que us cercareu, com abans ho feren altres xiquets convertits en homes en una mena de joc del saber, res no es mou, ho sembla però no és així, t’has presentat sobtadament anunciant l’inici del moviment, precisament així t’hem conegut, avançant-te al final de tantes converses, tantes com grans de sorra s’escolen pels rellotges de coll de vidre, i esperem, hi som aquí a casa amatents, deixant que la gravetat faça el seu paper, obviant el còmput que ja és continu, desitjant tenir-te i no comptar més grans de sorra pels colls de vidre, tornar a tenir la sensació aqueixa tan familiarment estranya de sentir-te a prop, tan com puga permetre l’espai entre els grans de sorra.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top