La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXX (a)

09/03/2022

Octubre 2005

Actualitat

Recorde amb entranyable nostàlgia els temps en què encara era possible civilitzar-nos tots plegats en aquest territori nostre de nom impossible i abast imprecís, fa uns quinze anys (1990), en un dinar a la Drova, a ca la Tia Maria (actual Parpalló), convocats pel gurú Josep Piera d’oficiant, amb motiu d’una revista que aleshores arribava al seu darrer número 4, “Tac Carbònica”, feta a Tavernes de la Valldigna, on semblava que hi havia una angúnia latent entre els senyors savis de la Safor per comprovar si la Valldigna se sentia o no, culturalment sintetitzada en aqueixa revista, saforenca o ‘independent’, capaç de compartir trets amb la resta de la comarca i, per tant, d’acceptar la capitalitat de Gandia i el seu recte mestratge, coses que ningú ni s’havia imaginat que poguessen preocupar-li a ningú, per una revista, era una pura ànsia entranyable i fictícia, que ni el Mora ni el Piera s’acabaven de creure, però que ens va fer pensar i parlar ja aleshores d’això tan de moda de la vertebració del territori, i que ara, gairebé vint-i-cinc anys després de la primera carta d’autonomia (1982) torna a aparèixer amb motiu de la que serà la segona, previsiblement (2006), norma estatutària, però allò que es plantejava aleshores continua essent viu ara, serem capaços de repensar-nos els valencians com un tot o, contràriament, continuarem vivint al marge de la llei comuna que seria la que teòricament es desprén d’aquella primera i ara segona oportunitat, i mirant al meu voltant no trobe només que una diferència respecte de la situació pretèrita, però observem primer les similituds, que és en la poca coneixença d’uns i d’altres on es basen i es perpetuen, respecte de l’exterior, desconfiança manifesta cap a una possible connexió amb el nord en la forma d’una euroregió de més de vint milions d’habitants, simplement per l’existència de Catalunya dins d’aquest projecte, persistència interna de la manca d’una veritable xarxa de comunicació, d’extensió de les universitats més enllà de les grans capitals, amb xicotetes excepcions del tot insuficients, poca percepció de pertinença a una mateixa societat, quina?, ens podríem preguntar, perquè és evident que això de ‘Comunitat’ s’aplica precisament en els casos en què aqueixa percepció ja marxa en clar retrocés respecte d’un temps molt allunyat en què encara era possible trobar similituds pròximes entre, posem per cas, Elx i Vinaròs, si hom vol desplaçar-se des de Polinyà del Xúquer a Moixent, de Xàtiva a Gandia, des d’aquí a Crevillent, de Morella a Llíria, o de Xiva a Tavernes de la Valldigna, ha de saber que estarà desplaçant-se dins d’un territori que de tan allunyat com es percep semblarà distint en cada cas i apropat a llocs diversos en cadascuna de les seues estades, cada valencià percep capitalitats distintes en funció d’on visca i es desplaçarà amb dificultats d’un lloc a l’altre precisament per no haver bones connexions que han acabat convertint-se en fronteres imaginàries reals, la segmentació és a hores d’ara un fet, Fontanars dels Alforins és tan enfora de València com Zafra d’Espasante, per tant un tema pendent en infraestructures de ciment i polítiques, perquè les percepcions d’unitat o no són dels dos ordes, comunicacions i universitats pròximes, ara com abans insuficients, excessiva provincialització en tots els àmbits productius, recels que segurament tenen arrels profundes en passats no massa llunyans en què hom no exercia de res, ni la capital de capital, ni els pobles grans de miralls comarcals, ni l’associacionisme com a provatura factible de sortir-se’n de l’aïllament, el cas és que la poca percepció de poble s’arrossega de molt lluny i es perpetua artificialment des dels poders centrals tant en temps de dictadura com en els democràtics d’ara, però que ja en clau interna trobe que hi ha una temor irracional al debat, a la coneixença mútua, a la discussió no acalorada, al saber més per compartir-ho, a la xerrada amical que no acabe en virulència, és una sensació però aquí continua havent bàndols enfrontats, irredempts, irreprotxablement definits en obrir la boca, irreductibles en essència, en origen, aquells que esperen ésser els valedors d’una integració total i absoluta en la nova pàtria inconclusa anomenada Espanya, i aquells altres que esperarien que els retornaren l’oportunitat de decidir ultra les armes (25 d’abril de 1712/1 d’abril de 1939) què volen ser i cap on centralitzar els seus esforços, i no concep cap altra forma de ser valencià que de la segona manera perquè de la primera se’n diu vençut, i aquí rau l’única diferència de què parlava més amunt, i és que ara podem ser guanyadors i proposar-nos com a motors de canvi, per primera vegada les mirades s’adrecen cap a nosaltres en aquesta nova temptativa d’autogovern que, més enllà de les lògiques discrepàncies que pot promoure, a cap valencià hauria de deixar indiferent en el que de comú pot aportar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top