Quadern de Tornada XXX (b)

04/04/2022

Octubre 2005

Alcoi

Avui hem partit altre cop cap a Alacant, al crit de la feina precària i tanmateix necessària, i avui mateix hem sabut que la feina serà per una o dues setmanes, ni tan sols tres, que eren les anunciades, i encara gràcies, que la que és de baixa ja volia incorporar-se la setmana vinent, bé com es troba, poc ha durat l’alegria, sobretot si es té en compte que, contractats com estem, algú altre pot passar-li al davant, i agafar una feina de més llarga durada –més d’una setmana- que li hauria correspost a Gràcia, què li farem, les coses van així, però igual que van, tornen, com nosaltres del viatge a Alacant pel tema dels papers burocràtics, i d’Alcoi, que és on farà feina la meua xiqueta, Alcoi, una bona excusa per deixar-se caure algun dia d’aquests, potser més fins i tot dels que en principi teníem mig aparaulats, per raons òbvies, cal aprofitar al màxim el temps i festejar la zona, que s’ho mereix, el verd de les muntanyes, avui, mentre mirava les cases que s’enfilen –en realitat, ahir, que la màquina que tot ho ordena va fallar i em va impedir d’escriure- em feien pensar en les cases del nord, en aquells pobles tremendament industrialitzats del País Basc, durs de clima, poc respectuosos històricament amb el medi ambient, ho són per definició les indústries papereres, de tèxtils, mineres, siderúrgiques, d’elaboració de salmorres, i Alcoi és el contraexemple de País que mai arribarà a ser perquè té tot això per no tenir ni turisme ni taronges, té, fins i tot, una xicoteta indústria elèctrica, que en el seu temps produiria electricitat abastament per a les empreses de transformació de la zona, tot va començar ja amb el famós ferrocarril que duia el carbó des del port de Gandia pel barranc de l’infern fins a la capital de l’Alcoià, per les mitjanies del segle XIX, carbó per fer marxar les indústries de les teles, gel de les muntanyes de la Mariola conservat en les neveres i dut fins a Alcoi per poder elaborar gelats, xocolata de la Vila i ametlles d’arreu per fer torrons, anxoves del cantàbric i olives dels entorns per fer l’Española, magatzems propis, teatres locals que volien competir amb els de la capital, una xicoteta burgesia que finalment es va deixar atreure per aquesta i es va dissoldre en el no res dels llocs que tan ràpidament saben créixer, una ciutat que massa apresa ha aprés els ritmes forans i oblidat els propis, d’aquests un dels més entranyables és el de la festa dels Reis Mags, més que centenària, la més antiga de l’Estat, data de finals del XIX, verda i humida, Alcoi, s’ha capgirat massa prompte vers gestos poc apropiats per a un poble que hom se l’imagina més introvertit en la intimitat, explosiu en la festa, educat en la ciutadania, amant de la lectura i del saber comportar-se, ha crescut massa ràpid i s’ha omplert, com de pertot, de tot de gent de diversa gamma i condició, arribats i delerosos al mateix temps de trobar-se amb una opció el més aviat possible, Alcoi precisa del seu temps, té uns límits imposats per la mateixa orografia, no té sortida a la mar, pot convertir-se en una ciutat un xic angoixant si hom no mira que per totes les muntanyes no és possible construir, que cal deixar una mica d’aire entre colls per on ventege l’horitzó, em fa l’efecte de ser com una Leiza fronterera, si no tan bèstia, perquè aquesta ciutat navarresa de Guipúscoa ho és i molt, de tan forta en el tracte, a primer cop d’ull tomba d’esquenes de tan dura, almenys de caràcter exigent, els alcoians són orgullosos i poc donats a deixar d’aparentar-ho, segurament s’ho mereixen i s’ho tenen guanyat, què collons, que diria algú, si ni tan sols els ha servit per tenir una carretera com Déu mana fins ara mateix, ni circumval·lació que l’evite i l’alleugerisca del trànsit inhumà que arriba a patir, entre l’inici del port d’Albaida i el final del Barranc de la Batalla cal urgentment una bona via que permeta als camions apropar-se si volen a la ciutat, des de La Safor, si convé, a l’Alacantí, una ciutat oberta als ports i a les grans vies, nacionals que ara li queden lluny, massa lluny, una veritable vertebració del País passa perquè la distància entre Elx i San Mateu per l’interior, passant per Alcoi, Xàtiva, Llíria, Alcora, es faça en poc més de dues hores i mitja, la llonganissa en què s’ha convertit el nostre territori precisa de bones comunicacions, una llonganissa farcida, a més a més, de grans tirades de muntanya cap a la mar que encara dificulten més els desplaçaments, nosaltres, de moment, fruirem d’Alcoi i els entorns, ara que la xiqueta se’ns ha fet una miqueta d’Alcoi, com la seua besàvia per part de mare, la mare del seu avi matern, els Botella, però això seria una altra història que qui sap si algun dia investigarem.