La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXX (c)

02/05/2022

Octubre 2005

Evidències del desastre

He comprat i estic llegint el llibret Nosaltres exvalencians i en certa manera reconec que li trobe un regust de confessió agra i subtil amorosida de bones paraules, en determinats aspectes ben veres, en altres no ho sé si tant, però en qualsevol cas em semblen sinceres versions de caiguts en combat a qui ningú no reconeix l’esforç passat, perquè, diguem-ho breu i ràpid que així fa menys mal, no ens volem vençuts ni nosaltres mateixos, els altres, just és que així siga, no ens hi volen ni veure en pintura, d’aprofitats sempre n’hi ha hagut, de desconsiderats amb la suor també, sobretot si és d’altri, de descamisats cerrils o no, què no sabrem els valencians, i és cert que una determinada imaginació molt nostrada i poc il·lustrada ens dibuixa, als valencians ocupats d’alguna cosa més que de posar totxos, de perillosos i borratxos, si més no, no ens voldrien d’amants de les seues filles, i nosaltres estem obligats a deixar que les nostres se’n vagen amb el primer que passe pel carrer per progres i llegits, és certa també la visió que molts adrecen cap als ‘valencianets’, tot d’una diré que en alguna ocasió m’han fet sentir així, de cap manera com a casa, vexant-me sense pietat sota un vel de consideració fictícia els llegits, sense cap vel i agressivament els folls espanyols de València, familiars i tot, que t’han vist més que com un enemic català, de fet, com un ‘virus’ intern que cal apressadament eliminar, però també és ver que així ens han tractat, de minoria d’edat els forans, en alguna ocasió, recorde quan vaig arribar a Palma –Ciutat de Mallorca si ho voleu a la manera més ‘nostrada’, encara que no sapiguem a qui es refereix això que va entre cometes- per examinar-me d’oposicions l’any 1994, de Català, que tot d’una per ser valencià em demanaren tractant-me de valencianet que com així fent proves de català hom que duia l’estigma escrit a la cara de ser ‘blavero’, segur, comentari fet per algú el germà de la qual era un vertader activista local autor d’algunes que altres ‘Mossegades’, més enrere en el temps, l’any 1985, amb motiu de les primeres i úniques sessions cinematogràfiques dedicades al cinema en català a la ciutat de València, de què ens encarregàvem Vicent Broch i jo mateix, en el marc d’uns primerencs Premis Octubre que no eren encara gens fallers, a Barcelona, en una reunió preparatòria amb el Francesc Bellmunt d’oficiant, ens feren el comentari que com així tanta obsessió per València perquè quedara constància que el festival era ‘en català’, que no n’hi havia prou ja de marcar tant la cosa!, potser sí tenia raó, vist en la distància, i ben poc coneixement de les coses de València aquest senyor, i quina falta li feia, altres persones com el Josep Maria Forn, l’Antoni Kirchner o el mateix Miquel Porter i Moix, ho veien més aviat com nosaltres, que calia fer pedagogia, de moment, però no vaig poder-me estar de sentir-me un poc menystingut pel comentari, i no l’entenia si de tot plegat es tractava de fer més gran Catalunya, d’això sí que en sap el manifasser per excel·lència, l’Eliseu Climent, que en tot aquell procés de manufactura de les Jornades, amb tot de participants i conferenciants, ni es va dignar a saludar-nos al Broch i a mi, de tot se n’encarregava aleshores un tal Capilla, bé, és veritat que el fet de ser subsidiari a ningú no agrada, si és a ca teua pitjor m’ho poses i tothom té dret a dir la seua, però quan és el moment per fer-ho, senzillament quan t’hi veus amb cor, ja un poc grandet, amb mitjans, que les llentilles no falten pel comentari que pugues oferir, així l’any 2000, essent cap de secció del Servei d’Ensenyament del Català a les Illes adjacents, em vaig poder permetre el luxe de dir prou i de no acceptar que el terme valencianet fóra utilitzat pel, aleshores, govern de progrés –quin progrés, Déu meu- en deshomologar les titulacions de llengua provinents del meu País, sota l’excusa, deien, que els d’aquí –el PP- ho havien fet, quan en realitat es tractava d’una maniobra proteccionista que ratllava l’insult, social i identitari, tres situacions ben diferents, la darrera em va permetre reconéixer-me d’un lloc on he tornat sabedor de l’exili intern a què sóc condemnat, què hi farem, però les coses són com són si no fem res per canviar-les a hora, i sempre sembla tard quan es tracta de la nostra supervivència tan malmesa, tots ens hem fet majorets i encara som orfes de terra, com els andalusos d’un temps entre tanta aristocràcia, no hi veig altra alternativa que la d’exercir de valencià pertot on vages i denunciar activament i passivament, si així ho aconsellen les circumstàncies, la manca de passió amb què aquesta dèria és practicada pels nostres ‘ex’, i fer país vol dir formació i desenvolupament, infraestructures, cohesió, estimar els racons de què estem fets, bons i dolents, d’acceptar també que altres hauran triomfat precisament per no haver fet país, el perill rau precisament en els irreductibles, en aquells que no tenen cap necessitat de matxucar-se les idees pel què dirà el senyor de torn, però sempre correm un perill, el mateix perill de l’any 1962, de no saber explicar el què d’una forma assequible als nostres, blancs i negres que volen ser d’aquí, el no saber on posar la ratlla que no es pot traspassar, el no voler assumir amb plenitud que potser serà que no, que ja no serà possible un redreçament obert i definitiu d’un territori on es podrà parlar i pensar en llibertat, consumir i viure en la nostra llengua, blancs i negres, perquè què farem amb tanta aferrissada agressió com ens trobem entre els propis conciutadans si no és tancar-se per dins i deixar que ploga tant com vulga, són pocs els escenaris on hom es veu reconegut com a persona si fa servir el català de casa, el no reconeixement està assegurat, la violència d’uns i altres, la dels espanyolitzats valencians i la dels valencians espanyolitzats, uns per l’instint assassí d’assimilar-nos a allò no espanyol i els altres per considerar-nos del nord llegit, en un cas i en l’altre es dona per fet que aquí, al sud, no és possible ser metge a ciutat de València i parlar i viure en català, ser mestre i exercir amb plena consciència de ser-ho com si vivires al més xicotet llogarret del país en valencià, ser directiu d’un consell d’administració i informar els accionistes en la seua llengua, el català, entre uns i altres fan que el projecte de País siga cosa ben complicada, i després estan els adivinadors interessats en què aquestes condicions no canvien, aquells a qui interessa tenir col·locats en determinat lloc, perquè el seu imaginari puga assimilar les carències pròpies, tota la merda que hi ha al món en una mena de Nova Orleans on descarregar tots els vents del carib, no està gens fàcil, i no et pensen deixar que ho tingues gens fàcil, mentrestant si algú es fa ric de tanta barbàrie com conreem, que li faça profit, estigmatitzar només ens és permés de fer-ho de l’enemic declarat, no del torracollons de torn, malgrat s’ho meresca qualque vegada, si no hi ha una acció política decidida en aquest sentit no hi tenim res a fer: abaixar el llistó del 5%, i fer que les forces polítiques nacionalistes i d’esquerres del país arriben juntes a la pròxima convocatòria és quasi una obligació moral de tots els qui tenen alguna possibilitat de decidir-ho.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top