Quadern de Tornada XXX (d)

02/06/2022

Octubre 2005

I si hagués succeït?

No deixe de sorprendre’m, ara sembla que també va haver una bona dosi de malignitat per part dels del nord, els catalans, en la refeta del nostre país durant la transició, d’una banda per part del senyor Tarradellas, de l’altra, per part del senyor Lluch, que al cel sia, i la seua proposta d’un PSPV cada cop més PSOE, front a una proposta de Garcés que el faria més independent en apropar-lo a tesis més esquerranes, com ara les d’un Tierno Galván, alhora més poc estatalistes, i no deixe de sorprendre’m perquè sembla que alguna cosa sota el cel s’haja esdevingut de sobte, sense que ningú abans l’haja coneguda ni prevista, ni tan sols ensumada, Déu meu, quanta cosa romàntica en persones que se la jugaven cada dia, que no eren conscients, que acabaven de caure’s del niu, perquè, lògicament aquesta visió d’un poder fer coses abans o amb els nostres progenitors no és més que una decisió de l’esperit, desitjable per si de cas, però poc realista, i així d’ençà que l’Alfons el Magnànim s’instal·là primer a València i després a Nàpols, i m’explique, en paraules del mateix Lluch abans de partir, en un programa de la ràdio, amb el seu amic de l’ànima l’Herrero de Miñón, de dretes, però força llegit, el tren l’havia d’agafar el País Basc, i després ja veuríem què passaria per Catalunya, que segurament l’últim vagó del comboi aniria buit i disposat a alguna cosa, es tractava de deixar fer els bascos, deixar-los fer el que el PSOE, però en primera instància el PP, en els seus anys més esquius arribaria a atorgar, eren moments de màxima crispació entre les forces reaccionàries en el poder del PP i un discurs renovellat de PSOE desconegut i en plena voràgine de canvis en les primeres pàgines del poder, i bé, va passar el temps, el senyor Lluch es mostrava clar i esquerrà a les tertúlies de la Ser, amb el Gabilondo de manifasser, i l’hora va arribar, ja amb el PSOE a dalt, al poder, i el projecte d’Ibarretxe se’n va anar a fer la mà, a fer la mà, quan semblava que el PSOE de resistència d’aleshores hauria pactat una proposta possibilista, primer per al País Basc, després per a Catalunya, i després…Lluch va partir al cel, i hem de ser clars, de la mà de Brosseta, un altre possibilista que tant de bo li havia fet al País Valencià, perquè d’això van les coses, qui la fa la paga, en termes polítics és clar, i aquests dos senyors sembla que la varen fer, a dir d’alguns vius testimonis, cadascú en la seua línia, l’un cap a un nord primer, primer Catalunya i després ja veure’m, l’altre cap a l’Espanya eterna, i després no cal que mirem res més, amb totes les discrepàncies possibles, el cas és que en un cas i l’altre és el País petit qui queda mut i dolgut, de dol per l’experiment, què hauria passat si una de les federacions més fortes del socialisme espanyol hagués romàs independent al congrés dels diputats, devora la catalana i totes les que vulgueu, sol·licitant la seua independència d’altres federacions, en un primer lloc, i després hagués sol·licitat la confederació, en igualtat de condicions amb les pròximes o allunyades, sempre en igualtat de condicions, què hauria passat si l’Estatut valencià del ’82 no hagués estat retallat a la baixa pels Martorell, Brosseta, Guerra et alii i fins i tot s’hagués pogut tramitar abans que altres de més solera, per què tanta mandra a tramitar-lo ara per part dels socialistes a Madrid, potser hi ha interferències del PSOE, del PSC, que no volen que represente una guia per al seu?, finalment, si no arribem a ser valencians no podrem decidir si volem o no ser altra cosa, o ens haurem de dissoldre, però que ningú es pense que ni del nord ni de l’oest vindran a traure’ns l’olla del foc abans que creme el brou, perquè és condició humana esperar del veí alguna desgràcia, ni que siga per malparlar-ne una estoneta i així conjurar dimonis, és humà, és de sempre que és així i per això em sorprèn que altes veus magistrades del nostre país se’n facen creus de traïcions i pecats comesos per persones que només volen ser això, més i més, per al seu poble, primer ells i després ja veurem, és clar que els que venen darrere han de tancar la porta si poden, si han aconseguit també passar el sedàs i deixar de ser els vençuts, que això és el que es cou al cap i a la fi, qui venç, qui perd són instàncies dissímils que en res s’assemblen, per molt agermanades que un dia estigueren, per molt de bo que un dia compartiren, el cas és que el nostre País naix independent i morirà arrossegat per utopies d’un i altre color, més aviat assedegat d’interessos que volen vendre’s com similars quan en realitat no manifesten en la seua inscripció qui és qui va davant de qui i d’on són els que agafaran el tren, i en aquesta tessitura hi ha una novetat, ara sí, el nostre poble potser per la via de la centralitat d’un eix mediterrani haurà en primer lloc de dir la seua, si som capaços d’acabar les infraestructures que ens han de vertebrar.