La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXXI (b)

05/07/2022

Novembre 2005

Previsions

No veig arribar l’hora de tornar a Mallorca, Gràcia no arranca, sempre hi ha alguna excusa, reconec que raonables, els preus, el mal oratge, passen els dies i no acabem de decidir què farem ara o després, si es podrà acabar fent una visita extraordinària, si la farem junts, si ella tota sola, si serà abans de no se sap quan, potser no serà abans de Pasqua, i hauran passat massa mesos sense visitar la casa, tot es complica quan es tracta de desplaçar-se, sempre és igual, els tres resultem difícils de traslladar, si és via avió Boira resulta caríssima perquè paga com si es tractés d’excés de pes, en qualsevol cas, si es tracta de fer-ho amb vaixell, necessites dies que enguany no hem tingut, un dimecres d’octubre, un dilluns de novembre i ara dos dies solts de desembre, un dimarts i un dijous, ho agafes per on ho agafes, no es poden fer ponts suficientment generosos com per moure’s a Consell, queden els Nadals, que serà quan segurament farem el trasllat, amb vaixell o amb avió, no se sap, l’alternativa seria que Gràcia viatgés tota sola i deixar-nos l’opció dels Nadals oberta per si hom vol o no dedicar-los íntegrament a Mallorca, aquí rauria la solució. (Se’n va dia 28 i tornarà dia 2 de desembre).

 

Final sobtat

El darrer Saramago de la Mort i l’anterior de la Lucidesa reconec que no m’han convençut, i és una llàstima, detecte la premor de l’escriptura perquè sí, sense haver cap necessitat, una lluita contra rellotge per arribar abans de partir, un encara més on és notòria la suficiència, no per l’èxit degut i guanyat, reconegut, sinó per la qualitat objectiva dels seus primers escrits, els de Lisboa, el Reis, fins i tot la Ceguesa, no entenc a què ve ara embarcar-se en projectes que ja no et pertanyen, que en tot cas són dels hereus, grans promotors de projectes els rèdits dels quals els autors mai no veuran, la mort ens ha de preocupar a tots, sobretot aqueixa mort absoluta de què parlava Saramago en la xicoteta entrevista que li feren amb motiu de la presentació del darrer llibre seu, precisament el de la vaga de la mort, una mort absoluta que defineix un abans i un després, i ara sí que hi ets ara ja no hi ets, una mort que fa que el temps i l’espai que fins fa un instant podies compartir i encara apropiar-te’l de cop i volta ja no et pertany, l’ésser més material que hom puga imaginar-se, la mort més poc agraïda, la ràbia de la impotència de l’anar-se’n definitivament, i és aquí que vaig detectar la premor de què parlava més amunt, era evident que Saramago no estava content de pensar que tard o d’hora, més aviat d’hora per l’edat, se n’havia d’anar per sempre més, el fastiguejava el fet de desaparèixer, com a tots, m’imagine, però també és cert que deia ben poc de la seua capacitat de reconèixer públicament que alguna cosa ha estat fent durant tota la seua vida perquè ara parle d’anar-se’n definitivament, sí ja sé que l’home feia referència als cossos que desapareixen amb la mort, però la mort és alguna cosa més que cossos fonent-se en el silenci de la terra i en el cas de Saramago els seus llibres, les seus reflexions, ens hauran d’acompanyar…