La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXXI (c)

01/09/2022

Novembre 2005

Final sobtat

…encara una estoneta més, malgrat tot, malgrat la seua desaparició física, que lamentem, no tant com ell, és clar, perquè trobem que ha estat, i ja l’estem soterrant en fer servir el passat, un personatge coherent en la mida de les seues possibilitats, unes condicions d’escriptura que s’ha hagut de cercar ben voluntàriament, de vegades contra adversitats ben manifestes, polítiques ben contraries als mínims que exigeixen el deixar viure, un home ben segur de la seua condició humana a qui ara preocupa la mort immediata, de ben segur que l’home n’és víctima de la seua pròpia escriptura, la de la vaga de la mort, ben humà fóra pensar que s’allargarà una mica més el moment en què de res serveix mirar enrere ni enlloc, el moment on les mans fan de veles per mamprendre el camí del no retorn, aquella hora de comiat del món, l’únic conegut, que l’avenir que t’espera és ben incert, aqueixa preciosa melodia muscular del relaxament total, l’hora ningú la cerca, tothom la defuig, la seua absoluta presència fa petites totes les coses del voltant per instants eterns, hom no acaba de voler partir mai, és l’evidència que a tots ens fa nosa la sola menció del moment, cap ésser humà voldria que li arribés l’hora, seria ideal veure-la passar per la finestra, com la vida de qui no ha volgut viure, i potser en aqueix moment precís se’ns mostra en la seua plenitud més radical el temps perdut, les hores malbaratades, els desitjos incomplerts, les mitges tintures, però també les afirmacions mes gratuïtes de tan acabades, el comú dels humans sentiria perdre el més apreciat bé en aquell moment crucial, també Saramago, però cap la possibilitat d’apartar-se’n una vara de l’instant i pensar que no tota la vida l’hem vista passar per baix de casa, que alguna cosa hem aconseguit fer amb els relats, orals o escrits, de la nostra existència, sempre curta, algun conte, alguna història, algun desig acomplert, aquell dia de tardor interminable, les fulles caient immòbils sobre la retina, en tots els casos seria recomanable d’arribar-hi amb alguna cosa a dir, com en la vida, la mort també ha de ser una qüestió de sintaxi, l’acolliment vull dir, no crec sincerament que hi haja massa coses a dir després del fet de morir, però si en l’acte d’encarar-se amb la dama, no me la imagine com un trobar-se tampoc davant d’una desconeguda o una amistançada qualsevol, ha d’haver una resistència òbvia a acceptar-la obertament, aquesta és la condició primera de la vida, però un escapolir-se inútilment, un fugitiu apartar-se sense trellat, de què serviria, és cert que no ens podem endur res més que la darrera mirada, el sentir inconclús del darrer estirament, però no es tracta d’un desaparèixer en blanc l’acte dialèctic de la mort, o sí, qui sap, la soledat immensa de l’abandó, l’angoixa màxima experimentada, el súmmum de totes les mancances, és també una satisfacció pensar que no serà tot sol que t’hi acararàs, que no serà la teua una darrera glopada en un llac desert, és gratificant creure’s que una ma farà de companya a les teues que s’instal·laran al lloc de les veles, a sotavent dirigides per millor controlar l’envestida, d’això es tractarà al cap i a la fi també, distinta d’aquelles practicades tantes vegades a l’aguait de l’escalfor de la vida, una travessa freda que et cau a sobre i et desconjunta del tot, un cop de mar freda en la foscor de la nit, en cap cas me la imagine la visita de la indesitjable dama, per molt senyora que es disfresse, com una novetat d’un abans i un després, un ésser front a un no ésser, en el plànol estrictament material, i fent una mica de broma sobre un tema que no es pot acolorir de cap manera amb adjectius, mostrar-se indignat davant la inevitable pèrdua del ser, definitivament, absolutament, immòbils les fulles que cauen damunt la retina ens anuncien el final de l’acte sintàctic per retornar-nos als radicals lliures de l’entropia, però sempre ens quedarà d’aquell que parteix la memòria d’una veu, un gest, una paraula mai dita, un somriure, de permanència finita, ja ho sé, i aquí rau el vertader absolut a què segurament es referia el Saramago, la presència es fa finita també en la seua vessant no material, segurament la més dolgudament estimada, aquella de la qual més ens és difícil de sostreure’ns.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top