La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XXXII (a)

04/10/2022

Desembre 2005

 

Amics

El darrer de l’any, presenta molts avantatges, per bé que alguns inconvenients, la suma dels quals i el posterior acarament ens donarà el balanç final, positiu o negatiu en funció de tantes variables com hom puga imaginar, i en el nostre cas és evident que un cert gir cap a millor cal reconèixer obertament, sense llançar tampoc massa campanes al vol, però la cosa pinta bé de totes totes, en qüestió de salut, gràcies a Déu, en qüestió d’amor, amb la consciència de pecar de cursi tranquil·lament, en qüestió de números, la feina va bé, Gràcia ha treballat enguany set mesos, parteix de posicions favorables perquè la tornen a reclamar el 2006, tot marxa, que diria l’amic Jaume de Consell, què més es pot demanar, la família, en general com sempre, cadascú a la seua, cabòries d’uns i altres que van rondinant els espais comuns, cada cop més volgudament separats, Encar fa la seua per Bremen, Vicent fa el que pot per València, els pares crien a la néta petita i es troben amb les altres qualque vegada, millor no podien imaginar estar fa ara tres anys justos, quan el temporal els agafava de ple cada cop que bufava el vent, ni ningú pot imaginar-se com seria ara la tortura viscuda en primera línia, si més no s’han desviat els primers desgavells i s’ha separat la palla del ferro, cadascú a ca seua i Déu a casa de tothom, hom observa des d’una posició còmoda com s’han destriat dels cotons que calia protegir la fel d’alguns que mai no se’n desfaran suficientment com per viure i deixar viure, es pot afirmar sense pecar d’exagerat que ara es viu millor que fa tres anys, en general, dins de l’engròs que puc anomenar la meua família, malgrat tot, i pel que fa a la família de la meua dona, pel que jo sé, que és poc, sempre de segones mans i content que així siga, la cosa va bé, i els amics, qui són els amics, qui queda d’aquells éssers que antigament gosàvem anomenar amics, què en queda de tanta desfeta, del pas del temps a casa de cadascú, on són i què fan aqueixos desconeguts, podria dir que bé, també podria dir que malament, i tant faria una cosa com l’altra, el mes de desembre no se’n ressentiria en l’haver general, així de clares estan les coses, qualque vegada hi pense, fins i tot se m’acut de fer una telefonada que mai faig, quin sentit tindria, a sant de què, hi veig per ciutat algun conegut del pretèrit i ja em va bé i en tinc prou, alguns esporàdicament, caminant pel carrer, dones i tot, d’aquelles que un dia podien haver resultat fins i tot atractives a la meua imaginació, homes que ara fan feina de coses inimaginables des de la perspectiva de l’adolescència més absoluta, com va resultar la meua, gent que passa encara per davant de mi i ja no em produeix cap reacció perceptible, amb prou feines una xicoteta condescendència amical, també em passa amb d’altres persones que són de ciutat i que a força de trobar-me-les s’estan convertint en habituals de la meua vida, i ja em va bé, però cadàvers d’antany no, gràcies, ni en tinc ganes ni crec que ho poguera suportar més enllà de la xafarderia telefònica casual i gens programada, els amics, quin gran invent, m’agrada trobar-me al Broch, això sí, petar la xerrada amb el Víctor mentre coincidim al mateix centre, també, intercanviar quatre paraules amb algú altre del centre o amb la dona del quiosc, tan amable com mai ho han estat els quiosquers del meu maleït poble, tan poc agraïts com jo de coincidir, em va bé saludar al xicot que té la botiga d’encisadores peces femenines, i no són íntimes, que et salude el xic de la ‘Goyesca’ tan amablement com ho faria l’amic Emilio del ‘Chamberí’, quin nom Déu meu, la de madrilenys que s’han abeurat a la barra d’aquest bar fins caure estesos, entre tapes i cerveses, els amics, els vertaders, els del pobles han passat a una altra dimensió mútuament i a l’inrevés, els més antics, encara més vertaders, no sé ni quina cara fan, vaig coincidir d’esquitllentes amb algun d’aquests éssers vius fa uns mesos d’ocasió luctuosa i no m’agradà gens el que vaig veure, tan poc estimulant, identitats iguals a les que jo vaig conèixer i que tan poc m’agradaven ja aleshores, es pot passar l’any prescindint-ne, any rere any, i quan arribe la jubilació a mi que no m’esperen asseguts als bancs del passeig, no, els amics te’ls fas cada dia si te’n fas algun i si no dóna el mateix, no els pots traslladar eternament amb tu com si foren motxilles pesades de polsim de memòria, l’Antoine, aquell altre, i encara més, coneguts i prou, ara grans desconeguts, figures de marbre envellit que reposen on han de reposar, en el passat més radical, no calen pesades borses per passar l’any i el desembre sempre resulta gratificant per recordar-t’ho amablement.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top