Quadern de Tornada XXXII (b)

02/11/2022

Desembre 2005

De fira

Desembre és mes de fires, de torrats i castanyes, de fred càlid encara, d’encontres sobtats i inesperats, d’altres previstos de tan antics, convida a recollir-se al voltant d’un bon foc presidit per una grata conversa, senzilla, d’aquestes que no pretenen resoldre cap atzucac vital, ni cap cosa que no siga petar la xerrada amicalment, convida ni que siga uns mínims a la solidaritat unes hores, aquelles en què hom veu que està a recer de ventades ben presents per a la majoria de la gent, per a molta gent, i és tan fàcil caure ben bé de la part contrària, no ho dic per allò del consum descontrolat, que no resulta tampoc cap excepció aquests dies, sinó pel fet que tampoc no resulta gens assequible sempre ni pròxim un bri de pau, de tranquil·la companyonia, qui sap si cercant-la i tot la trobaries, però és del tot impossible fer-ne auguris de com resultaria la summa de tot plegat, desembre sorprèn, és imprevisible en la seua aparent immobilitat, és un mes d’aquells en què pots aixecar-te de qualsevol manera i en insospitades posicions, serà pel fred, o serà perquè hom recerca a la desesperada la companyia amb qui passar les llargues hores de festa oficial que conté, és càlid l’inici i pot resultar molt gèlid el dia després si hom no va en compte, és l’hora de les memòries, de les grisors acumulades, de tots aquells que no hi són també però que ens revolten pel cap, sembla curiós comprovar com de forts resultem en la negació de l’evidència i tan febles en sostenir-ho en moments comunals, desembre ens fa més sensibles, serà el fred, serà que resulta ideal per deixar-se reposar una mica de la quotidianitat sempre tan poc amistosa, hom recorda que té pell en arribar l’hivern blanc però suau d’aquest mes, la resta de l’any no ho sembla ni que en tinguem ni que ho recordem, són tants els rostres de desconeguts que en aquestes dades ens ressegueixen amb la mirada que copsa trobar-nos amb la nostra pel camí, massa gent vagareja per les barraques de les fires per escapolir-se’n del fred de gener que encara ha d’arribar, una mica més àcid que aquest d’ara, hom s’interna per carrers reblerts de gentada on sentir l’alè d’un aplec humà abans de retirar-se, desembre de fira, què trist resultes si la panxa va mancada d’unes menges útils per al vagareig, i tanmateix què reconfortant la vista amb tanta anada i tornada de món, desembre és en realitat això, de cop i volta tot esdevé més dens, els espais de la tardor s’apleguen uns devora els altres fins arribar a tocar-se, el temps pretèrit de tan ràpida transició s’atura, i el futur sembla que mai no arribarà a ser-ho, els cossos se cerquen parsimoniosament i sense objectius definits, tot s’alenteix, sortir al carrer resulta un ver plaer si no en duus cap al cap, altrament t’hi pots trobar amb la constatació que tot s’ha paralitzat per uns dies, l’escaparata de la vida s’ha congelat per millor observar-lo i nosaltres continuem transitant-lo, són contradictòries les sensacions d’aquest mes de desembre, com en la vida res no resulta clar i d’una tonalitat fora de dubtes, les superfícies es fan més toves i perden la tensor que les caracteritza, es fa difícil aleshores reconèixer-les entre tant de traginar el món, tot esdevé tèrbol en la seua claredat de gel, tot excepte el ressentiment que ara més que mai fereix sense pietat les ànimes perdudes en l’odi a l’altre, en aquests dies més que en cap altra part de l’any hom es pot trobar abocat al més terrible dels sentiments, trobar-se sol en la solitud més absoluta que és aquella resultant de no haver-se perdonat i en conseqüència fer-ho amb el món, acceptar-se com s’és tot i procurant corregir les mancances creades voluntàriament i esmenar aquelles derivades d’una carència de recursos, senzillament, passejar per les fires i poder-se permetre el luxe de comprar unes castanyes per encalentir-se les mans una estona i deixar que altres mans desconegudes s’hi aboquen al desvari del tacte tou d’aquelles, i qui sap si el desembre s’il·lumina per uns instants.