Quadern de Tornada XXXII (d)

02/01/2023

Desembre 2005

Família

Ha arribat Encar de Bremen, divendres setze, i s’hi estarà fins el vint-i-sis, benvinguda, la primera cosa que ha fet ha estat dur Maria a València i instal·lar-se totes dues a ca Vicent, familieta inconclusa, la setmana vinent segur que aconsegueix que Carla i Lola també s’hi hostatgen a cal pare, o pot ser a cals tios si precisen de més espai, familieta gairebé plena, la mare és vetllant per la seua salut uns dies apartada de l’infern on habitualment fa d’estadanta, els nostres pares són a Tavernes d’on difícilment eixen si no són acompanyats a fer-ho, convidats obligatòriament per circumstàncies específiques…i tururú-tururú aquest conte ha acabat.

Feina

Les darreries de l’any, darrers dies de feina, els finals de tot plegat, demà acabem a l’institut, entregarem les notes i els xiquets ens oblidaran abans d’arribar a casa, tot el centre quedarà a mercè del silenci més absolut, ni tan sols la fregidora del bar funcionarà, potser les gavines continuaran visitant-lo encara que el menjar no sovintege aquests dies darrers de l’any, sempre són benvingudes per ignorades, l’experiència ens ve de Mallorca, quan ens n’adonarem que les gavines hi eren per tot, com ara aquí arran de mar, als centres amb pati generós s’hi deixen veure, bona part de les menges dels alumnes acaben a les seues boques sempre famolenques, cridòria d’aus que ve a substituir la brama dels xiquets, malenconia de les espècies, mai hi coincideixen, uns i altres se saben incompatibles de mena, les gavines d’aquí són petites, molt més que les de l’illa, en canvi els xiquets tenen més o manco les mateixes mides, segurament les aus que hi arriben als centres de València són les cries d’aquelles de Mallorca que hi nien, van i venen com aquelles altres que cada dia es traslladen per tot el triangle del golf de València per on transiten vaixells però que són estadants úniques a l’arxipèlag, sorprèn comprovar que hi ha animalons que no es plantegen cap problema a l’hora de desplaçar-se kilòmetres i kilòmetres sense fer-ne cap despesa important d’energia, en canvi els humans, no sabem fer-ho si no és esgotant totes les maneres hagudes i inventades de combustible, a peu, poques vegades ens ho plantegem això de desplaçar-nos, només en ocasions concretes i pintades com obligatòries, els xiquets juguen i juguen incansables, amb l’entrepà regalimant peces de queviures més o menys mengívoles, corren i no aturen fins que sona el timbre i esgotats del tot pel final de la juguera, s’apropen lentament a l’aula, però no aconseguiràs de cap manera que facen una excursió a peu de més de deu minuts sense escoltar-los de viva veu com de cansats estan, hem perdut l’ocasió de mostrar-los que desplaçar-se a peu als llocs ens permet una visió de les coses i del món que es perd en fer-ho altrament, juguen i juguen i ni veuen les gavines que amatents esperen que acaben l’esplai per ocupar el seu lloc, són incansables però incapaços d’un esforç físic que ells consideren que es pot substituir per una energia de combustió qualsevol, contràriament a les gavines, creuen que per tal de desplaçar-se basta ésser-hi, que algú passarà i em recollirà, em traslladarà, farà l’esforç per mi, caminant ni al riu, amb bici ja és un suplici, millor el cotxe, òbviament, com fem els professors, tret de dos o tres tothom arriba amb el seu quatre rodes de combustió interna, què hi farem, les gavines ens observen des de ben alt i deuen pensar, mira-te’ls si són poc beneits aquests, no saben ni volar i no volen ni caminar, ara bé, haig de reconèixer que els xiquets tenen una inventiva que les gavines de ben segur no mostren, se les inventen per crear-se móns pròxims que vinguen a resoldre la manca de vida que els envolta en l’ambient familiar, no sempre, és clar, però massa vegades i tot, ho detectem cada dia, i en aquests darrers de l’any semblaria que s’amunteguen els casos de xiquets que recorden la pèrdua d’algun ser volgut, els espais on hi coincidiren en dates semblants que no tornaran a veure en molt de temps, escriuen diria que amb golafreria quan els motives a fer-ho demostrant unes ganes incommensurables de fer-se un món a la seua mida, lluny de la realitat d’alguna manera gris que els acull diàriament, sobta trobar-te’ls tan ocupats en una feina que en altres moments de l’any no ve a enlluernar-los, ho fa tot, imagine, les vacances pròximes, la generositat amb què es poden acomiadar de nosaltres, els vigilants que els robem el somriure qualque vegada, la família que està al caure, la retrobada amb la persona que recordes que un dia et va fer tilín, els àpats extraordinaris, en fi, les gavines que deixaran de no veure uns dies, el record inconscient del seu brunzir continu des de l’aire, els córrers inconclusos del pati mut, ens n’endurem més d’un un record d’aquest aquests dies darrers de l’any en què fem balanç, necessàriament, vulguem que no de tot el que ha passat aquest que se’n va, una mena de popurri que a les gavines de ben segur no afecta i en canvi també aquestes ens enyoraran a la seua manera desplaçant-se una mica de la geografia aèria que sovintegen perquè durant uns dies, si més no, els xiquets faran de xiquets en altres espais i les molles dels entrepans que continuaran deixant de menjar-se, pot ser menys si el fred estreny fort, se les menjaran altres aus que hi els estaran esperant, com cada any, a les darreries, just els dies que més ens fan la ziga-zaga en qüestions de llum, els dies en què menys molesta retirar-se, fins i tot a les gavines, tan corredores com són.