Quadern de Tornada XXXII (e)

01/02/2023

Desembre 2005

Escampadissa

El procés d’un constipat, així sembla la malaltia de qui no es vol curar de la seua impotència, però d’un de cíclic, etern i incurable, que, quan diries que ja s’acaba, torna a començar impertorbable, perquè les persones, totes les persones, hem de delegar en algun moment de la nostra escassa vida, que tampoc no som eternament imbècils, en alguna cosa o persona, directa o indirectament, el redreçament d’aqueix camí nostre que per algun motiu s’ha vist truncat, desviat, impossibilitat, inútilment allargat per utòpic, però d’aquelles utopies falses que són les que reposen en els altres, enlloc d’encetar-se i acabar-se en les realitats de cadascú, gairebé sempre els camins irresolts dels imbècils comencen i acaben en la culpa dels altres, mai en la pròpia, perquè si bé és cert que l’inici de la imbecil·litat rau en determinades ocasions en l’altre, en cap cas hom es pot fer portador del títol més enllà del que seria desitjable si no és perquè li va que ni pintat, i tota la resta són constipats mal curats, l’obsessió de tornar allà on no hauries d’anar, refer el gest que ja no t’és propi i resulta patètic, insistir una vegada i mil vegades més en recordar allò que de fet mai hem estat, precisament en escollir altre cop aquesta fugida cap endavant, i el terror es repeteix, com en una onada de tsunami que retorna una altra vegada quan semblava ja acabada, aquest terrorisme de què parlava, percebut gràcies a la repetició insaciable de qui el practica per persones que ni ho haurien somniat que això és d’aquesta manera, la capacitat de repenjar-se una vegada i altra dels més febles per continuar exercint el terror, i el cas és que sempre aconsegueixen desviar la mirada perquè el més desprotegit torne a creure’s la bondat d’un gest, enganyifa del terrorista, i torna a començar el terror que és, per definició, l’acció que sobre qui no té recursos exerceix qui sense tenir-ne vampiritza precisament a aquell en desposseir-lo d’allò que en justa mesura seria seu, perquè no ho oblidem, el terror parteix d’una necessitat de viure de l’altre, d’una golafreria exercida en desmesura sobre qui amb les seues pròpies eines seria capaç de sortir-se’n de l’atzucac, el terrorista és precisament per això algú que mai s’aturarà davant d’una negativa del més feble si aquest no és capaç de comunicar-li fermament que amb ell ja no hi podrà comptar més, el terror no té límits, ni paràmetres funcionals lògics on puguen intervenir l’ètica, la moral, el ja n’hi ha prou, el terror no té cap estructura que li puga fer front si no és la constant negativa a cedir, i perquè això siga així el més feble s’ha d’armar de valor i ser-ne capaç de dir prou, ja està bé, fins aquí hem arribat, despenjar-se del camí mamprès pel terrorista per acabar amb tot i amb tots, dir prou per sempre més, l’única opció que li queda al terrorista és que prenga por i se n’adone que si continua per aqueix camí s’estavellarà irremeiablement, i ningú en serà responsable, només les seues jugades de terror, la seus insaciable perversitat de l’ordre, un ordre que ha de girar entorn seu, com giren el món de visita a un museu de cera, a un cadàver embalsamat, a un constipat mal curat de qui ningú, sobretot el portador, en té cura, convé prendre nota del terror i fugir-li com d’un esperitat, i partir ben lluny, molt lluny, si no es veu cap altra possibilitat.