Tens 0 productes a la teua cistella
Gener (2006)
Boira en l’aire
De passeig hom es desplaça arronsant les espatlles, així nosaltres entre les illes i València, aquests nadals hem fet una excepció i hem fet estada a Consell enlloc de a Agres, la casa ho ha agraït, nosaltres també, a Boira no li ha fet gens de gràcia entrar a la gàbia per enlairar-se, ni a l’anada ni menys encara a la tornada, s’ho agafa amb resignació però no li agrada, han calgut dues pastilles per anar i tres per tornar de ‘Calma Neosan’ i així i tot l’hem haguda d’encalçar perquè entrara, de natural la cosa li feia allunyar-se’n quan se la veia muntada i llesta, és un celet, bastava dir-li-ho i es deixava fer, tot i que a Palma després de ben drogada encara me l’han fet treure per passar-hi la caixa pels raigs X, després se n’ha entrat sense fer-se de pregar, deixant atònits els dos controladors de terra que es pensaven que em faria patir, res d’això, més aviat el contrari, amb rapidesa i com d’esquitllentes, com si no anara amb ella això de fer riure a costa de l’estar descol·locat de son pare, que sóc jo, ha passat la prova amb nota, ja m’agradaria a mi comportar-me com ho fa Boira en moments delicats, de fet els humans hauríem de poder estar en disposició d’aprendre una mica dels gossos en més d’una ocasió, si més no molts dels humans que jo conec, incloent-m’hi lògicament en el còmput, quina tranquil·litat de tot plegat per passar un tràngol que l’animalet té catalogat com de molt dur, segur, basta veure com carreguen la gàbia a l’avió, a la panxa de l’avió, una gàbia de 90*60*70, amb un animaló de gairebé quaranta quilos que es mou si l’aixequen i s’espanta i desplaça el centre de gravetat, les mans dels operaris han mester ajuda divina per evitar que la gàbia se’n vaja a terra, com de fet n’estic convençut que més d’una vegada ha hagut de passar-li a la pobra Boira, si no ja em direu com és possible que li haja agafat tanta temor a pujar a l’avió, a endinsar-s’hi al fons de la gàbia, perquè és això, pànic, quan al principi de viatjar s’ho agafava com un joc això d’entrar al caixó, el fet és que cada cop que viatgem, en avió procurem fer-ho poc precisament per no fer patir l’animal, li falta algun trosset més de plàstic a la gàbia, un xic menys de perímetre necessari per sustentar la força que faran els tornavisos que ajusten les dues peces, com si ho veiés, la gàbia per terra d’un fals moviment que les mans hàbils dels carregadors de terra no han pogut preveure i cop de morros de Boira al mig de la pista, a les potes dels avions, de corre-cuita els esforçats treballadors la recullen ràpidament per evitar així que ningú no els veja en tan precària situació, una mercaderia pel terra de les pistes, i encara una altra morrada per les presses que sempre són males companyies, i Boira que ho lamenta una vegada més això de refiar-se dels papis, cada cop que l’enlairen, ni que siga mig metre de terra les seues urpes s’agafen al quitrà mentalment sabedora de les poques traces que fem servir els humans en els trasllats dels animalets, desmanegats com resultem, gens humans i encara menys respectuosos amb el temor aliè, característiques, totes, de les quals van ben previstos els mal anomenats ‘semovientes’.
