Quadern de Tornada XXXIII (b)

Gener (2006)

Frontera

Avui hem fet un passeig per Dos Aguas, territori comanxe, fronterer, però d’aquelles fronteres internes que hom voldria ja un xic desconnectades, desactivades, una davallada des de València, la capital de tots els mals, via Picassent i Monserrat, cap a Montroi, un tros de la CV-60, la que va de Llíria fins a Tavernes de la Valldigna, fins a Real de Montroi i des d’aquí passant pel caseriu Paridera Roya, i les cases Collado, superant la Serra del Caballón hem avistat el poblet, de gairebé quatre-cents habitants a dir d’un veí, un poble despoblat, arruïnat pels focs que s’estaven provocant un darrere l’altre d’ençà dels anys seixanta, en un poble on la gent hi vivia de la fusta, on més aviat tothom era propietari d’una part de la muntanya, contràriament a allò que sol passar generalment on la muntanya és de titularitat pública, de l’ajuntament, de tots i de ningú a l’hora, el cas és que en aquest poble les pinades anaven cremant irremeiablement una darrere l’altra en un temps on tothom hi anava a controlar els focs, fins que la gent farta de tant de focs va decidir que a qui li cremara la muntanya que s’ho fera per controlar-se el foc dins de les seues parcel·les estrictes, i així va anar, no va quedar res de res, les muntanyes, impressionants, estan més pelades que les de la serra de Corbera en la seua vessant sud, no se sap si intencionadament o què, hem d’entendre que si la fusta era el mitjà de vida resulta més barata de vendre si és cremada i per tant que els propietaris eren els darrers interessats en què això es botara foc, però la vida ens ha donat mostres més que sobreres que la lògica no ens ateny en massa casos als humans, i aquesta en podria ser una més d’aquelles sobreres mostres, l’home ens ho confessava descoratjat i tot, i ha afegit que ell ho havia predit feia molt de temps, m’ha semblant sincer, i a les muntanyes pelades afegiríem com de pelat sembla el poble, pobre fins a l’ànima, gèlid de tan desanimada com es veu la gent, és un poble que malviu no sé ben bé de què, que cada dia que passa està més abandonat de tothom, tan a prop del Xúquer i sembla tan llunyà de les riberes que em són pròximes, de la marina compartida entre la baixa ribera i La Safor, Dos Aguas, el nom li deu venir de la forma enfilada del poble com si d’una teulada de dues aigües es tractara, de dos aiguavessos que diem a les illes, o potser per la proximitat dels embassaments de la Forata i de Millares, pel nom de la Serra Ave o de Dos Aguas, per com d’enfilada sembla, una au, vés a saber d’on li ve el nom, en tot cas el riu se’l mira de ben alt, alliberat està el poble de qualsevol crescuda i sembla que també que ningú es perda per allí, vist sobre el mapa o arribes des de Real o des de Bunyol, que és per on hem partit, perquè la resta de carreteres encara t’allunyen més del món civilitzat, cap a Cortes de Pallás o Cofrents, per Millares cap a Navarrés i L’Alcúdia de Crespins, un poble certament ben aïllat on no és fàcil arribar, de parla castellana encara que al forn a la meua dona l’han atesa en valencià, els realers i els cudiaïns són els més pròxims representants de la meua parla, la carretera CV-60 n’és la frontera, des L’Alcúdia fins a Llíria, una carretera que reprodueix amb el seu perfil la forma de la frontera del País València amb Castella però que deixa un territori immens de parla castellana com una gepa damunt d’un altre molt més estret i prim, abocat a la mar, riquíssim i superpoblat, però molt més feble a curt termini, aquesta és la frontera que creia superada: com és possible que el País Valencià ric i poblat no vaja a conèixer el seu interior eixut i l’alimente de paraules i de doblers i el repoble com un temps varen fer els catalans amb el nostre prim verger valencià, Túria endins i Xúquer amunt hi ha terra que alliberar de la fam i el desconeixement mutu, segurament.