Gener (2006)
Desconeixement
És evident que més del 50% del territori del País Valencià està arrelat a Castella, és Valencià d’ençà de 1833, però continua parlant en castellà i menjant d’interior, mirant paisatges de secà envoltat de salts d’aigua immensos, però més del 75% de la població, i encara més, hi viu a dins del territori que mira la mar, que té indústries, que s’obre cap a l’exterior en forma de contactes comercials i gent que ens visita, i tanmateix som incapaços de fer-nos amb el territori, perquè segurament no ens interessa, és pobre de necessitat, o vés a saber per quins set sous això és així, tampoc no sembla que ens interesse massa el poble del costat als valencians, dels de ciutat, i acabem ràpid, els forasters ja han fet prou d’arribar-hi, haguera calgut fer-los partícips a més de les nostres coses si haguérem sabut quines eren les comunes, dels d’aquí que han mudat de fetge el cert és que els aterra això d’endinsar-s’hi per territori que menja peix i és ric de debò, dels altres, els qui hi vivim de tota la vida amb la mateixa dèria pobletana, a dir dels de ciutat i de nosaltres mateixos, així ho hem manifestat amb els nostres fets, desconeixedors insaciables de la nostra terra, el poble de devora ens ha servit més aviat de joves per anar a fer l’ase, de grans per no recordar on era la plaça o aquella botiga en concret, de la pròpia ciutat que hauria d’haver estat nostra a més d’anomenar-se València com si d’un monstre es tractés, ens hem limitat a utilitzar-la els anys que ens ha fet falta, per estudi, per feina, per puntuals intervencions, així les coses, i jo em pose davant del carro, hom no coneix Elx, mai ha visitat Alcoi, encara és l’hora que sàpiga on queda Llíria per no dir que això del Penyagolosa li sona a marca de xupa-xups, els anteriors habitants d’aquesta terra ho tenien força més clar, i així tenim un Benialí a la Vall de Gallinera, un Benalí en plena Serra d’Enguera, o un Benieli al cor mateix de Mallorca, què ens ha passat al cristians en coincidir, contràriament a allò que teòricament hauria d’haver passat, tot d’una s’han construït fronteres interiors on s’hauria d’haver anat per feina, en altres llocs s’ha fet, potser massa i tot, o massa temps intensificant un discurs que hauria pogut canviar-se temps enrere i s’ha fet durar massa, estic pensant en un terra de promesa on tothom que hi és en aquell precís instant està condemnat a actuar en funció de la seua pertinença i no de les seues idees potser alienes al grup, jueus, determinada concepció nacionalista de rel ètnica, que s’ha posat, cal dir-ho, en contraposició a una altra concepció igual d’etnicista, però allà on calia moure’s per acabar d’ocupar el territori en general hom s’ha mogut, aquí no, al País Valencià la ignorància mútua esgarrifa, fins al punt que fa pena comprovar com hom se n’hi va no se sap on de vacances, de fet no ho sabem ni els mateixos viatjants, i en canvi desconeix què hi ha al pati de darrere, com ara els americans que, sentint-se centre de l’univers ocupen Panamà i no sabem que el tenen a devora, com si això de ‘el que no deixa deixar-ho’ haguera arrelat en nosaltres com una clapa de petroli del Prestige, i entenc que anem errats de totes totes, cal conèixer el territori per parlar-lo, per descriure’l, per estimar-se’l, per odiar-lo si voleu, però s’ha de fer amb propietat de sentit comú, aqueixa cosa que ens haguera pogut agermanar i no ho ha fet, el menys comú dels sentits, des de Tavernes de la Valldigna a mi no m’han creat la necessitat de conèixer res d’allò pròxim, bastava en saber que a Xàtiva feien una fira per l’agost, que de Dénia en deien pestes, que els cullerots eren de mala pasta i que a València va qui s’ho pensa, a part que les simateres eren molt calentes i a Benifairó hi havia molta endogàmia, i poc més, després vaig conèixer Castelló i els redols sense massa criteri, més endavant la part central del país amb Agres com a capital, i ara he decidit de recórrer l’interior per saber què collons som, si és que és possible saber-ho de tot plegat, incloent-hi totes les possibles discrepàncies i contradiccions, com hi ha pertot, deixar de ser tan rematadament ignorant ara que he arribat més enllà del mig del camí de la meua vida. [Del Marqués de Dos Aguas no he localitzat res, de moment]
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
