Quadern de Tornada XXXIII (d)

Gener (2006)

Geografia

La frontera central del País Valencià és precisament el traçat de la carretera N-430 entre la Font de la Figuera i L’Alcúdia, per endinsar-s’hi per la CV-50 cap a Llíria, és una frontera exacta, tret d’algunes petites excepcions, a l’oest d’aquest traçat es parla castellà, a l’est, valencià, sorprén l’exactitud d’aquest fet, la seua immobilitat absoluta al llarg dels anys, tot aquest immens territori fins la ratlla amb Castella La Manxa conté una Reserva Nacional amb el Caroig de vigia, a penes transitada per la carretera N-330 que va des de Terol a Alacant, entre els punts de Requena i Ayora, centrada en Cofrents i Jalance, un territori abismal amb una densitat de població tan minsa tan minsa que fa feredat calcular-la, tota una zona verge per descobrir, desconeguda del tot, que només imaginar-se-la convida  al vertigen, de moment hem fet dues aproximacions a Benalí i a dos Aguas, pel nord i el sud respectivament, però entenc que és la nostra obligació transitar-la, si no a peu pel GR-7, cosa que resultaria del tot al·lucinant, al menys amb petites incursions que ens permeten de conèixer un poc la zona a poc a poc, sense presses però sense pauses tampoc, ara que enceta l’hivern i els paisatges es poden reconvertir en vertaderes postals estranyes als nostres ulls avesats a la mar i al bon oratge estiuenc, una aventura del tot recomanable, altres, segur, ja l’han encetada, aquí o en altres llocs de semblant geografia, a La Tinença de Benifassà, o més civilment per les muntanyes d’Alacant, a les marines, Alcoià o Comtat, de fet nosaltres a Agres hem experimentat la muntanya més o menys pròxima en funció del temps que ens ha fet, però les serralades que transcorren entre el riu Magre pel nord i el riu Canyoles pel sud, o entre la serra de Malacara i la d’Enguera, resulten, si més no damunt del mapa, pràcticament per civilitzar, feréstegues i abruptes com els penya-segats més afilats que hom puga imaginar, una petita Arcàdia forastera que ens convé conèixer i tastar, llàstima que no tinguem cap cappare nascut en aquest indret, dalt de la Mola de Cortes, entre los Tejones i el Fresno, això hagués provocat alguna excursió a la muntanya a santificar el lloc i com a conseqüència del fet molta gent hagués sabut de la seua existència, com en els poemes romàntics sobre el Canigó o les marxes anuals de Palma a Lluc passant per Consell, el cas és que el nostre País ja és bastant estret com per estretir-lo més per raó d’ignorància pura i dura, les Torres de Serrans enfilen cap al nord oest, mestral i les de Quart un xic desviades entre aquest i el ponent, però de Ponent, de fet, ni vent ni gent, i així estem encara, ignorants de tot aquest territori a ponent de la franja més rica de la mediterrània si ens deixen uns i altres, poca afició a la caça deu haver entre nosaltres, més llauradors que altra cosa, algun pescador, pocs, que la mar peteja, com a les illes, on tapa i fa forat, poca o gens afició a la muntanya, qui la perd la guanya, alguna cosa deu haver-hi que ens puga resultar agradable als marenyers i riberencs, comerciants i gent de fàbrica, oli, blat, vi, oldre net, un dia de passeig, fer l’arronsero per zones de parla castellana tot i sabent que és terra nostra si la sabem fer nostra, construir-nos el nostre paradís perdut com els Graves a Deià, on rau la diferència?, és possible fer-se l’esmunyedís per les illes tot i reconèixer que les has de suportar per fer-ne un tast de com són de silencioses i pacífiques on el temps s’atura, i en canvi no hi serem capaços de reconèixer en el nostre oest afegit la possibilitat d’una redempció, d’una conquesta èpica que ens aprope, que ens reconega a tots iguals de tan petits com ens faria la grandesa d’aquest territori desconegut, qui s’atrevirà a encetar el passeig infinit que ens espera entre l’A-3, la N-330, la N-430 i la CV-50, reconec que em fa gràcia amb gairebé quaranta-sis anys haver de convidar-me a ésser una mica menys autista i posar-me el xip de recórrer tot el territori nostrat que hem ignorat volgudament, després ja veurem si els senyors que l’habiten ho són o no de gentils amb els vers senyors de llur terra, sense que això implique cap colonització, és clar.