Tens 0 productes a la teua cistella
Gener 2006
Regrés a la realitat
El primer dia després de les esperades vacances, o no tan esperades, tot resulta, un cop ha passat, menys tràgic, més quotidià, en definitiva més habitual, la gent les espera, arriben, passen, la gent s’incorpora de bell nou a la feina, hi ha qui com jo sense massa salutacions de bones esperances, això del bon any sembla que ja fa massa dies que ha passat, tants dies que resulta del tot improcedent, als professors un bon dia i com va això, als conserges un poc més càlid, al cap i a la fi són qui són i són sempre presents en totes les ocasions bones i dolentes en què hom hi arriba per la vorera a la feina, content o menys, als alumnes una lleugera sensació de complicitat carregada de seriosa circumstància, som els retornats al tall comú de l’aula on ningú ens vigila, els valedors del cau on tot s’engirgola, aliances i desavinences, proximitats un dia volgudes i l’altre apartades, l’aula és el lloc de la veritat, l’única veritat possible, és com la sala de l’audiència d’un jutjat, hom hi passa, jutges i acusats, advocats i procuradors, fiscals i testimonis, algun que altre convidat, molts arrossegats per les males companyies, i així com entren al lloc de la celebració i aquesta s’acaba fineix la sacralitat del lloc, l’aula buida dels darrers moments abans de les vacances sembla l’escenari d’un crim, tots els silencis s’hi agombolen, les converses i les sentències d’uns i altres ressonen en l’espai desproveït de vida de tanta com n’hi conté, el dia de tornada de vacances resulta la provatura del crim i te n’adones que sense aules ja no podries viure, que tu ets l’assassí, el jutge condemnat a continuar les sessions un trimestre darrere l’altre, un any darrere l’altre, nous alumnes, cares que es repeteixen, gestos que no podràs mai oblidar, mirades que precises com l’oxigen per viure, mentrestant han passat les vacances com passen les malalties, les epidèmies, les pandèmies, han d’arribar si es vol evitar la follia assegurada però han de passar si no es vol caure en la més atroç de les desgràcies, aquella que ocupa qui no sap què fer-se durant massa temps del seu cos tret de dur-lo a passejar o transportar-lo al gimnàs a fer-lo callar de tanta tristor acumulada, la vida ha de continuar, i ja ens va bé que vinguen parèntesi a recordar-nos-ho, però deixar caure el teló per sempre més serà molt dur quan arribe, hi ha qui ho pensa això de la jubilació cada dia, són els mateixos que passen per la vida relacionant-se amb els mínims dels mínims acerats i muts en la seua quotidianitat, hom és alguna cosa més que la feina però no és res sense això, si no és el cas de poder-se retirar amb les veles ben temprades per algun marquesat de secà, i en qualsevol cas hi ha vides buides que s’autoalimenten dels petits detalls que trobes en els ulls dels altres, aqueixos desconeguts que pul·lulen cada dia pel metro, els autobusos, les voreres dels carrers, els quioscs, les botigues, els bars, la feina, referència necessària i estimada ara per mi com mai perquè present la seua bonhomia en el meu dia a dia, en les meues relacions personals i íntimes, en la sentor del caliu de casa en tornar, el passeig a casa després del matí dens i breu com la calada d’un bon cigarret en dia de pluja.
