Tens 0 productes a la teua cistella
Gener 2006
Retorn a La Plana
Empomar-la, això és el que ens ha passat, millor que la loteria, que una loteria prima i lleugera com un mos a peu d’obra entre dues càrregues de material, una substitució a Castelló, segurament d’uns quants mesos i amb atur afegit, si Déu vol dels vuit mesos anteriors i els previsibles quatre o més d’ara, això és empomar-la, l’antiguitat augmenta, la feina torna a les teues mans, controles els dies i les hores com t’agrada, d’ençà que hem tornat de Mallorca resultarà un trenta-tres per cent habilitat en actiu, fet i fet està molt bé si d’un canvi de residència es tracta, ens la vàrem jugar i sembla que guanyarem la partida, aquest mes i el darrer començàvem a notar ja les baixades de líquid a les llibretes, si no perillosament, sí al menys per començar a preocupar-se, els dies i les hores precisen de vegades d’un retorn a la realitat, aqueixa realitat que et procura l’obligació i el saber-te reconegut en alguna cosa, els deures ben fets, el reconeixement de l’entorn més pròxim, també de la teua pròpia intimitat alleugerida del pes de les mancances més evidents, tothom hi fa la seua, què fas tu, per a què tantes coses fetes si el fer s’atura precisament quan voldries veure’l moure xino-xano sense pauses, ininterrompudament, qui més qui manco t’ho pregunta periòdicament, t’hi posa en la conjuntura d’haver de dir alguna cosa o de callar precipitadament, la realitat de tothom passa per la cruïlla del fer de cada dia, així la pròpia, necessitar més i més de la normalitat, recorde ara fa gairebé mig any quan Gràcia va acabar la feina a Alacant, recorde quan va començar un setze de novembre de 2004, la tristesa dels primers dies, les angoixes dels mesos de gener i febrer, durs i foscos com la boca d’un túnel abandonat de Renfe, les precarietats d’algunes anades i tornades, els dubtes de les possibles continuïtats tràmit l’oposició, les evidents sacsejades d’esperit davant la tria de juliol, i torna a començar, la incertesa, l’escoltar de boca d’alguns que van sobrats no sé de què que ells segons on dirien que no, que no hi van a fer feina, a persones serioses –no jo, ja ho sé- que només volen establir-se com a humans senzills en un món de borinots i passats de vanitat, resulta dolorós comprovar com hom espera amb ansietat i desig d’ordenar els seu propi món el moment de fer-ho i com l’instant es detura distret per on no toca, fins que finalment l’empomes, obertament, millor –ja m’entendreu- que la primitiva fina de tres i complementari, molt millor que esperar i esperar a plantejar-te el quan és començar tot d’una, millor que si serà per aquí o serà per allà i serà o no segons el meu ombrívol desig de feinejar amb poca gana, és fer-ho on siga ja que els rèdits van acumulant-se lentament i segura, impertorbablement, Gràcia l’ha empomada que diria mon pare, i tots de retop també, si Déu vol, les coses aniran assentant-se a ca nostra més i més, alguna flaire li arribarà d’aquesta felicitat als pròxims, si volen saber-ho, dia de pluja, dia màgic, entrada a casa deu de gener del sis, el germà que ha dinat a casa, la dona contenta com una xiqueta de la notícia, Boira que tot s’ho mira amb cara de novetat, sempre pendent de les nostres ànimes, de totes les ànimes, també dels passavolants de casa que en són pocs, tan pocs que li resulten de casa al cap d’una estona, li passa també a Consell, Boira, en atendant l’horari de la mestressa de casa haurà d’eixir amb son pare a partir d’ara fins…el cert és que l’anada a falles a Mallorca es cancel·la, farem per anar-hi a Pasqua, tornaré per la Magdalena a Castelló, faré les meues incursions on hi vaig viure cinc anys, mostraré i em seran mostrats racons de grata memòria, molt grata, que el pes del ressentiment només és propietat dels mediocres, i no m’hi sent identificat, potser penjaré algun dels mapes militars –ja tinc el de Coves de Vinromà- de la muntanyenca Castelló a les parets de l’estudi, la terra ignota de molts coneguts, no pas de jo.
