Quadern de Tornada XXXIV (g)

Gener 2006

Estrenar

El puc estrenar, professor?, em va fer gràcia l’expressió, dita per un alumne de València, i ara sé per la meua dona que a ciutat es diu així, en valencià, t’estrene, no pas ‘estreno’, heus aquí una paraula maleïda que no ha volgut castellanitzar-se i desaparèixer, n’hi ha poques, gairebé de l’àmbit molt familiar, diria que col·loquial, són aquelles paraules que no els ha fet falta fer seues als castellans perquè o bé no la deien o bé consideraven que dir-la no els queia bé, són casos sempre relacionats amb la festa o el gest un poc de poble i exagerat, dic de poble amb tota la mala bava perquè és així com ens veuen, i és una vertadera llàstima, sí és cert que de vegades els de poble, no per ésser de poble llastimerament, sinó perquè ens ha estat permés de manifestar-nos de vegades com més opulentament per això de relacionar-nos en espais més oberts i donats a la familiaritat, espais que requereixen d’una altra manera de fer les coses, com ara bramar als mercats si vols que t’escolten, o cridar literalment pels camps si vols que el veí del camp de la vora et puga sentir, senzillament perquè hem jugat al carrer al baló i era precís estirar la veu si no volies que l’altre se n’ixira amb la seua en una discussió habitual de si és o no és penal ja fosquejant que ni el baló es veia, doncs això, hem bramat una mica més del compte en llocs i espais on no era precisament precís fer-ho, però tampoc no era per tant, pensar que érem d’altre galàxia quan en realitat veníem a ciutat a consumir en putes o en cinemes, algun dinaret, més recentment roba, sempre hem vingut a deixar alguns dinerets, i darrerament els estudiants, que són legió i han ocupat totes les facultats, les de ciències i les de lletres, les tècniques i les d’art, amb la seua potència viva dels pobles, expressions, gestos, cares, vestimentes particulars, no hi ha color, un temps encara havíem d’aprendre de tota una llarga llista de persones que habitaven la ciutat vella i ens donaven lliçons de saber estar en societat, aquells mitjos ciutadans perquè sempre eren alternativa no se sabia ben bé de què, educats, de bones famílies i de famílies normals que els havien eixit una mica estranys als pares però que sense rompre res feien la seua i feien estudi i tot a més de sortir de marxa pel Carmen, però ara, ara, Déu meu, més del vuitanta per cent de la gent jove que està de marxa a València un dia entre setmana qualsevol és de poble, sent de poble i consum ciutat de dilluns a divendres, i ho fa a la seua manera, com vol i on ho desitja fer, sense seguir consignes que no són més que les que la seua fauna de poble instaura i promou a ciutat, a la ciutat que ells han decidit i als locals que ells i no ningú més han volgut que siguen els de la ‘basca’, i així les coses encara hi ha qui ens mira com si fórem extraterrestres, mare de Déu, quina paciència s’ha de tenir, a Alacant encara passe, i cada vegada menys per això de la Universitat, però com que és als afores, molts estudiants de comarques ni arriben a entrar-hi a la blanca i un xic complicada capital de l’Alacantí, a Castelló ni pensar-ho d’imaginar una cosa així, a Elx, a Alcoi, a Xàtiva, Gandia, Vinaròs, Llíria, el jovent ho fa això de passar-s’ho bé a la manera popular que coneix, sense arribar a tirar-se pedrades al cap, com un temps les quadrilles dels pobles quan es desplaçaven a altres pobles, però s’ho fan a la seua, com poden, seguint models de més lluny, que arriben, és clar, també a ciutat, però ja no és com abans que com no arribaven gaires coses per enlloc a ciutat semblava que anaven més sobrats d’exemples de conducta, més o menys moral, i nosaltres en arribar ja en teníem prou d’agafar el seixanta-nou per arribar a Orriols, mirar bocabadats com anaven les xicones de villa bragas i els xicots del ‘poli’, quan anàvem al barri ens sentíem lliures perquè allí trobàvem a gent com nosaltres, més educada això sí, que ni parlava com si fora dels nostres, cosa impossible és clar, però s’esforçaven i ens ajudaven a sentir-nos millor entre els ‘urbanites’, pagàvem el nostre peatge per saber més, però ara, ara no hi ha dret que arriben una quadrilla de jovenots a ciutat i me’ls maltracten amb les mirades de panxacontents que no han mai menjat prou, com s’atreveixen, que ja no és com abans, són majoria, són més rics, saben més coses, s’adapten millor, follen més legalment, en fi, que ja no es fan cabòries d’agafar el seixanta-nou o d’estudiar al ‘poli’, això de villa bragas no saben ni on és, i quan van al barri es comporten i creen models, modes d’ús de tantes coses, això sí de dilluns a divendres, que de cap de setmana continuen fent la seua al poble, podrien quedar-se a ciutat i ocupar-la també de festa total, però això no interessa, la festa grossa els espera als seus pobles on paraules com ‘estrenar’ tenen tants i tants valors i records a avenir, on és possible trobar-se a dos amics perdent-se pels carrers del poble per encalçar-se mútuament per tal d’estrenar-se, amb la boca ampla i no prima com dels llocs on ja no se’n fa ús del cas.