Quadern de Tornada XXXIV (h)

Gener 2006

La Valldigna, eix català.

Existeix una sortida natural del Monestir de la Valldigna a la mar sense creuar el riu vaca, el riu que naix a la font de Simat, devora on era el susdit Monestir, de fet, qualsevol rierada que poguera haver d’aquest riu, sempre desviada lògicament cap a la zona més baixa, això és cap al nord o solana, cap al Cambro, s’evitava per aquest camí, camí que duia els frares de la Valldigna cap al seu senyoriu marítim, únic en el món medieval, el territori que hi havia entre la sèquia de la Bova i el camí del Mig, antigament marcada per la sèquia del Pobre i la de la Nova del Senyor, devora l’ermita de la muntanyeta Redona, un camí sempre elevat respecte del curs del riu que podia en determinades ocasions anar sobrat, de fet Benifairó és l’únic poble on segur que hi havia fangar si hi havia crescuda del riu, i de fet és aquest poble el lloc habitat en darrera posició, essent Tavernes un llogarret aferrat a la muntanya, camí la Dula amunt, Sant Antoni de barrera primera, carrer Roser com a segona frontera i finalment l’església de Sant Pere com a fita que dona lloc al creixement actual del poble, la Plaça, la nova carretera, el carrer Carnisseria, i el Passeig, abans Prado de les Tomaques, però que de fet era un lloc habitualment negat per les rierades del riu, un lloc on de segur ningú no duia l’arròs perquè s’assecara, lloc del sequers, ben elevats respecte del llit del riu, aquesta eixida cap a la mar s’ha convertit en un caminet poc transitat si no és pels joves del poble que a l’estiu volen arribar a la mar en cotxe o en moto i no tenen els permisos en regla, o encara, de menut, els dies de Pasqua era un lloc on anàvem a mullar-nos els peuets al barranc del Badell, d’aigua generosa i clara on era possible beure-hi sense esperar d’agafar alguna malaltia, els frares sempre es miraven la Vall des de dalt i em demane si el seu senyoriu sobre la mar els feia devots de Sant Maure, del Rosselló, guaridor dels mals de llomadura, però no ho crec, poques serien les ocasions en què els frares precisarien de curar-se del lumbago, voltats d’esclaus moros i cristians com vivien, si no era pel dret de pernada que tenien i que encara es recorda a Simat amb molta cremor, més aviat ho serien devots de Sant Pau, el de les estoretes, segon de Sant Antoni Abat, i així tenim els tres barbuts de la setmana més freda de l’any, la que va del quinze al vint-i-dos de gener, on governa la tos, la moquina i els amagamans, aquesta sortida cap al camí reial que duu ran de mar des de València fins Dénia, lloc on desembarcaven un temps els reis dels seus viatges a les illes, és verament ombrívola i humida en aquestes èpoques de l’any, recorde la muntanya abans de cremar-se els anys seixanta i setanta, una de tantes perquè segur que s’ha cremada moltes més vegades, els dies de la sang sobretot en què hom feia festa grossa al Clot de la Font pel més de juliol, dia quinze, l’altra grossa és dia deu d’agost, pelegrinatge i Porrat, fira, a l’ermita de Sant Llorens, en què hom veia els arbres ben verds tot i la calima del moment, i ho aprofite per relacionar aquestes dades estiuenques amb d’altres més d’hivern i de territoris on potser s’ha allargat més la tradició camperola, la gran festa de l’hivern s’inicia precisament aquesta setmana de gener, la santantonada de la zona de Castelló, que celebra i venera l’hivern més dur per allunyar-lo dels camps, comença per Olocau i acaba pel febrer per La Todolella, els porrats o fires de La Safor, que s’inicien per Oliva amb les calderes de Sant Antoni i acaben per Ròtova, sempre amb els carnestoltes com a fita pagana, el cas de La Valldigna i L’Alqueria de la Comtessa, o la fira de Xàtiva, són excepcionals per celebrar-se en estiu, com així també les de l’illa de Mallorca, Palma concretament que, sense tradició carnestoltesca, aprofita aquetes dades per disfressar-se tot el que no fa a finals de febrer, i aprofita Sant Sebastià per allargar-se, és doncs, temps de bauxa aquest de l’inici de l’any, un trimestre lleuger i bo, com les panoliades –pa amb oli- dels Ports, que em recorda aquell malnom de Tavernes dels Panolis, i acabem recordant que els romans ja veneraven els animals en aquestes èpoques de l’any, per les consuàlies, i nosaltres a Tavernes, i a molts altres llocs del País, de menuts hi fèiem fogueres d’hivern, possiblement relacionades amb una epidèmia forta que va haver pel segle XVI, fogueres de pins sencers famoses són les de Canals a València i Pollença a Mallorca, però no ens hem adonat fins ara mateix, i ens hem perdut el foc immens que crema per el nostre territori la vigília de Sant Antoni dels porquets.