Tens 0 productes a la teua cistella
2006 (Febrer)
Final
Sembla ser que ETA ho deixarà córrer després de gairebé els mateixos anys que el Dictador en escena, trenta-vuit, no va arribar als lamentables quaranta anys de vergonya, tampoc en el cas de l’organització, que sempre ha relacionat la lluita armada amb l’alliberació del poble basc, l’autodeterminació, més enllà o més ençà d’allò que opinaven els bascos, que elecció rere elecció optaven per uns partits polítics, majoritàriament, que també relacionaven el final del conflicte basc amb normalitat política i l’elecció de la via més o menys sobirana que en cada moment es podien permetre, però que mai varen decidir llançar-se a la muntanya, entre altres coses perquè qui ostenta el poder des de fa quasi trenta anys a les muntanyes del País Basc difícilment podria justificar-ne la presa en consideració d’aquesta opció, però sí que és cert que molta gent, molta, els primers anys de l’organització, fins l’arribada del PSOE al poder i un poc abans, no vèiem amb mala cara la feina feta contra el final de Franco i els inicis durs de la Transició contra el Règim que es negava a morir del tot, després, ja varen ser figues d’altre paner, però amb la segona legislatura de l’Aznar, quan ja no va necessitar l’ajuda dels nacionalistes catalans per governar, l’era que va del ’99 al mes de març de 2003, començàvem a pensar que l’organització l’havia encertada en continuar una mica més, des de maig d’aqueix any en què Zapatero guanya les eleccions no hi ha hagut cap víctima mortal, Ibarretxe es va passar a demanar els màxims i l’esquerra abertzale s’ha quedat marginada de l’escena política més directa, i tot amb una reculada evident de l’organització respecte de la seua operativitat i capacitat, militar i política, així les coses convida a repensar el futur en un escenari polític exclusiu ara que l’opció més dretana del PP s’ha destapat amb l’estatut de Catalunya en discussió i es veu clarament que els partits de militància i obediència nacionalista, PNB i CIU, per no parlar d’ERC, no pactaran amb la dreta espanyola, si més no, durant una bona temporada, i el projecte del PSOE més ‘republicà’ de Zapatero està posant les bases d’una duradora convivència entre les diferents manifestacions nacionals de l’Estat, l’única manera de fer-lo possible, d’altra banda, ha costat Déu i ajuda reconèixer-ho, però aquella frase tan innocent que apareix al llibre Cifesa, mite i modernitat, pàgina 69, el sòl des d’on pretén parlar Cifesa és encara mític i el sòl des d’on es pretén parlar-la no pot ser un altre que el de la postmodernitat, perquè enmig, no hi ha res a l’Estat Espanyol. Ni tan sols Estat, i que ara es veu repetida d’altres maneres al llibre de Joan Romero La Espanya inacabada, sembla que ha quallat i és viva en l’imaginari de molta gent, l’Espanya dels Borbons, acabada de fer quan el 1839 són anul·lats els furs de Navarra i el País Basc, mai no va quedar enllestida del tot, i el cas era que era ben evident això de que d’Espanya una i prou, res de res, no s’ho creia ningú, tret dels malparits de torn que volien progressar a Madrid, que no tenien on caure morts, Zaplana, per exemple en seria el prototipus actual, però també era ben evident, i l’organització sembla que era l’única que ho tenia clar en moments de depressió generalitzada, que la dreta espanyola no anava a deixar passar l’ocasió de fer-se forta cent anys més i fer-nos combregar a tots amb rodes de molí punxegudes, l’acció de l’onze de març de 2003, ho hem de reconèixer, ho va evitar, gràcies a Al·là, segurament, aliat sempre de Déu en moments sensibles, varen haver de morir aquelles persones innocents perquè el feixisme espanyol passarà a un segon pla, de moment, i ara és l’hora d’ETA, ha de demostrar que és capaç d’entendre que ara es poden posar les bastides que faran més portadora la relació entre els diferents pobles d’Espanya, durant una bona temporada, esperem que definitiva, l’encaix de Bascos, Catalans i Gallecs a l’Estat farà més forta la nació Castellana que, desproveint-se a poc a poc dels complexos d’única per a tothom, passarà a enfortir un Estat al bell mig de l’Europa emergent, cada cop més gran i oberta al món.
