Quadern de Tornada XXXIX (d)

2006 (Febrer)

Estrany a ca teua

Avui hem estat per la platja de Xeraco veient apartaments, estudis en diu Gràcia, en estat de lloguer i habilitats per als dies tràgics de les Falles en què hom s’obsessiona per sortir de València, coste el que coste, i reconec que per primera vegada en la meua vida m’he fet una idea de què significa ésser un estrany a ca teua, un pària sense casa pròxima al lloc de la teua infantesa, un apàtrida que cerca el reconeixement dels propers, d’aquells que un dia se’l miraven amb cara de saber a qui tenien al davant, tot per anar a cercar una opció de descans a llocs on ja no hi queden restes habitables que et pertanyen, la casa dels pares no la contem, encara que sempre hi he viscut a les cases dels pares si ens cenyíem a la Valldigna, he tingut una sensació força estranya la primera visita que hem fet, encara a la platja de Tavernes, als edificis de Les Palmeres, jo mai m’he hagut d’interessar pels noms dels edificis, de fet mai he entrat en cap edifici pràcticament si no era el lloc on era l’orxateria de la platja, molts familiars i amics, coneguts, en tenen i en tenien aleshores, en la meua daurada adolescència, però mai he tingut cap necessitat d’anar a visitar ningú, tothom ens visitava a la platja o al poble, a les sengles orxateries o pels voltants, per tant, ni dels temps en què repartíem orxata per la platja i altres llocs, ’72, he hagut de memoritzar cap nom de cap edifici, com a molt noms de bars i restaurants oberts de bat a bat a les meues necessitats, així que quan m’explicaven a la immobiliària on era l’edifici amb aqueix nom no sabia avenir-me, no el localitzava, i finalment quan hi hem anat amb la xica de l’oficina i he vist que era l’edifici que sempre hi ha hagut davant de l’orxateria de la platja, amb la qual mitjançava un espai descampat on jugava Filca, les nebodes quan feien fira, molt abans encara algú altre que ja no recorde, un espai obert de bat a bat perquè nosaltres seguérem a la cadira i ens ventilara el gregal mentre bevíem unes cerveses o poguérem obrir les portes de la cuina i el menjador a unes vistes reduïdes però franques, fangar d’on bevíem l’aigua que ens havia de servir per fer neta l’orxateria la famosa pantanada de Tous l’any ’82, no m’he estat de reconèixer-me ja un foraster absolut a casa meua des de temps immemorials, perquè el coneixement que m’apel·lava era antic i desconegut de sempre per mi, un no pertànyer al lloc infinit m’ha sobrevingut i he sabut que mai hi podré tornar perquè mai hi he arribat a estar, de fet he reconegut el lloc on hi habitava l’any ’84 aquell canadenc que va arribar al poble i es va instal·lar a l’acadèmia Mangold’s, de nom Guy, un erràtic del món, amb qui m’he vist identificat, però a ca meua, les coses van així i ho són des de sempre, estranyes, estranyades a mi, lluny de les meues paraules, d’esquitllentes al meu discurs, el món ha estat sempre per a mi un lloc fàcil, de cotons, com l’espai que retratava la pel·lícula sobre Camarón de la Isla, 2005, fragilitat absoluta amb la relació amb el món, de cop i volta m’he trobat aïllat al meu regne i he sabut que era de sempre que ho havia estat, les princeses senten nostàlgia del seu regne, fins al punt que moren de tristesa si se n’allunyen, com a la pel·lícula Princesas, 2005, es relata, i és així com arriben a distanciar-se de la realitat tant que l’habiten com en somnis, sense tocar de peus en terra, apartades del món, presents però al marge, així la meua estada al poble, plena i immensa mentre vaig ésser un nin amb la mare de vigilant del passeig, fosca i difícil els anys en què se suposava que jo havia de créixer i fer-me un lloc al món, complicat, atesa la persistent insistència de les figures paternes, i una vertadera alliberació quan finalment vaig partir a la força, empès per l’evidència dels fets, ajudat per la gràcia de Gràcia i les gràcies dels Déus que em varen ajudar a partir, els daus són d’aquest món i cal jugar-los si tens àngels que t’aiden, i és encara per arribar l’hora que em convidarà a retornar vist el que he vist avui, tristesa en el lloc, una gran tristesa, com la visita a un gran cementeri de passats records que confons amb somnis, ni tan sols és real l’espai, l’únic, el passeig, però aquest me’l reserve íntimament, de l’experiència a Xeraco no cal ni parlar, ja m’ho poden pintar de blau, la platja immensa i espectacular, el cel agraït d’ésser observat, les muntanyes amatents de ser visitades, el flaire de les illes a tocar dels dits, res es comparable com partir a ca teua o restar a ca teua, entre aquestes dues opcions s’haurà de dirimir cap on partirem els tràgics dies de Falles, tan pròxims, tan atractius, o València o Consell.