Quadern de Tornada XXXIX (e)

2006 (Febrer)

Enyor

El cas és que hi penses, tens records reals d’aleshores, de fora de la casa que tot ho concentrava, on tot es barrejava i es confonia, amistats, familiars, memòries, veïns, són records relacionats amb la vida d’estudiant, d’abans i de després de partir del poble i instal·lar-se definitivament a València, o a altres llocs, cada hivern, a l’institut, molt difuminats i focalitzats en determinades persones, no en la vida al centre, i de València, del pis on vivíem, els primers anys, després la cosa es va decantar cap a la persona amb qui vaig compartir un bon grapat d’experiències, intermitentment, no totes de seguida, i també de les persones que d’alguna manera varen compartir amb mi el fracàs de l’experiència universitària, amb alguns es podria tenir alguna relació, de fet, hi ha hagut contactes, tímids i escadussers, exactament així és, cap estructura d’aleshores s’ha mantingut dempeus, més o menys s’han enderrocat totes, molt més d’allò que hom podria imaginar-se, ésser de Tavernes s’ha convertit en una marca de fàbrica per ser dit segons on i com, com les taronges d’un temps i ara encara les de Benifairó, però en poc més, en res més, quan hi passem amb el cotxe per l’autopista l’espectacle és bonic i llunyà, i sé que hi ha cares i persones que em serien volgudes de retrobar-me i se’m fa feixuc el plantejar-m’ho, la visita, la telefonada, el passar i seure a una terrassa llegint el periòdic, tots els gestos que pogueren implicar un apropament després de tants anys, tot resulta tan fictici i artificial, la gent hi és, segurament tampoc no esperen res de fora, ni de dins, però s’han avesat a mantenir-se fermament en les seues posicions sense necessitar res que els siga costós, i tot allò que ve de fora és més car, també les visites resulten més lesives per a l’estabilitat emocional, ultra les butxaques, la gent ja no esperem visites, resulten xocants, exòtiques, fora de to, qui sap si un convidat de dins un dia a dinar i poc més o res pus, algun familiar pesat i perdut en les interioritats d’allò familiar o que demane sempre alguna cosa, on són els amics, aquelles persones que de cop i volta arribaven quan més els necessitaves, a ca seua, amb les seues famílies, com jo ara, on són els familiars, aquelles persones que en silenci et guarien les ferides, enfora, amb les seues dèries, com jo ara, on sóc jo que m’enyore de somnis impossibles, més a prop de mi que mai, íntimament relacionat amb el món, un món un poc més gran, segurament més imprevisible, més franc, de totes totes.