Quadern de Tornada XXXV (i)

Gener 2006

En construcció

Enguany les Falles i la Magdalena, les festes grosses de València i de Castelló, respectivament, s’ajunten entre els dies 15 i 26 de març, ja podem anar fent comptes que ni a una ciutat ni a l’altra es podrà viure lliure de petards aquests dies, i com que es tracta de tenir a Boira i a nosaltres mateixos el més lluny possible de tanta desfeta diària, que ni el trànsit de malalts està assegurat aquests dies, hem d’anar pensant què es pot fer per allunyar-se’n durant uns dies, a València tenim festa entre el quinze i el vint, ambdós inclosos, i a Castelló entre el vint i el vint-i-sis, tenim una coincidència del cap de setmana, de divendres a dilluns, dies dèsset a migdia fins vint-i-u pel matí, una opció seria partir Boira i jo cap a Consell dia 14 de març en vaixell i el ‘potis’, on s’hi aplegaria Gràcia en avió dia 17 per la vesprada, dia vint-i-u pel matí jo marxaria cap a València en avió i tornaria dia vint-i-quatre al migdia, per aplegar-nos tots junts cap a València dia vint-i-sis en vaixell o en avió, optant per deixar a ‘potis’ a Consell o endur-nos-el amb nosaltres, bitllets d’avió i vaixell que poden pujar en total aproximadament, comprant barat i amb temps, això és ja, uns sis-cents euros, amb la cosa de tenir ja instal·lat el ‘potis’ a Mallorca per si el necessitem quan anem inesperadament fora de la temprada estiuenca, com ara a Pasqua, del 12 a migdia fins el vint-i-quatre d’abril, ambdós inclosos, on solament caldria reservar bitllets de vaixell o avió, preferentment de barco per Boira, i ens n’oblidaríem de fer cap reserva de cotxe mai més, podria ser una bona jugada si a la Transmediterrània i a Air Europa així ens ho volen arreglar, vénen temps de feina barrejats d’hores d’esbarjo que cal aprofitar al màxim, amb els màxims de voluntat de fer bé les coses, sense deixar-se fora cap detall que ens puga fer oblidadissos del temps perdut, cal anar per feina i no ennuvolar-se en tristes decisions que no porten més que cap al desencís més absolut, volem viure, i ho volem fer bé, ara és la nostra oportunitat de replantejar-se noves ocasions deixant de banda les hores i els gestos de via morta, el dos mil sis serà l’any de la recuperació definitiva, no hi puc defallir, no hauria de deixar-me endur per les males companyies que m’han acompanyat tant de temps en aquesta ingrata vida de pors de nin petit, allargades en els temps de l’adolescència fins extrems insuportables, haig de viure i crear vida al meu voltant, ja està bé de penedir-se de no se sap quina cosa que ja fa massa temps que no hi és, que possiblement només va durar el temps que la mare va ésser entre nosaltres, això és l’amor i l’estima incondicionals d’una mare, l’única manera d’estimar que conec que pot arribar a ser el suficientment fort i durador com per fer forta una persona passe el que passe després, però no va poder ser i ja comença a ser ben hora de reconèixer-ho, d’aixecar el vol, volar, volar ben lluny, amb els nostres possibles, amb les nostres pròpies possibilitats, deixant fora totes les opcions rèmores que han fet retardar aqueix vol etern que precise iniciar amb la meua companya de vida, no se m’acut cap altra manera de viure, deixar de banda la merda i encetar per sempre més el projecte de vida comú, tant de temps impedit per no haver dit adéu definitivament a usos i costums que encara m’arrosseguen cap als passats més inútils, ja no és qüestió de dir que del poble no en vull saber res, del poble es poden agafar puntualment coses que puguen interessar, és saber dir no a perdre ni un segon més de la meua vida i la dels que tinc devora meu perquè es perd el dia, els dies, temptant diversions que ja no resulten gens agradables, és el saber mesurar què vols fer i què t’interessa més per damunt de petites distraccions de merda, crec que estic tocant fons en aquest sentit, preferisc mil vegades més dedicar la vesprada a la lectura o escriure bajanades que perdre’m en estats de mitja inconsciència pel fet d’haver optat per la solució fàcil d’imbècil, què significa això de beure tot sol com sembla que havia començat a fer enlloc de preferir la companyia de la meua dona i passejar-me amb ella pels carrers o els pobles de les nostres ciutats i pobles, Déu meu, en què ens estàvem convertint, setmana rere setmana, amb l’excusa de les dificultats d’acabar la setmana, amb la idiotesa de sempre de si la feina la puc o no suportar, quan en realitat m’agrada, les tonteries de si sí o si no acabarem el mes amb menys o més dificultats econòmiques, no hi veig cap resposta que puga venir a omplir el buit discursiu de tanta estupidesa junta, una estupidesa que ja em fa fàstic i de la qual només jo en sóc responsable, una carència que ja no té cap justificació etimològica en origen ni cap raonament plausible en el present, ni les situacions són les que podrien donar una sortida d’aquesta mena ni els passats han quedat tan desarmats com per tenir fantasmes més enllà dels entranyables acompanyants dels quals ja no voldria desfer-me’n, això sí, precise d’unes activitats addicionals a les meues pròpies de les classes, del llegir i escriure que facen més complet el meu goig de la vida que he decidit d’encetar, bon menjar, amb mesura, bon beure, amb moderació, un xic d’exercici pel riu amb la meua Boira, sempre disposada a fer el que calga per son pare, cuidar de casa i de tot el que conté, que és molt i molt valuós, començant per l’amor de la meua vida, Gràcia.