Quadern de Tornada XXXV (J)

Gener 2006

Hores virginals

Avui és Sant Antoni Abad, el dels porquets per allò de les truges, just enmig del mes més fred de l’any, i avui m’aixeque a escriure abans d’anar a fer feina després de molt de temps sense fer-ho en aquestes primeres hores matinals, hores diria que virginals per a la ment i el cos, la dona ja ha partida cap al tall, la gosseta jeu devora meu i continua la feina nocturna de dormir-la una mica més la nit que per això està feta, segurament, anit va ser la vespra i es varen fer els focs per tot el territori, focs depuradors que ajuden a guarir les collites que ara se sembren, també per celebrar segurament la primera gran collita de l’any, la de l’oli, d’hivern, seguida de la de blat a l’estiu primerenc finint el cicle amb la del raïm de les primeres tardors, abans de les pluges, cada collita té la seua celebració ben servida, al barri on faig feina, el d’Orriols de València, fan foguera a la cruïlla dels carrers Sagunt, Constitució, Pesset Aleixandre i Primat Reig, i avui beneeixen els animalons, tothom els hi du a l’església del carrer Sagunt, grans i petits, ben ornats, i la gent hi fa ball, balls d’aquells que es varen recuperar per a la festa d’ençà de les primeres desamortitzacions de 1835, fins i tot hi ha qui aprofita, no exactament en el nostre cas que tenim els carnestoltes a la cantonada, per disfressar-se fent-ne cinc cèntims del que serà d’aquí a mes i mig la vespra de la quaresma, hores màgiques aquestes del matí, rompedores i summament aprofitables si hom es troba en condicions d’encarar-se a la vida raonablement, sense estridències de mal viure, ahir vaig escoltar-me a jo mateix maleint el món al banc quan una jove d’aspecte no tan jove es va cagar en Déu perquè hom –jo- se li va avançar en una consulta al director, breu i ràpida, que amb prou feines vaig trigar un minut, ni trenta segons, en entrar i eixir del banc, però la queixa no era tant el fet que algú se t’avance, se’t cole clarament, sinó que tu no estàs en disposició de fer una gestió tranquil·lament, assossegadament com s’han de fer les coses en aquestes primeres hores del matí, insistesc, hores dedicades expressament als Déus de tan extraordinàries com són, a ciutat resulten fins i tot un xic decebedores per la il·luminació i els primers sorolls que s’hi anuncien, però en llocs un poc més feréstecs on s’hi albira la sortida del sol entre les penombres de la boira, la fresca aferrada als finestrells de casa regalimant en condensació necessària, són completament al·lucinants, com ho eren els viatges per l’illa de Mallorca a primeres hores, elevant-se la terra per sobre de les foscúries, avançant el cotxe entre tirades interminables d’humitat espessa, lentament, tan lentament que em permetia el luxe d’aturar-me a consultar el darrer informe que ara havia de presentar en aquell institut, Mallorca s’assembla a Àfrica en aquest sentit, esperaves que t’eixiren al davant alguns grups d’animals creuant la carretera, s’havia d’anar en compte, el moment en què la terra cerca el cel és delicat i les coses es confonen si no es té, efectivament, el cap disposat en perfectes condicions per escoltar el món que s’apropa, lentament.