Tens 0 productes a la teua cistella
Gener 2006
La cova de Colom
Avui he tingut visita d’alguns pares al centre, pares que són citats per nosaltres per parlar una mica dels seus fills, ja em sembla que tret d’alguns casos jo mateix resulte més major que els citats, de fet, respecte d’alguns, molt més major, i és que hi ha pares pels Orriols que varen tenir els xiquets molt joves, als vint i escaig anys, també la mare de l’ucraïnès Vladic Ostapiv, o de l’equatorià Jurado, l’únic que m’ha semblat de la meua edat ha estat l’argelí, pare de Boussoir, supose que perquè com n’ha tingut d’altres aquesta filla seua que tinc per alumna és de les més joves, en fi, un fet constatable, comence a tenir edat suficient com per pensar en ser avi d’algun dels meus alumnes, si no ara mateix, d’aquí a pocs, poquíssims, anys, i en canvi els alumnes sempre tenen la mateixa edat, no sé què passarà quan arribe a tenir l’edat pròxima a la jubilació, la seixantena, com li passa a l’amic Víctor, no ho sé, els pares ja m’han semblat ara una mica allunyats de la realitat, de la realitat real i de la dels seus fills, tot un popurri de difícil digestió, fins i tot hi ha hagut pares que enlloc de venir ells, sóc així de convincent, han enviat algun representant, ha estat el cas de Joana Arias, els pares de la qual han enviat no sé ben bé a qui, una tia crec, que feia cara de poques llums, no sé quantes en tindran a la família estricta, però el missatger, Déu n’hi do, de més llums, vull dir, no sabien ni on eren, al despatx d’un advocat, davant de la consulta d’un mèdium, demanant el preu i les condicions de compra d’un pis de la zona, no ho sé, cara inflada, mirada desviada, realment l’expressió d’algú a qui li falta un rec o un bull, si tant voleu, també han enviat mitjancer els pares de Kadi, equatorià, i ho han fet en la persona de la seua germana gran que estudia al mateix centre, segon de batxillerat, guapíssima, llesta i ordenada, no com el germà, encara un crio amb els ous ben peluts, la xavala ha escoltat i m’ha assegurat que li traspassarà la informació rebuda als seus propis pares, m’imagine que un poc edulcorada seguint les instruccions del germà, tota una fauna que mai coneixerem prou, aquesta dels alumnes i les seues ramificacions, també m’ha arribat la mare d’Enrique, no gaire sobrada, més aviat justeta d’eines, sorprén comprovar que els alumnes estan molt millor que no pas semblaria a dir del que veiem cada dia, els seus entorns són verament durs i troben aixopluc a cals amics, pel carrer en realitat, perquè en entrar a casa d’algun conegut segur que comencen les comparacions i ningú o gairebé ningú està per llançar cudols a l’aigua, un altre visitant, el pare de l’Adrià, per allò de que no em diguen a mi que no l’he cridat i al pare que no ha vingut, hem fet la xerradeta, l’hem feta petar que diuen, tots dos sabem que no hi ha res a fer però n’hem parlat com a bons actants de la tasca que se’ns suposa que fem, ell de pare, i jo de tutor, salutacions a la senyora, la mare de l’al·lot, i bon viatge, fins l’altra, que no serà massa tard que l’haurem de tornar a cridar, també m’ha arribat a veure el pare de Belencoso, un poc estranys tots dos, el pare i el fill, el pare diu del fill que els immigrants no li agraden, que li impedeixen ja des de fa temps continuar a bon ritme els seus estudis, que segur que ell hauria avançat més de no haver tingut a l’aula, ja des de primària, tantes rèmores en forma de companys a qui els professors havien de dedicar un temps que ell desaprofitava i jeia i no feia res perquè ja ho havia entens això que encara se’ls explicava als immigrants, ho diu son pare del fill però jo crec que és el que pensa el pare de l’entorn, un home verament estrany, també s’ha aplegat a trobar-me la mare del Vladic, ucraïnesa de bon vore, l’he trobada una mica més esgotada, serà la feina, que a començaments d’ésser aquí, encara fresqueta i amb ganes de saber què és això d’occident, tota la il·lusió per estrenar com en un infinitiu la potència de l’acció, jovial, decidida a explicar-li al seu fill matemàtiques i tot si convenia, el cas és que passen els dies i l’al·lot sap cada dia menys de tot i no s’està de passejar-se més i més per on no tocaria, companyies que no són les més adients a dir dels professors i del tutor però que a l’alumne evidentment són les que li fan el pes, també m’ha visitat la mare d’Àlvaro Duran, d’aquí, pròxima, entenedora d’això de tenir fills què és, mare al cap i a la fi, senzilla, sabedora que segurament el seu xicot no passarà de treure’s una secundària obligatòria i gràcies, realista, del barri de tota la vida, possiblement forastera de primera o segona generació, bona gent, n’estic segur que li haurà sorprés que encara queden tutors que els parlen als pares com si els renyaren i tot, i ja ens va bé fer el paper de tant en tant, així el cap d’estudis també es creu el seu paper i així successivament, i el darrer, no perquè hagi arribat en darrera posició sinó perquè vénen com si et perdonaren la vida, la mare de William Jurado, el Latin King de torn, equatorià, la mare aquí i el pare allà, Déu sap perquè, encara que jo puc improvisar una resposta sense ser Déu, el cas és que la mare té tota la pinta de ser una madame, molt endreçada, això sí, arreglada i tot, com si d’una visita al ginecòleg es tractés, el xicot amb el barret de sempre, que jo procure explicar-li que no s’ha de portar pel centre per respecte als professors i perquè en la nostra cultura no s’ha de dur si teníem un sostre al damunt, però aquest com si ploguera, i és evident que ho fa perquè jo li parle en català i ‘el no entiende’, i sa mare la dona segur que voldria que també ho fera amb ella per poder així muntar l’espectacle, però, home, hom és gat vell ja i sap quan no ha de forçar la corda, la senyora deu pensar que això de la gorra del seu fill pel centre és permés pels castellans, la immensa majoria dels professors segons els seus raonaments i evidències, vist que tothom li parla en castellà al seu fill tret del cabró del tutor que s’entesta a parlar-li en valencià, el molt cabró, i els qui li diuen que se la traga, en realitat el tutor, el cabró aquest, són aquests borinots que ‘aquí en Espanya hablan algo que no se sabe bien qué es’ i volen que els meus fills, néts ja de la ‘grande’, la pàtria clar, també l’aprenguen, però la culpa de tot això és nostra, dels professors que no deixem de ser uns veritables borinots amb o sense pàtria, perquè ja em diràs què poca fe tenim ni tan sols amb el nostre ordenament legal, arriben quatre desgraciats i ja ens posem a girar la llengua com a sorres en zel, i la madama tan contenta, primer amb els forasters autèntics i ara amb aquests que creuen haver arribat al lloc d’on no havien d’haver eixit, de la cova del Colon.
