Tens 0 productes a la teua cistella
Gener 2006
Alteracions
Estic passant una temporada agnòstica molt marcada pel que fa a les relacions amb la meua família, no em ve de gust anar a trobar-me’ls, em referisc gairebé en exclusiva als meus pares, ja fa temps que em passa, de fet, però ara s’ha accentuat, és una desgana derivada d’allò amb què m’he trobat les innumerables vegades que he anat, improvisadament, avisant, o veges tu a saber, no semblen alegrar-se de debò, sempre som uns nouvinguts que fem de ‘gorrilles’ enlloc dels fills que tenen a la vora i dels quals en podrien treure alguna cosa si saberen demanar-la humilment, sense escarafalls, però no passa així, la sensació és la de qui arriba a una casa d’uns desconeguts, és lamentable, jo reconec que no hi pose molt de la meua banda, he continuat vivint aquí a València d’ençà que hem tornat de les illes com si de fet continuara vivint allà, visitant-los de tard en tard, com quan veníem de Mallorca uns dies, no sembla que això els haja desagradat, aquest any nou, encara no els he vist, i ja veurem, d’altra banda ells tenen els migdies les xiquetes a casa dinant, a la gran i a la menuda, no a la del mig, amb qui pràcticament no mantenen cap relació, cosa que em sembla de sempre una barbaritat sense nom tractant-se d’una menor de dotze anys, i que la cosa ja dura uns quants anys, mai els hi diuen que truquen als seus tios, mai, i ja fa gairebé un any que les xiquetes hi sovintegen llur casa, jo tampoc no truque, sempre m’ha paregut que molestàvem, com si els demanares un favor, el cas és que a les meues nebodes tampoc no les he vistes enguany, ni la part que duem del nou ni pràcticament tot l’any anterior, no varen voler saber res de Mallorca aquest estiu i a mi no m’ha semblat bé, tampoc no diuen ni mu, deuen pensar que son tio té part de culpa d’allò que estan passant, i potser tenen raó i tot, m’atribuïsc la responsabilitat parcial d’haver ajudat els seus pares a anar-se’n del lloc on vivien tots plegats il·legalment i amb tendència destructiva, fins aquí va arribar el meu deute, després tot va ser fer durar una història que ja havia mort feia temps mentre vàrem intentar ajudar a son pare a sortir-se’n de la merda, es pot dir que això va acabar ara fa un any i escaig, quan Encar parteix cap a París, el mes de març de 2004 se suposa que el meu germà hauria d’haver començat a resoldre’s els seus immediats problemes bàsics, i així sembla que ho ha fet amb més o menys efectivitat, però a les filles no els ha arribat res de res, només que encara li poden, si volen, veure la cara, i fins aquí, jo m’he retirat d’aquesta merda de pel·lícula definitivament, únicament deixe la porta oberta a les xiquetes si és que algun dia volen saber res de nosaltres, aquí hi serem per tot allò que els haja de fer falta.
