Quadern de Tornada XXXVI (m)

Gener 2006

L’O2

He visitat un centre d’aquests de salut física i mental l’O2, a l’avinguda de les Corts Valencianes, un centre de benestar complet, on t’hi pots trobar dins l’aigua, ajagut mentre et fan un massatge o saltant com un boig seguint les indicacions del preparador de torn si t’hi apuntes a les estirades musculars que ell puga proposar, tot un invent dels temps moderns, un invent que a mi sempre m’ha fastiguejat enormement, per diversos motius, però sobretot per la gent que hi sovinteja, gent guapa que ni beu ni fuma en excés mai, tampoc diu males paraules i sempre semblen contents com si foren extraterrestres, però cada dia que passa jo sent que em faig una mica més dretà, encara que sempre ho he estat, ja m’ho deien ja de menut, i la cosa va com més va l’edat fent el seu camí d’anada, que de tornada no en troba mai, la cabruna, sempre tira cap amunt, la cabra al monte i la puta a fer-ho, que diria Vicent el ‘favarero’, mig en valencià i mig en castellà, que és com calen dir-se aquestes coses, una mica perquè no se sàpiga si són nostrades, i una altra mica perquè tampoc no ens facen tan beneïts que hom pense que de coses de cintura cap avall no en tenim ni puta idea, un centre ideal ple d’animadors de la vida, l’al·lota que m’ha atès ja duu nom bíblic, Belén, els horaris són d’infart i les ofertes inacabables, li he mostrat el catàleg a Gràcia i potser hi farem forat, cadascú en la seua especialitat, sense exagerar, però, no com altres que no deixen d’anar al gimnàs a matxucar-se-la per no devorar-se després mútuament, no nosaltres no som d’aquesta mena de rudes, Gràcia, a més a més no és de dretes, és ben conscient d’allò que hi ha al món, però com jo sóc tan soca més val que vaja posant-me en ordre, solcant la via i procurar no sortir-me’n de mare, golafre com sóc en tots els aspectes aquí també haurem d’anar en compte, no siga cosa que el primer dia tempte de beure’m tota l’aigua de la piscina, o comence per tastar totes les peces que tenen per fer braços i acabe a la UVI, no, procurarem anar amb una mica de mira, el preu està bé per tot allò que t’ofereixen, perfecte per algú que no treballe, te n’entres a les vuit del matí i a passejar-te, amunt i avall, ara toque un poc els collons en aquesta sala, ara vaig una mica pendent d’aquelles ‘calamares’ que neden tan bé, i així, vas passant les hores fins que un dia el guàrdia jurat de torn t’agafa en un grapat i ja tenim el pastís muntat, això si t’encabrites d’alguna manera innecessària, no li he tingut massa confiança a aqueixos centres mai, ni tampoc massa simpatia, l’únic que un temps em va fer gràcia, ho reconec, va ser el Judokan del Miguel, a l’avinguda de Primat Reig, allà anàvem a practicar el judo els qui podíem, que sempre hi ha hagut classes, ho passàvem bé, sobretot després quan ens aturàvem al bar Las Puertas de tornada cap a casa a la mateixa avinguda i ens posàvem les botes bevent cervesa, també els qui podíem, altre miraven o bevien menys, jo sempre he pecat de golafre, aquell local era familiar i érem tractats com el que érem, de poble però amb duros a les butxaques per gastar-los on convinguera, donàvem alegria a la casa i era del tot evident que nosaltres no practicàvem allò per fer-nos després ‘pandilleros’ de ciutat, que són aquells que un temps portaven el bat de beisbol al cotxe, dos, un per cada seient dels de davant, com li va passar a la meu Gràcia un dia, en què li varen sortir del cotxe dos bèsties d’aquests per menjar-se-la, total perquè els va cridar l’atenció en la seua època d’alternativa, ara també ho és, en saltar-se l’obligatorietat de cedir el pas al vianant en un pas d’aquests, d’això fa ja uns anys, aquells en què efectivament hi havia molt de ‘burro’ pel món que anava als gimnasos, ara també n’hi ha, però crec que es veuen menys, la gent sembla tenir una mica més de vergonya d’exposar-se com un brètol davant dels altres, però encara en queden, ha estat sempre una altre motiu per haver pres distància d’aquests racons, la il·luminació, n’és un altre, tot pla, sense relleus que puguen ajudar-te a vorejar les mirades, he estat tímid també, a més de golafre al llarg de la meua vida, per això sempre m’he ajudat de coixins discursius, ara trobe que estic en disposició d’anar a un gimnàs d’aquests, lluny de casa perquè no em veja cap veí, preferisc que em vegen com sóc i no com pretenc semblar, al cap i a la fi per a mi anar a nedar és un ritual, cosa que per als altres ases que la necessiten, la natació, segurament és més aviat un fet de classe, un poder dir-se ja d’aquesta classe, d’una banda, també en trobarem que hi van per cremar la còlera que hi duen acumulada de la feina, sempre treballant per a uns i per a altres, tampoc no és el meu cas, mai ho ha estat, per perdre pes tampoc no ho faig, sé que en tot cas n’augmentaré, em produeix una fam incommensurable això de fer exercici, però què hi farem, l’O2 m’ha agradat, sembla net, d’un altre món, és de disseny, allà no em trobaré amb segons qui fent la somera, si hi vaig definitivament serà per trobar un espai il·luminat correctament on poder jeure una estona a nedar i a fer les aigües externes, que això de prendre les internes ho deixe per més endavant, quan ja no puguem ni anar a pixar pel nostre compte, l’edat, cabruna, tot ho decideix ella.