Quadern de Tornada XXXVI (p)

Gener 2006

1992

Quant de temps ha hagut de passar, massa i tot potser, ja gairebé no recordava com era la piscina del Politècnic, amb la seua perfecta estructura volada que distribueix les forces del pes en tensors que s’escampen com un eixam fins a les columnes perfectament alineades, tampoc no reconeixia pràcticament els voltants, de tant com han canviat, el campus nou, el poliesportiu, les residències i els col·legis majors, les botigues i els centres comercials, l’oferta bancària, en fi, tot un món on no viatjava des de 1992, amb una petita incursió un estiu del ’98, potser, no ho recorde, amb assiduïtat des d’aquell estiu en què em vaig acomiadar de l’orxateria per discrepàncies amb el meu pare, en realitat per no poder fer les coses com jo volia, que era poc menys que no fer res, aquell estiu de badoqueria total, el de les olimpíades a Barcelona, el darrer de la moto, aquella Shadow V-1916-DT de color vermell vi robí, el de la mort de Joan Fuster, el de la meua alienació total respecte del negoci familiar, alienació definitiva, mai res va tornar a ser el mateix, de fet, ja no em sentia bé en aquella feina, sempre la mateixa eixida cap endavant, precisament per no haver-se de moure, va ser l’estiu en què Vicent Camarena i jo encomanàvem quasi cada dia alguna cosa a l’anomenat JFK, un estiu, principis perquè el mes de juliol em vaig acomiadar, on tot semblava massa estrany, també va ser l’estiu de la distància efectiva respecte de Maite, tot anava coent-se a foc molt lent, supose que això em va dur a practicar el bany estiuenc els dies de juliol que restaven, a l’agost tanca, o tancava, la piscina del Poli, aquell any hi anava des de la meua talaia de la Plaça del Cedre, avui he tornat a passar ben a prop, per l’anterior talaia, la Plaça d’Hondures, també desconeguda, he volgut reconèixer algun racó, algun bar freqüentat aleshores, carrers i botigues adormides en la meua memòria, fins i tot un tram de l’antic camí d’Algirós, el que duia vora la prolongació de Blasco Ibáñez fins al Cabanyal, passant devora l’institut i el cementiri, de cop i volta una altra ciutat, un altre món, la pizzeria on vaig fer el darrer àpat amb Maite, el lloc i el dia en què em va regalar l’agenda que encara conserve, crec que ha estat l’única promesa complida que li faré en aquesta vida, no regalar-la a ningú, mantenir-la amb mi, senzillament, aquell noranta-dos no ho era tan senzill, però val a dir que l’agenda me la regala el noranta-quatre, poc abans de partir cap a Mallorca, li semblaria que continuava sent poc probable que complira la promesa, segurament, avui era un altre dia, lluny, molt lluny d’aquell ’92 d’aigua dolça, avui els sorolls eren distints dins i fora de l’aigua, eren molt més meus que en aquell llunyà any d’anades i tornades a la Puigmola amb la Shadow, era fred el clima, la universitat estava transitada de vida, vertaderament inflada d’ànimes vives, m’ha semblat que era un jo molt més viu qui s’hi atansava a recepció per demanar les condicions i els preues dels banys, un ésser pràcticament desconegut per mi en les mateixes circumstàncies d’ara fa tant de temps, hi ha en canvi altres iguals que sobreviuen en situacions paregudes, no era aquest el cas, la meua retrobada dins l’aigua m’ha agradat molt, trobe que aquí, dins de l’aigua, sí que he crescut en relació a aquell jove que fugia de les facilitats familiars per endinsar-se en les complicades processons de comiat en què acaben convertint-se totes les separacions anunciades, la piscina em pertanyia, formava part de l’ésser que afitava els espais per reconèixer-se, de tan pròxima, m’ha semblat que era ahir que hi havia anat per darrera vegada, els mateixos estris amuntegats pels marges, els vitralls humits del baf del ’92, les cadires blanques del plàstic on no hi podia seure ja aleshores de tan fràgils per al meu pes, les dutxes, el passadís d’accés a la piscina, per un moment he tingut la sensació d’haver tornat en silenci, místicament, a un lloc privat solament conegut per jo, i altres iniciats, descomptats tots els qui habitualment la fan servir sense ser-ne conscients de la màgia del lloc, essencialment, un contractor de calor on remoreja el so de l’aigua, un lloc des d’on iniciar un nou camí, un lloc que m’he alegrat de retrobar després de tants anys, íntim i conegut, d’aquells espais dels quals no parles si no és amb la dona, i en situacions extremades, d’amor, un retrobament amb un jove que era reflectit pel vidre convertit en màgic espill, m’he deixat les espardenyes de piscina involuntàriament, o potser no tant, la persona que m’ha atès en entrar em parlava com si coneguera la meua dèria per les piscines plenes de gom a gom, per les sales on els golafres de testosterona hi consumeixen la vida, tot d’una s’ha permès el luxe d’indicar-me a quines hores sí i a quines hores no em vindria de gust visitar-los, com un barman li parla al seu client habitual, reservadament, amb molt, molt d’amor, fràgil com m’haurà trobat, com un temps, però molt més vulnerable, així la vida que passa, la de cada dia i la de tothom, vistes les piscines que he vist, l’O2, l’Hespèria, la de Russafa, la del Parc Central, la d’Orriols, la d’Aiora, etcètera, abans de decidir-me a tornar a l’aigua, puc dir amb certesa més que absoluta, que els meus llocs de bany no són les banyeres en què s’han convertit les piscines municipals o privades, de barri o no, on van amb tot el dret del món les persones grans i petites, que saben o no nedar, a fer una mica d’esport per millorar algun malentès amb el seu cos, decididament, el meu espai de bany ha de ser una olímpica com la del Poli on hi puga esplaiar-me a voler, solitària i maternal, solar fins i tot.