Quadern de Tornada XXXVII (s)

2006

Racons

Vàrem fer un tomb ahir per Xàtiva, tota una ciutat que bé val una missa, no solament per allò dels socarrats, sinó per la monumentalitat d’algunes de les seues velles casotes als carrers més immediats a la col·legiata, dinàrem al restaurant ‘La Abuela’, que figura com una de les propostes més interessants de la zona, tampoc no era d’allò gaire sorprenent, unes menges adients al preu, potser podrien ser una mica més econòmiques, però sempre es juga amb l’anomenada i la relativitat de l’oferta, si no és més car és senzillament perquè tampoc no s’atreveixen a fer una passa més i proven de fer un cuina una mica més agosarada, s’han encastellat en uns plats que els hi van bé però no van més enllà, una barreja de cuina cassolana i alguna coseta més novadora, l’ambient ratlla, i aquí li haig de donar la raó al Vicent Broch, en l’excés que tant ens caracteritza als valencians si ens deixen sols, carregat, barroc, una mica passat de to, és un restaurant instal·lat en una casota immensa del carrer Reina que es deixa fer de tot, celebracions incloses, aniversaris, bodes, menjars d’empresa d’aquells sonats, solteries agonitzants, i també es pot dinar d’íntim, el servei és bastant dolent, poc professional, de ‘batalla’, d’allò que en diem de tenir-ho ple i tractar als clients a garrotades, que és quan i com es justifica la manca de servei, però si hom no ho té ple sinó que és el migdia d’un tranquil i tou dissabte on la novetat rau en què ha nevat per tot i no hi ha ningú pel carrer, dolçor de places i carrers emmudits pel fred, aleshores com es pot justificar que els cambrers no estiguen pendents dels clients com caldria al nivell del lloc i de la carta, de cap manera és justificable, són els detalls que no sap conrear qui mai s’ha sentit amb la necessitat de fer-ho, gent espavilada del poble que han sabut convertir aquella casa de menjars en alguna cosa més, però amb usos i costums que els vénen una mica de més, sense haver-se fet el càrrec d’avançar, tot una qüestió d’oferta i demanda, veníem de fer una revolada pels paisatges blancs i nevats del Pla de Corrals, la Puigmola, Barx, la font de la Drova, tot nevat, blanc, desconegut i màgic de tan insòlit com resulta aquesta zona del meu imaginari amb tanta neu al damunt, els arbres s’esgotaven d’aguantar-la a sobre i la deixaven caure a manotades, sobtadament damunt dels cotxes, si era dels pins que queia, damunt la terra sadollada d’aigua, si era de les oliveres farcides de blanc gelat, va ser una excursió del tot gratificant, estranya, feia temps que no passàvem per aquests racons, del Pla endins fins la sotmesa d’Almansa, feia massa temps i tot, gairebé deu anys sense trepitjar Xàtiva és molt de temps, al bar del Pla on anàvem un temps a fer-nos la cervesa del diumenge els dies assolellats de l’hivern llunyà en què encara hi vivíem o existia l’orxateria de la Platja, ara fa deu anys d’això, tot resta igual que abans, brama i cassalla, amb la diferència que aquest dia no podíem sortir al carrer a fer-nos l’àpat de cacaus i civada i eixirem ràpid al carrer fugint dels trons dels trucadors, que a tots els pobles n’hi ha un dia com aquest en què hom no ha pogut anar a fer feina al camp, collidors de taronges aturats un dia ben aprofitat, ebris de festa, sense un gallet, llàstima, per fer renou però amb les ganes al cor, que no és poc, com tampoc no ho és que et demanen d’on ets directa o indirectament, una dona d’un forn de Xàtiva, recordaré on era sempre devora la Col·legiata de Sant Francesc, terra de Borges, com Gandia, em demanava per un senyor que antigament hi anava a vendre o a comprar gra per als animals, que sempre hi arribava amb bicicleta de Tavernes, de cognoms Mollà Iborra, i em va fer l’efecte que alguna cosa hi devia tenir de jove amb el jove, un altre home ens indicava el camí més planer per arribar a la capital de la Costera des del Pla, en realitat li demanava la sortida dels Corrals, i l’home en no reconèixer la fonètica de la Valldigna em retruca en castellà, com a Mallorca passa cada dia, i és que la distància entre Xàtiva i la Valldigna es pot fer immensa segons com es mire, encara una altra dona a la Font de la Drova, em diu, jo sóc d’aquí, i em deixa una mica astorat perquè tampoc li ho vaig demanar, érem tots dos omplint garrafes de la Font, comentant les estretors del dia, tan blanc, i jo li retruque que també, i ella que em demana si de Simat, i jo que no, de Tavernes, i ella que si de la Valldigna, i jo que clar, que les Blanques em quenden devora la feina i lluny de la infantesa, i la senyora amb cara de pòquer se n’allunya i em fa una foto, segur estic que amb l’excusa de la nevada, per comprovar amb algun conegut o coneguda pròxima si jo ho era o no de Tavernes, un poble que segons ella mateix reconeixia hauria canviat molt i seria ja un poble molt gran, una xafardera professional, vídua i desenfeinada jugant als detectius, entranyable, en aquell dia tan gèlid.