Quadern de Tornada XXXVII (t)

Sentir l’avenir

Tenim una casa d’allò més acollidora, sembla mentida com de vegades poden les sensacions ser substituïdes per altres coses fins a fer-nos ignorar la capacitat de sentir, aleshores ens hem convertit en peces de destrucció de la nostra pròpia vida, sentir, així de senzill, és la clau de tot, tantes vegades que m’ho ha dit la meua Gràcia i jo cabut, escoltar, posar-se en el lloc de l’altre, deixar que les pors siguen substituïdes per l’aire franc i seré de la tarda tardorenca, oldre els espais que hi ha entre tu i la poca naturalesa que es percep des de ca teua, la poca que siga tastar-la obertament, sentir-se acollit en algun lloc vol que hom salpe de la seua costra, s’allunye per uns instants de les protectores cuirasses que el mantenen al marge de tot, per ser acollit cal primer estimar-se, altrament és impossible, i quantes vegades hem perdut l’ocasió de viure per no saber, no voler, oferir-nos a l’altre, situar-nos devora seu per uns instants i deixar que ens parle, la casa ho necessita, això de ser escoltada, habitar-la significa deixar-se travessar per les seues escletxes, conéixer per on sua la seua pell d’arenassa, saber-la protegir també a ella de la calor excessiva, dels rigors de l’hivern, una casa precisa de la mà humana, fins i tot els fantasmes se l’estimen, la casa, i per això exigeixen el seu dret de ser-hi, on podrien anar, si no, una casa conrea vida si nosaltres hi posem les llavors, una casa deixa entrar tothom que duga pau i tranquil·litat, els n’hi ofereix arribat el cas si no en són portadors, casa nostra és acollidora, basta seure una tarda a llegir devora qualsevol de les finestres que donen al carrer, només les parets de totxo argilós groguenc són capaces de fer-te tot un recital de feina ben feta que caldria imitar en molts aspectes, que senzilles resulten vistes així les estructures d’una casa i tan complicades com són de fer si no es vol que caiguen a la primera de canvi, fonaments i parets mestres reforçades amb pilars que sobresurten, jàssines centrals que divideixen l’espai aeri on reposaran les bigues longitudinals, i després voltes fetes de totxo entre les bigues que suportaran el pes dels terres que seran sostres, i res més, així està feta ca nostra, artesanalment, amb façana estil vienés, una mena de modernisme eixut i tardorenc, del 1929, gairebé té ja cent anys aquesta santa casa, just a la jubilació de Gràcia, tindrà aleshores ascensor o encara pujarem a peu els tres nivells que ens separen del carrer, no ho sé, segurament sí, entre altres coses perquè ens farà falta i no hi caldran discussions bizantines de si sí o si no en posem d’ascensor, mentrestant, avui mateix potser haurem de transportar a Boira a pes cap avall, l’atleta s’ha fet un esquinç a la pota dreta genoll avall, li he subministrat ja la primera dosi d’antiinflamatori, una dosi doble com prescriuen les indicacions i com ens ha dit el seu pediatra aquest matí, el Dr. Pujol de Palma, així i tot els dos dies de repòs ens forçaran a pujar-la i baixar-la a plom els tres pisos de casa, encara no sé com ens ho farem, ajaguda a la seua basseta de viatjar en cotxe, escales avall al be, dins del carro de la compra, a poc a poc, un arnés i tirem corriola, serà tot un espectacle baixar-la, ella com si ho pressentira ja em mira de reüll, jo em faig el suec i fins que no arribe Gràcia no faré cap provatura, la mare sempre és una bona companyia per fer aquests moviments amb un mínim de garanties, dimarts vinent tenim la primera entrevista amb els/les psicòlogues pel tema de l’adopció, la casa es farà, si tot va com esperem, de sobte immensa, magnànima, incommensurablement acollidora de cop i volta com mai ho ha estat, és precís, necessari per a les ànimes que vindran de l’altra banda del món a viure-hi, aquí hi caben amples, tenim volum de sobres, utilitzarem les verticals i les horitzontals, com en la propaganda de Femenies de Mallorca, per fer encabir tothom que hi vulga adscriure’s a aquesta casa, com més serem més riurem, i Boira, mai he vist una cosa igual, tot d’una segur que s’afilla tot el ramat, només la il·lusió amb què tots els preàmbuls estan fent-se, Gràcia s’emociona i tot, paga la pena de veure els moviments, vinguen d’on vinguen aquestes ànimes seran ben rebudes per la casa, per nosaltres, per l’aire que tot ho envolta, i siga com siga una nova vida vindrà a allargassar la nostra amb salut.