Quadern de Tornada XXXVIII (a)

2006 (Febrer)

Fer anys

Quaranta-sis i segueix, ja en són molts, si més no uns quants, no m’agrada ja fer-los, passen volant, amb prou feines te’ls fas teus, sovint pertanyen a un remot passat immediat que defuig el compromís, de tan pròxim fa por, és veloç com la geneta i s’atura quan no convé, aqueix passat sembla no pertànyer-te i en canvi és teu, com la runa que arrossegues, les solituds no manifestades, les blanques engrunes que balancegen el teu cos, no són meus i en canvi em persegueixen, m’és difícil d’acceptar-los fets a trossos una mica de cadascun dels ulls que els han vist alguna vegada, passen volant i no és cap dita, és real, terriblement real, més com més sol els fas, segurament les quintes s’han inventat per això, per no envellir tot solet, i qui ho impedirà, tothom envelleix sol com els llampecs en una llunyana muntanya primitiva on ningú se’ls mira ni els conta, sol com el passeig nocturn d’un estel sobre el cel nu d’un desert desconegut, sol com més s’avança en els termes coneguts i menys es tenen en compte les possibles sorpreses, sol com un ignot passavolant pels carrers més bells de Siracusa il·luminada pel reflex de la neu de l’Etna una nit de lluna plena, sol com l’aigua que es perd, sol, és inevitable fer-los sol, fer anys és com morir una mica més, senzillament és així, i arriba un moment en què l’angoixa insuportable deixa pas a una apatia incommensurable que pot amb tot el que pretenga la voluntat de novetat o de futur, i és així com et converteixes en un mort en vida, sol o acompanyat, no m’agrada gens fer anys, suporte més una felicitació d’algú més gran o igual a mi que la d’algú pretesament més jove, tan poc reverents, i en són tants ja que hom precisa d’una mica de celebració íntima i un xic mística, mon pare se’n riu de les meues dèries complidores, l’home ja en té setanta-tres, i la dona en farà setanta-quatre el vint-i-dos del mes següent, gairebé entre els dos en sumen cent cinquanta, l’edat de qualsevol vampir jove, no és que jo aspire a tant, les meues pretensions no van més enllà de fer els necessaris per compartir amb la dona que estime unes poques, moltes, sessions de vida, càpsules diàries de goig, m’agradaria poder-ho fer amb condicions, això sí, no seure devora la taula d’estar hores i hores jugant a les cartes invisibles dels cecs, petant-la mut per impotència, no, la meua idea d’envellir passa per unes bones dosis de vigoria energètica, la qual cosa passa per menjar menys, fer més esport i portar-me bé a l’escola, ser un bon xicot, però Déu meu, com és pot ser un bon xicot si tens mig segle a les espatlles, segurament els cercadors de cervellets en el ram dels veneradors de la sang comencen a partir d’aquestes edats temptejant els candidats, com es pot seguir fent bondat si tens una edat que t’aboca a les perversions més nauseabundes, per allò de potser siga la darrera porcada que faré, és difícil, els joves no ho saben, altrament pocs arribarien a determinades edats, són sensats en la seua limitada existència, els més perillosos són els d’edat mitjana avançada, com ara els que tenen la meua edat, aquests s’ho miren un poc ja ajaguts, des de la caixa, s’hi emmirallen més amb aquells que van caient com a mosques que no pas amb aquella feliç transparència del jove que té literalment tota l’eternitat per decidir-se, per optar a cap ni una de les apostes.