Tens 0 productes a la teua cistella
2006 (Febrer)
Contrastos
La vida es resol acceptant-la, és difícil fer ficció d’això, tan simple com viure és creure’s que s’està viu, les dues coses formen part del joc que cada dia passa factura, només enfrontant-se a la vida és possible fruir-la, ni que siga a costa de la pròpia, tard o d’hora és el preu que tothom haurà pagat al capdavall, uns sabent-ho, altres ignorant-ho i envellint impunement, el veí de baix del forn ja fa uns mesos que és de baixa, els peus inflats com globus, l’han d’operar, feineja el dia engronsant-se d’aquí cap allà, el forn està tancat i donat en traspàs, la seua dèria són els diners que no li arriben per fer front a les necessitats de les seues dues nines més petites, perquè el fill més gran i la filla gran també són fora de casa, si més no independents econòmicament, la dona treballa no sabem on, abans era l’encarregada del forn, això és real, no hi arriben i no l’operen, l’home s’hi estira tot el que pot arronsant els muscles i dient-nos sense que ningú li ho demane que de la Seguretat Social continuen exigint-li els pagaments d’autònom, no siga cosa que encara li facen la festa de demanar-li impagats de baixa forçosa com es troba, devora hi conviuen un grup de negres que s’encarreguen d’un locutori amb internet i traspassos de duros si convé, sempre tenen casa de gom a gom de gent de diversa procedència, fins i tot d’aquí o més enfora, però de pell clara, són feliços en la seua immediatesa, bombollegen enmig de la brutícia que s’amuntega al local com si foren els reis de l’estepa, s’ho miren tot de lluny, han trigat més de tres anys a resoldre un xicotet problema de la persiana de ferro que no tancava bé, només d’una de les dues que hi ha, mengen i dormen com prínceps, la cara ho diu tot, lluen les dents com anells enfilats a la boca, anells d’argent lluent, fins i tot ja s’adrecen a Boira, sagrada com és la seua impossibilitat d’apropar-s’hi a animalons, una cosa com aqueixa de no poder representar-se la cara del Mahoma, però fins i tot això s’han tirat a l’esquena, no dic que tinguen carasses del profeta penjades per les parets, però no en fan bandera, en un país com el nostre on les senyeres han estat motiu de tot, de deixar d’anar al tall si convenia, aquests el tall el tenen devora, diria que a sobre, gairebé sense moure’s fan més feina que l’amic forner en tot un dia de pastar quan encara era hàbil per aquests menesters, hom viu l’angoixa més absoluta a ca seua, mancat de feina i de diners per educar com cal a les seues filles, vés per on, perquè serà que els grans ja han partit com esperitats d’aquesta casa, els negres vesteixen com senyors i encara els sobren euros per enviar-los a cabassades a Àfrica, mai els he vist beure, ni fanta, aigua i prou, i mai en hores de feina, són com els camells, aguanten mesos sense abeurar, el dels peus inflats bevia cervesa sempre que podia, sobretot els dies i mesos previs a la baixa definitiva, primer convinguda, el sucre, deia, després obligada, els metges diu, una cosa i l’altra formen part de la vida, el riure i el sentir-se viu, el morir i el creure’s viu, i això no s’improvisa, va incorporant-se a la nostra manera de ser dia rere dia, hom acaba per convertir-se en allò que creia impossible, per a bé i per a mal, hom creua l’estret i sap què i quan li costarà fer-se un camí, hom hi creua el pas de barca fàcil per mirar millor i es torna cec, tot és vida i la pell ens costarà al capdavall a tothom, la diferència serà com s’ha fet servir aquesta pell, si d’estora per reposar les cendres diàries o d’abric per enfilar-se pels boscos més recòndits i sorprenents de la vida.
