Quadern de Tornada XXXVIII (c)

2006 (Febrer)

Viatge

Vàrem anar finalment al Priorat, un paisatge pobre i gris, molt pobre, tant que reconeixen els de la terra que ho són històricament, abans de la fil·loxera de començament de segle vint en forma d’esclavatge, després, com a llogaters de les terres que els senyors del camp havien abandonat i més tard venut, i solament d’ençà del noranta i escaig cap aquí, uns quinze anys, comencen amb l’arriba del Palacios (1989) i l’Ermita famós a respirar una mica, esdevé lloc de visita de catalans urbans i forans i s’enceta la moda pel vi pujat de to i proliferen els cellers de nova creació, Pont (1998), Fuentes (1995), Pasanau (1995), Llach (1997), Porrera (1996), Costers del Siurana (1987, els iniciadors de la nova era), Mas Igneus (1997), Viticultors del Priorat (1998) i Viticultors Mas d’en Gil (1998), amb alguna família il·lustre de sempre a la zona, Capafons-Ossó, els Barbier, els De Muller i Mas Martinet, situats alguns en la zona de denominació del Montsant, curiosament, la terra dependent de la Cartoixa d’Scala Dei, com sempre passa quan algú és dependent de frares, va trigar molt a bastar-se per sí mateix, com es veu, de fa literalment quatre dies, tot un invent, amb mancances en l’àmbit gastronòmic i hoteleria importants, una zona del tot principiant si la comparàvem amb altres zones de semblant procedència, com ara La Tinença de Benifassà, posem per cas, els pobles de la qual són senzillament rescatats de la fam literalment pel senyor Palacios, amb alguna iniciativa pròpia feta a contracor i tard, estic pensant en aquells senyors que han volgut adscriure’s a la moda i han mantingut el celler i han ampliat les possibilitats de guanys diversificant ingressos mitjançant propostes rurals de poca qualitat, però úniques i per tant remarcables a la zona, cosa la qual és d’agrair en un paisatge per on els catalans de pro, els ocupats en l’estatut i que es miren els pagesos com si foren gitanos del sud, no passen si no és perquè s’han equivocat, o arriben com en un safari més apropiat als europeus a l’estiu que no pas a una manera de conèixer la terra de dins tranquil·lament i que tant s’estimen, com sembla, segurament ni és tanta l’estima com hauria d’ésser-ho, ni el respecte i el coneixement van de la mà en moltes ocasions quan hom s’hi apropa, així ho vàrem poder comprovar tant amb els visitants de la Cartoixa, portadors de la fúria de la ciutat, com en els tranquils hostatges de la casa fonda que ens acollia, que es miraven el senyor i els treballadors del lloc com si foren indígenes de la Patagònia enlloc de ciutadans de ple dret a la Catalunya actual, teníem efectivament la sensació de ser nosaltres del lloc, d’Agres per exemple, i de coincidir amb quatre visitadors de ciutat, que parlen en català, això sí, però d’una manera força prepotent envers l’autòcton, i el tracten com si saberen més pel fet d’arribar, posem per cas, de Reus o de Tarragona, tampoc de Barcelona, mare de Déu, que encara tindrien alguna explicació els gestos condescendents de perdonavides i panxacontents que manifestaven obertament, amb tanta senzillesa que guaria l’entorn, amb tot de detalls de la Catalunya profunda que ni els més agosarats escrivents de l’estatut podrien ni tan sols imaginar-se, ni el Pinet de Tàrbena iguala amb la seua imaginària simbologia el quadre que penjava de les parets del restaurant on menjàvem, únic per les contrades, la senyera estesa davallant verticalment deixa veure al fons Montserrat, bressol del mateix calibre que Covadonga, dues mans agermanades inviten a ballar una sardana, mentre que reposats sobre la senyera ja en un pla horitzontal, Sant Jordi es disposa a rematar el Drac, La Moreneta hi observa per un altre cantó del marc, i un llibre i una rosa solitaris ens recorden l’abril de les fires del llibre, i de les roses, que cada sexe ha de jaure al seu lloc ordenadament, i és això el que no entenc, perquè al restaurant de la Pepica de València això és una barbaritat si ens ho trobàvem penjat de la paret i a Poboleda del Priorat no, o potser aquesta és la diferència precisament, que nosaltres hi peregrinem per veure la coentor i els ciutadans de la Catalunya més avançada s’ho miren des de la llunyania, i per això aquest tracte al pagès, pot ser sí aquesta és la diferència.